Fre (inicial) al Brexit

0
David Cameron UE
El primer ministre britànic, David Cameron, demana més flexibilitat a la UE. Foto: Europa Press.

Les negociacions entre el Consell Europeu i Regne Unit acaben amb un acord en què es dóna el vist-i-plau a totes les propostes de David Cameron

Trenta hores i centenars de piulades després, els 27 estats membre de la Unió Europea i el primer ministre David Cameron aconsegueixen posar-se d’acord i tancar el pacte. Cameron farà campanya pel sí. I ho farà tenint com a suport totes les propostes que van presentar aprovades per unanimitat.

“El drama s’ha acabat”. Així va anunciar la presidenta de Lituània, Dalia Grybauskaité, que s’havia arribat a un acord. Va ser la primera en donar la notícia, a la qual se li van anar sumant la resta de mandataris europeus i, finalment, David Cameron. “Tindrem el millor dels dos móns”, va afirmar. Segons el primer ministre britànic, aquestes concessions permetran que estiguin “fora d’aquelles parts d’Europa que no funcionen per a nosaltres”.

A l’acord, no s’ha tocat ni cap punt ni cap coma del que van presentar Cameron i els seus. Fins i tot s’ha inclòs el “fre d’emergència” sense modificar-lo i afegint-hi finalment el punt més polèmic i pel qual les negociacions van quedar encallades: la retirada de la prestació a les mares i pares europeus que tinguin fills que no estiguin residint al Regne Unit.

L’altra part d’aquest “fre d’emergència” consisteix en què el Regne Unit podrà denegar als treballadors europeus – nous, no els que ja hi són – durant quatre anys les prestacions que tinguin a veure amb el treball. En principi, haurà de comunicar-ho primer als membres de la Unió, però aquests ja han assegurat que no li posaran “cap problema”.

Mentre que la retallada de drets socials dels treballadors va ser el punt amb més reticències morals, han estat els referents a l’economia els que n’han provocat més a nivell particular. França ha estat un dels tres països que ha posat més entrebancs per aprovar els punts referents a la City de Londres i el paper del Regne Unit en el projecte d’integració europea.

Aquestes diferències entre França i el Regne Unit són quasi endèmiques, i sembla que van sorgir alhora que la Unió Europea. Mentre que els britànics van refusar en un principi entrar en el Tractat de Roma, el cert és que l’any 1961 van decidir que volien formar part de la Comunitat Econòmica Europea i és França, amb Charles de Gaulle al capdavant, qui els veta. Dos cops.

Sembla ser que en més de cinquanta anys d’història, tot segueix més o menys igual. Amb l’acord, el que el Regne Unit aconsegueix és que si creu que alguna decisió presa a l’Eurozona els perjudica, podrà endarrerir l’aplicació d’aquesta decisió. A més, es prohibeix la discriminació a les persones i empreses que no utilitzin l’euro com a moneda. Al mateix apartat també es deixa clar que el Regne Unit no haurà de contribuir a cap rescat dels països integrants de l’Eurozona.

L’últim punt és la negació explícita d’haver d’assolir una major integració política a la Unió Europea. Els estats membre ho han “assumit”, però segueixen sense estar d’acord amb el tractament que rebrà el Regne Unit a partir del dia després que se celebri el referèndum.

Ara bé, pot ser que no s’acabi per aplicar mai aquest acord. A petició de Bèlgica, un altre dels països amb més reticències a l’acord, s’ha inclòs una “clàusula d’autodestrucció” que consisteix, bàsicament, en què aquest acord desapareixerà si el no és l’opció més votada al referèndum. L’acord deixaria d’existir i el substituiria una gran crisi política europea.

El problema és que amb l’aprovació d’aquest tractat, i sobretot del primer punt, els que s’han mostrat més reacis a aprovar-lo avisen que s’estan incomplint els principis i tractats de la Unió Europea, ja que es veurien afectats els principis de no discriminació, per exemple, a més d’haver de reformar els documents jurídics bàsics per encabir-hi aquestes concessions.

David Cameron, al marge de tot això, va presumir a la roda de premsa de quedar “fora de les fronteres obertes, fora dels rescats, fora de l’euro i fora dels mecanismes en què el Regne Unit no vol participar”. El cert és que l’únic que canvia substancialment amb aquest acord és el fet que podrà discriminar a treballadors i treballadores de la resta del continent i aplicant únicament el seu criteri.

El Regne Unit fa temps que té un “estatus especial” dins de la Unió Europea. El que s’aconsegueix amb aquestes concessions és demostrar que és David Cameron qui té la situació controlada i que és el Regne Unit el que va un pas més endavant de la resta de la Unió.

El pacte, però, l’únic que suposa de moment és l’amenaça de que altres països reclamin tenir el poder de retallar drets i prestacions socials, el que agreujaria encara més la situació de crisi humanitària que viu la Unió Europea.

A partir d’ara s’haurà de mirar cap al juny, que és quan se celebra el referèndum al Regne Unit. Les darreres enquestes publicades sobre el Brexit donen un empat tècnic: el 36% de la població britànica es quedaria a la Unió Europea, mentre que un 39% marxaria. Un 25% encara no ha decidit el seu vot, així que les campanyes que comencin a partir d’ara seran clau.