La contaminació radioactiva de Palomares compleix aquest diumenge 50 anys amb aires de continuïtat

El 17 de gener del 1966 dos avions nord-americans B52 feien operacions de recàrrega de combustible en ple vol i van xocar accidentalment i, com a resultat, quatre bombes termonuclears de les Forces Armades nord-americanes van caure al sud d’Espanya, a Palomares (Almeria).

Les bombes, 75 vegades més destructives que les d’Hiroshima no van provocar una explosió nuclear, ja que una no va explotar i es va recuperar, una altra va caure al mar i va provocar una operació massiva de recerca i les dues altres es van trencar i van contaminar la zona.

Tot això es va produir, en un context de Guerra Freda, en què segons Rafael Moreno, un autor d’un llibre sobre aquesta qüestió, Espanya va jugar un paper important en la vigilància dels Estats Units a la Unió Soviètica i que el cap de l’Estat, Francisco Franco, era conscient que podia ser objectiu d’atac nuclear per part dels russos.

Aquest escenari, que va donar lloc a una famosa fotografia de l’època en la qual el llavors ministre de Turisme, Manuel Fraga, es banyava a la platja pròxima, va ser un punt a l’agenda bilateral dels dos països en aquest mig segle, tot i que fins al 2004 les negociacions per trobar una solució a la contaminació de la zona no van començar a avançar amb passos ferms.

El Centre d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques (CIEMAT), hereu de la llavors Junta d’Energia Nuclear, va caracteritzar la contaminació de la zona i va determinar que mig quilo de plutoni afectava una extensió de 40 hectàrees. El 2004, el llavors director del CIEMAT Juan Antonio Rubio “va agilitar” les investigacions.

El Govern va adquirir els terrenys quan van començar a moure’s terres afectades per interessos agrícoles o urbanístics. Van decidir tancar els terrenys, una tasca que no va concloure fins al 2010, segons assegura Ecologistes en Acció.

La directora de Medi Ambient del CIEMAT, Yolanda Benito, ha assegurat a Europa Press que la qüestió “sempre” ha estat important per a la institució, que ha dedicat “molts recursos” humans i econòmics a aconseguir una “solució final” i creu que els últims anys s’han fet passos molt importants per aconseguir-ho.