Alegria, coratge i tendresa

0
Jornades Catalanes de la Dona
El paranimf durant les Primeres jornades Catalanes de la Dona.

Ahir es van presentar les jornades Radical-ment feministes al paranimf de la UB, on fa 40 anys es van organitzar les primeres Jornades Catalanes de la Dona

Quaranta anys no són res. I menys quan es parla de lluites pels drets humans. Ahir es va aprofitar que era la vigília del dia de les Dones Treballadores per presentar les Jornades Radical-ment Feministes al paranimf de la Universitat de Barcelona. El mateix lloc que milers de dones ben diverses van agafar com a punt de reunió per organitzar les primeres Jornades Catalanes de la Dona el 1976, ara fa quatre dècades.

L’any 1976 era l’any que la ONU va decretar com a any internacional de la dona. A l’Estat espanyol, que fins al moment només podien lluitar en la clandestinitat, van aprofitar que la democràcia encara anava en bolquers per sortir a reclamar els seus drets de manera pública. Dones diverses, que anaven des de les militants de la democràcia cristiana fins a l’esquerra més revolucionària, van posar en comú totes aquelles reivindicacions que creien necessàries.

Reivindicacions que van sorgir no només en espais polítics o universitaris, si no també a les assembles del veïnat o els grups d’autoconsciència sorgits al final del franquisme. D’hores de debat, van acabar sorgint dotze punts de demandes, que passen per un treball sense discriminacions, l’amnistia total, el dret a l’elecció sobre el propi cos o la supressió de la Llei de perillositat i rehabilitació social, que perseguia conductes com l’homosexualitat o la prostitució.

L’any 2016 es convoquen unes jornades amb un títol ben explícit: Radical-ment Feministes. Radical, tot i les connotacions negatives que se li han afegit, no vol dir res més que “quelcom que va a l’arrel dels problemes”. I aquestes dones que s’han tornat a reunir al Paranimf així ho veuen: no s’ha assolit encara la plena igualtat de drets; de fet, encara n’estem ben lluny.

I per això és necessari que les dones tornin a reapropiar-se espais, que com les universitats, que estan masculinitzats. És necessari que tornin a ser només les dones les que debatin i analitzin en profunditat la situació per extreure propostes transformadores que millorin la societat.

Les dones a l’Estat espanyol poden votar, poden treballar sense cap discriminació formal – que no real, perquè segueixen cobrant un 24% menys de mitjana -, tenen accés als anticonceptius i hi ha una llei que despenalitza l’avortament. Però l’any passat, igual que al 2014, vam haver de tornar a sortir als carrers cridant un lema tan vintage com el de “nosaltres parim, nosaltres decidim”, ja que estava en joc la llei de l’avortament actual.

Es va despenalitzar també l’homosexualitat, tot i que les agressions lesbòfobes, homòfobes i transfòbiques segueixen ocupant notícies de successos. De manera formal també, es va despenalitzar el treball sexual, però la professió de treballadora sexual segueix sense estar regulada i estant, en alguns casos penada. Aquesta pena, però, recau sobre les que exerceixen la prostitució, no sobre qui la demanda.

El 2016, com ho va ser el 1976, és un any en què es poden donar grans canvis polítics, que van començar en certa manera amb les municipals de 2015 però que porten gestant-se als carrers des de 2011. Els reptes de les dones de 2016 no són els mateixos que els de les del 1976, igual que tampoc ho és la classe política. Tot i això, segueixen resistint i lluitant des de la diversitat de cossos, procedències i opcions sexuals.

És per això que dones, lesbianes i trans es van tornar a reunir ahir al paranimf de la UB. N’hi havia que ja hi eren a les primeres Jornades i també d’altres que era el primer cop que sentien l’escalfor d’un paranimf ple. Ple d’alegria, coratge i tendresa. Amb balls, músiques i espectacles que ompliren, si es podia més, l’espai que per una tarda es van reapropiar.

Alegria. Una sàvia anònima va dir que l’única manera de combatre era amb alegria. I així ho feren. Des de l’autoorganització es van convocar diverses columnes que arribaven al paranimf, cantant, ballant o en processó. Tot tipus de col·lectius feministes van posar el seu gra de sorra, i van demostrar que juntes aquella alegria es contagiava ben ràpid. Tan ràpid que en menys de 10 segons totes les persones reunides ballaven al ritme d’I will survive per acomiadar-se del paranimf.

Coratge. Una de les performances més cridanera va ser la arribada de la “Santa Vulva”, en homenatge a la censura que van patir les sevillanes que durant la Setmana Santa passada van treure a passejar al “Cony Insubmís”. Tant les andaluses com les catalanes han patit pressions i intents de censura, però han seguit endavant.

Una altra mostra de coratge és la capacitat d’organitzar-se de col·lectius d’aquells treballs més feminitzats i més precaritzats, com són les cambreres de pis o les dones de fer feines. Las Kellys són exemple. Van ajuntar-se i van alçar la veu per explicar quina és la seva situació, ben oblidada per a la resta de societat. Van aconseguir que La Vanguardia els hi fes una extensa entrevista. I El País. I El Mundo. Van aconseguir un llibre i milers de suports.

Tendresa. Deia la poeta Gioconda Belli que “la solidaritat és la tendresa dels pobles”. El feminisme ha deixat de ser un per passar a ser plural. Els feminismes són ben diversos, però la solidaritat i els objectius comuns els uneixen, tant amb les que tenen a prop com les que tenen lluny. Es recorda a les dones kurdes, a les de Síria o a les d’Iraq, però també a les de Galícia, a les del País Basc o a les d’Andalusia.

Les Jornades Radical-ment Feministes ja no demanen dotze punts, sinó tres eixos temàtics: viure en llibertat, sense violències masclistes; la sostenibilitat de la vida, el fer de les persones i els treballs de cures el centre de la nostra vida i no fer-ho amb el treball; el dret al propi cos i a expressar lliurement la pròpia sexualitat.

Les dones treballadores no són només aquelles que han sortit al mercat laboral. Són també aquelles que dediquen fins a 6 hores més que les seves parelles (home) als treballs domèstics i de cures, no només de criatures sinó també de persones grans. El gran repte ara no és fer que les dones formin part dels espais públics, sinó que els homes entrin en els espais privats i comparteixin responsabilitats de manera real. L’altre gran repte és el poder viure la sexualitat en plena llibertat. Tant lesbianes com trans encara estan estigmatitzades i invisibilitzades a la societat.

L’escriptora Teresa Pàmies va ser la cronista de les jornades del 1976. A les de 2016, totes ho eren una mica gràcies a mòbils, càmeres, Twitters i Facebooks. Gràcies a Clara Zetkin es reivindica cada 8 de març com el dia de les dones treballadores. Però va ser gràcies a les treballadores anònimes que som on som. Aquelles que rentaren plats i cultivaren la terra, que baixaren a les mines. Aquelles que fan els llits a les habitacions d’hotels, que cuiden a les nostres persones grans i que construeixen. Les que ens transmeteren l’alegria, el coratge i la tendresa.