Els atacs a París han estat el punt d’inflexió per als Estats occidentals. Combatre l’Estat Islàmic és ara la prioritat. Diari Català analitza en profunditat les possibles aliances

Pocs dies després dels atemptats a París, Rússia va reconéixer que l’avió sinistrat a Egipte havia estat causat per un atac terrorista, i es va sumar a la “lluita contra el terrorisme” de França. Els Estats Units també van deixar clar que participarien d’aquesta lluita i que posarien tots els mitjans per combatre l’Estat Islàmic. Fins i tot es va obrir la porta a una col·laboració amb Rússia. Comença una altra etapa d’aliances, negociacions i pactes en què actors polítics que a simple vista podrien semblar incompatibles, acabaran per fer front comú a l’hora de llençar ofensivas contra ISIS.

L’Estat Islàmic no és nou, ni de bon tros. El germen de l’organtizació es troba a l’ocupació d’Iraq, conseqüència de la “guerra contra el terror” que va començar el 2003. Per lluitar contra aquests invasors, van anar sorgint diversos grups armats que es van anar radicalitzant. Un d’ells va ser l’organització de la base jihadista a Mesopotàmia, que es va unir a altres grups fins acabar constituint l’Estat Islàmic d’Iraq (EI) al 2006.

Al 2011, al calor de la Revolució Àrab, l’Estat Islàmic – també conegut com a ISIS o Daesh-, va enviar una delegació a Síria, on la guerra civil ja havia començat. Dos anys després, es va anunciar la creació de l’Estat Islàmic a Iraq i Síria. El 2014 va ser l’any on es comencen a fer forts pel que respecta a territori, ja que controlaven gran part d’Iraq. No és fins a finals d’any que la comunitat internacional diu d’actuar. El govern d’Obama va fer una crida a acabar amb ISIS i va començar els bombardejos sobre “territoris controlats” per l’organització. Per això es va aliar amb monarquies absolutistes com Aràbia Saudita o els Emirats. Altres països occidentals, com França, es van sumar molt després a l’ofensiva contra l’Estat Islàmic.

L’advocada Eulàlia Pascual és membre del Col·legi Penal Internacional i de la Comissió de Justícia Penal Internacional del Col·legi d’Advocats de Barcelona, a més de membre la Junta de Govern de l´Institut Internacional Català per la Pau. Explica que els bombardejos produïts fins ara – i sobretot fent referència als europeus-, només han servit per donar l’aparença de combatre, però realment no s’ha aconseguit res fins ara. ISIS s’està fent més fort i comença a atacar als països d’Occident. El catedràtic en Ciència Política a la UB i membre de l’Associació Nacions Unides Espanya (ANUE), Cesáreo Rodríguez-Aguilera, adverteix que de moment els atacs s’estan produint als estats occidentals, però que no seria estrany que anessin també contra Rússia. És per aquesta raó que ha començat a sorgir la necessitat inherent de crear aliances. “ISIS s’ha convertit en una amenaça mortal per a tots”, afegeix.

“ISIS no és un Estat, però té els tres elements bàsics que el defineixen com a tal”

Qui són els aliats?

Pot semblar estrany que Rússia i els EUA estiguin negociant la formació d’aliances i estratègies comunes, però com apunta Pascual, són les mateixes aliances que es van produir en la Primera i en la Segona Guerra Mundial. Ara bé, cal tenir en compte que no només hi participen països occidentals i que, tot i que per una banda es vagi contra un objectiu comú, per l’altra se seguiran mantenint unes altres aliances que poden semblar contradictòries amb les primeres, però que segueixen funcionant.

“S’han anat formant aliances molt estranyes que no busquen la pau, sinó que persegueixen interessos estratègics”, explica Eulàlia Pascual. Per una banda, trobaríem un eix amb els Estats Units, Israel, Aràbia Saudita, Turquia i Qatar; per l’altra, a Rússia amb Síria, els kurds, Iraq, Iran i Xina a l’ombra. A primera vista pot semblar la dicotomia de la Guerra Freda, però el cert és que entre els EUA i la Federació Russa no hi ha hagut “un enfrontament radical” en els darrers anys, explica Rodríguez-Aguilera.

Cal tenir, però, diverses consideracions a l’hora de fixar-se en aquestes aliances “tradicionals”. La primera és que Aràbia Saudita i Turquia han estat finançant el terrorisme islàmic, fet que ja comporta una “incongruència de base”, com diu Pascual, ja que aquests països ara per ara també entrarien en la lluita contra ISIS. Dins aquesta lluita, es podria dir que Rússia ja hi era abans amb els xiïtes, ja que Iran, Iraq i Síria ja havien “demanat ajuda abans”.

La “confusió”, explica Cesáreo Rodríguez-Aguilera, arriba amb les monarquies del Golf Pèrsic, que fins ara estaven més preocupades per l’Iran que per ISIS, però que ara són “teòrics aliats”, tot i el seu despreci continu cap els drets humans. L’aliança dels EUA amb règims dictatorials “no és res nou”, sinó que ja va passar amb el recolzament de les dictadures de l’Amèrica Llatina i les del Golf durant la Guerra Freda. “Les petromonarquies porten estabilitat i són recolzades per una descarada raó d’Estat”. En geopolítica, els interessos prevalen per sobre dels drets humans, sembla ser.

Estem en guerra?

Després dels atemptats a París, el president de la República francesa François Hollande va dir que el país estava en guerra contra l’Estat Islàmic. A més, les aliances que s’estan creant són les mateixes que es van donar en les dues guerres mundials. Així doncs, estem en guerra? Les dues veus expertes consultades ens perfilen la situacio en què ens trobem.

“Les declaracions [d’Hollande] tranquilitzen a la població, però no fan res”, encara que com a president “és lògic que ho digui, ja que per a l’opinió pública és vàlid, però no té sentit”, explica Pascual. “De fet, la guerra es va declarar amb les Torres Bessones”, afegeix, però aquest tipus de guerra no té res a veure amb les guerres d’abans, tot i que molta gent ho segueix percebent així. S’ha de començar a enfocar com una guerra “anticonvencial”, una guerra sense territori, diu.

Rodríguez-Aguilera afegeix que a banda d’anticonvencial és asimètrica, però que té elements convencionals. “ISIS no és un Estat, però té els tres elements bàsics que el defineixen (el control sobre un poble, sobre un territori i el poder coercitiu sobre ells). Ells han declarat la guerra, per tant els estats es defenen, i és legítim”. Aquesta guerra, apunta, és “herència d’una invasió desastrosa”, però ara “el mal ja està fet i s’ha d’actuar”.

Com es pot combatre l’ISIS?

“Sense intervenció és impossible”, sentencia Cesáreo Rodríguez-Aguilera. Els bombardejos aeris són insuficients, ja que militarment controlen una base territorial important, però atacant per terra “no és tan complicat frenar els seus 30.000 combatents”. Per a Eulàlia Pascual, els bombardejs també són insuficients, però no veu la intervenció terrestre com una solució: “les cèl·lules ja estan repartides pel món. S’ha de fer una guerra que s’ha d’enfocar amb intel·ligència, política i espionatge”.

Per portar a terme aquesta ofensiva, diu Rodríguez-Aguilera, cal crear “una gran coalició militar transversal” on se cedeixi el protagonisme a països com “Turquia i alguns àrabs” i “convèncer-los que s’ha de lluitar contra l’Estat Islàmic des d’aquesta posició”. Ara bé, els atacs són insuficients si ISIS es pot seguir finançant. Les tres vies bàsiques d’on provenen els seus ingressos són: el tràfic de petroli, el de refugiats i els “impostos” que cobren a la població dels territoris ocupats. Per tant, aquestes vies s’han de tallar, igual que posar un control a la vénda d’armes, explica el catedràtic en Ciència Política a la UB.

cal crear “una gran coalició militar transversal”

En l’anàlisi de la situació, Pascual apunta que la “violència sempre genera violència” i que ara per ara és un “ells contra nosaltres”. És aquí on entraria el Dret Internacional de la Guerra. Ara per ara, explica, la fiscalia de la Cort Penal Internacional ha fet una crida a l’Assemblea de la ONU per dir que no hi ha prou recursos econòmics per portar a terme les investigacions dels crims que s’estant produint (per a començar, es necessiten entre 50 i 60 investigadors més els seus equips). “A banda de recursos, falta voluntat per part dels països”. Eulàlia Pascual recorda que sempre hi ha interessos polítics darrere, i que cal tenir en compte els països que encara segueixen tenint dret a veto.

A banda, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, explica que per aïllar l’EI després de l’ofensiva, “cal consolidar Síria i Iraq”. S’ha de fer viable aquest últim país i s’ha d’acabar amb la guerra a Síria: “Rússia ja ha insinuat la consideració de substituir Al Assad”. A banda, afegeix que “no s’ha de cometre el mateix error que a Iraq” i que no s’han de dissoldre ni l’exèrcit sirià ni el partit, sinó que s’ha d’aconseguir “una negociació dins el possible entre el règim d’ara i l’oposició laica”.

Els oblidats

Sona a tòpic, però és la realitat: els refugiats que arriben a Europa fugen del mateix que fugien els de la sala Bataclan. “Els que moren en els atemptats són els civils, que no tenen mitjans”, explica Pascual. Els que pateixen les conseqüències són els que menys hi tenen a veure en tot això. Fins ara, més de quatre milions de persones s’han desplaçat del seu país cap a aquí, intentant trobar asil. “Pensava que mai tornaria a veure murs aixecats dins Europa, però m’equivocava”, diu Rodríguez-Aguilera que afegeix que “Europa ha de ser molt més generosa del que està sent”.

Entre les persones refugiades, segueix Rodríguez-Aguilera, s’hi troben professionals, “intel·lectualitat preparada”, que són “bàsics” per reconstruir un país després d’una guerra. Pascual recorda que és molt important que s’entengui per què fugen del seu país i recordar que els refugiats tenen tots els drets vigents, i que a banda de la Declaració Universal dels Drets Humans, les convencions dels refugiats del 1951 i 1977 també els amparen. Però Europa no s’enrecorda.

“S’han trobat amb gent que s’ha de gestionar, i hi ha una tendència a fer només reunions de despatx”

“Europa està en crisi, no només econòmica sinó també política”, explica Eulàlia Pascual. “S’han trobat amb gent que s’ha de gestionar, i hi ha una tendència a fer només reunions de despatx”, que provoquen desconcert i una gran manca en la gestió tant de les persones que demanen asil com de la resposta que haurien de donar a atacs com els de París.

“La Unió Europea no sap per on va”, sentencia Pascual. Totes dues veus coincideixen en què a la Unió Europea hi falta lideratge i coordinació. Per a Rodríguez-Aquilera, “cada estat va per lliure”, fet que provoca que la UE com a tal no tingui un pes internacional ni sigui protagonista. Eulàlia Pascual posa el focus en la carència d’un líder clar: “es podria considerar Angela Merkel com a líder, però seria una líder tecnòcrata”. “Cal un lideratge amb personalitat i carisma”, a la qual cosa Rodríguez-Aguilera afegeix que ha d’actuar com una mancomunitat per fer front a l’Estat Islàmic i poder donar asil a les persones refugiades.