El 13 de maig marca l’inici de la vaga de gana dels manifestants de la plaça de Tiananmen, a Pekín. Una vaga que va marcar el començament d’una repressió per part del Govern als xinesos

Entre els anys 1986 i principis de 1987, hi va haver unes manifestacions a la República Popular Xina que van provocar disturbis. Malgrat això, el Govern les va aconseguir calmar…almenys, per un temps. En el 1989, el descontentament amb el Govern va tornar a créixer i les manifestacions es van portar a terme per milers d’estudiants, intel·lectuals i obrers. La part més important de les protestes va tenir lloc a la plaça de Tiananmen, Pekín, encara que també hi va haver en altres ciutats.

Els manifestants estaven convençuts que el govern del Partit Comunista Xinès era massa repressiu i corrupte, ja que retallava llibertats i drets ciutadans. A més, les reformes econòmiques havien disparat la inflació i l’atur. No obstant això, va ser la defunció per causes “no gaire clares” de Hu Yaobang, exsecretari general del PPC i qui havia defensat els estudiants a les protestes anteriors, que va comportar que les coses s’acceleressin.

El líder Deng Xiaoping, president de la Comissió Militar Central de la República Popular Xinesa i qui governava el país a les “ombres” va ser vist com el responsable de la mort de Yaobang. Deng havia obligat a dimitir a Hu Yaobang, ja que considerava que s’havia mostrat massa suau durant l’alçament anterior. Sobre la persona de Deng es van començar a dirigir les primeres protestes, que van iniciar-se en el mes d’abril i es van intensificar al partir del 4 de maig.

La vaga de gana del 13 de maig

El partit i els manifestants van adoptar postures radicals. Finalment, els estudiants van iniciar, el 13 de maig, una vaga de gana a la plaça de Tiananmen. Des d’aquell moment, no van abandonar la plaça i és, per tant, el punt que resulta clau en el conflicte.

Durant aquells dies, el Govern xinès esperava la visita del president de l’ URSS, Mijail Gorvachov, a Pekín. Era el primer contacte oficial entre la Xina i la Unió Soviètica en 30 anys, el que suposava l’arriba de periodistes de totes les parts del món. El Govern no va tenir més remei que evitar la repressió durant la visita. A més, Els estudiants van ser amenaçats per tal que abandonessin la plaça; fet que no es va produir.

La trobada va resultar gairebé un fracàs, ja que el Govern va intentar per tots els mitjans que el President rus no s’adonés de la situació. Així mateix, els estudiants van provocar definitivament al Govern: van posar una reproducció de l’ Estàtua de la Llibertat.

Inici dels àtacs de l’exèrcit

Dins del Govern hi havia una divisió de postures. Mentre que Zhao Ziyang, el líder de l’Executiu, donava suport a part de les reivindicacions i defensava una aproximació suau als manifestants, Li Peng, el primer ministre, es mostrava partidari de l’ús per la força.

El Govern va declarar la llei marcial el 20 de maig, és a dir , es va atorgar facultats extraordinàries a les forces armades pel que fa a l’administració de justícia i la cura de l’ordre polític. Malgrat això, les manifestacions van continuar i la vaga de gana també. Per aquest motiu, el màxim líder de la República Popular Xinesa, Deng, va ordenar l’àtac de l’exèrcit als manifestants. El 3 de juny van entrar els tancs a la plaça de Tiananmen. Milers de manifestants van ser assassinats. La plaça va quedar buida la nit del 4 de juny, encara que el combat continuava als carrers.

Davant de les manifestacions de la plaça, Occident va tenir una resposta poc clara. Es va mostrar contrari a la situació i va imposar sancions, però durant poc temps. La repressió va continuar.