El nou llargmetratge d’Iñárritu guanya en muntatge, però perd en història

‘El renacido, (2016) es converteix en la millor pel·lícula de l’any; però només en l’apartat tècnic. La cinta et deixa fred com la neu, és massa llarga i, moltes vegades, en comptes que l’espectador estigui al costat del sofriment de Leonardo DiCaprio, res, veus la pel·lícula des de fora de la pantalla gran.

No es pot dir que sigui una pel·lícula ‘dolenta’ perquè els punts favorables els té: la fotografia és excelsa a càrrec de Emmanuel Lubezki i no deixa moment sense un plànol completament meravellós gràcies a l’espectacular muntatge de Stephen Mirrione. La càmera es mou per on vulguis i es taca de sang, aigua o baf en primers plans.

També a destacar les actuacions de Leonardo DiCaprio (futur guanyador de l’Oscar 2016 a Mejor actor principal) i Tom Hardy. Les interpretacions són realment bones, sobretot la del primer, que realitza un ‘tour de force’ que li acabarà donant el seu tan anhelat premi acadèmic.

Però ja està, la resta sobra: excessiu metratge i és tan freda i cerebral que és impossible sentir empatia d alguna cosa que succeeixi en l’argument. Només sofriment. Exceptuant l’inici, amb un tràveling inqüetionablement perfecte, que realitza Alejandro G. Iñarritu (recordant al muntatge de ‘Birdman‘, 2014), en aquest llargmetratge, el creador es queda curt. La història que construeix no és realment per tant.

Les crispetes aquest cop són fredes i el seu salat provocar dolor a les genives. Val més la pena la història més humana de ‘Birdman‘ que no pas l’atracció visual que ens ofereix ‘El renacido‘ d’un paisatge canadenc gelat.