El PSOE, en risc d’immolació

0
Pedro Sácnhez al congrés d'ahir. Foto: Flickr PSOE
Pedro Sácnhez al congrés d'ahir. Foto: Flickr PSOE

Alguns dels barons més importants del PSOE es comencen a mostrar públicament en contra de Pedro Sánchez i posen en perill la unitat del partit

Fa nou dies que es van celebrar les eleccions generals. La festa de la democràcia va acabar-se i ens en vam adonar que, igual que Sant Joan o Cap d’Any, havia estat una celebració sobrevalorada. La participació havia estat dins la mitjana, el bipartidisme tornava a sumar quasi dues terceres parts del Congrés dels Diputats i el Partit Popular va estar la primera força.

Ara bé, els pactes estaven assegurats. Els populars no poden formar un govern sòlid sense el suport de, com a mínim, una altra força més. Amb Ciutadans no basta, i els nacionalistes – PNB i DiL- sembla que ja no comparteixen amb ells tant com abans. Amb el suport, o simplement l’abstenció, del PSOE, Rajoy podria tornar a ser president del Govern espanyol sense cap problema. Al cap i a la fi, tant socialistes com conservadors comparteixen les mateixes opinions en temes d’Estat.

Tanmateix, qui ha protagonitzat l’actualitat política del país durant aquests dies no ha estat el partit guanyador, sinó el principal partit de l’oposició. Des que es van reunir Sánchez i Rajoy, el president en funcions ha passat a segon pla i només es parla del Secretari General del PSOE, a qui cada cop li apareixen més crítics dins de la seva formació.

La falta d’autocrítica després dels resultats obtinguts i les estrictes condicions marcades per Podem han fet que Pedro Sánchez rebés més pressions des de dins del seu partit que des de fora. A Ferraz la situació cada vegada és més tensa, però sembla ser que no ho és tant pels arguments tot just enunciats que per qui estarà al capdavant del PSOE.

Ahir es va celebrar un Congrés amb els membres del Comitè Federal del partit per ratificar el que es va decidir la nit anterior en una reunió extraordinària. Tres fulls per davant i per darrere on s’exposaven les línies vermelles dels socialistes per començar les converses amb Podem. La principal, i sembla ser que quasi l’única: que renunciïn públicament al referèndum de Catalunya.

Així, el problema principal seria Podem i els pactes en general. Però com escrivia el periodista Gonzalo Cortizo a eldiario.es, és tot “una gran mentida”. El problema dels socialistes ara és que els principals barons del partit volen treure a Sánchez de la Secretaria General. El candidat del PSOE té en contra a quatre dels principals bastions socialistes, encapçalats per l’andalusa Susana Díaz. Astúries, Castella-la Manxa i el País Valencià són les altres cares d’aquesta oposició.

El problema dels socialistes  és que els principals barons del partit volen treure a Sánchez

El que havia de ser una reunió per ratificar el que s’havia decidit a la del dia anterior, va acabar per ser un debat sobre si el Congrés del partit se celebraria abans o després de la primavera i qui seria el candidat. Tot i que Sánchez repeteix com un mantra que el Congrés s’endarrerirà fins a saber com acaben els pactes de govern o si es convoquen unes noves eleccions, Díaz ja va deixar clar que “es farà quan s’hagi de fer”, tot i que el Secretari General del seu partit no hi estigui d’acord.

Pedro Sánchez va accedir a la Secretaria General recolzat per Susana Díaz, i serà ella qui el desbanqui d’aquest lloc. Ja no el necessita al capdavant del partit, i vol ser ella qui presideixi el PSOE durant els pròxims quatre anys. Per això, tant ella com els principals crítics demanen un Congrés quan més aviat millor. L’altre afegit és la possibilitat de noves eleccions. Una opció que els socialistes no descarten però que intentaran evitar a tota costa.

Pedro Sánchez va accedir a la Secretaria General recolzat per Susana Díaz, i serà ella qui el desbanqui d’aquest lloc

Si se celebren uns nous comicis, segurament no s’hagi pogut celebrar el Congrés i Pedro Sánchez podria ser una altra vegada el cap de llista. No interessa. La pregunta més evitada després de la reunió amb els barons va ser si Sánchez seria el candidat a aquestes possibles eleccions. Silenci. Ningú contesta perquè ningú ho sap.

Per què ara

Tot i que els escenaris han variat lleugerament després de les eleccions, una de les possibilitats més estudiades és una gran coalició d’esquerres encapçalada per Sánchez i els seus que comptaria amb el suport de Podem i altres forces perifèriques, com ERC.

Des del segon després de l’anunci dels resultats, els d’Iglesias sabien que tenien una clau de govern, i ja van marcar les seves línies vermelles per pactar. Es van adelantar al PSOE i ara són ells els que han de decidir si accepten o no les condicions de Podem i no a la inversa. De fet, ja ho han decidit i van acordar que només es parlarà amb ells si renuncien públicament al referèndum a Catalunya.

Abans de les eleccions, hi havia dos possibles resultats per als socialistes: pasokització (anar perdent vots fins a arribar a la situació de partit socialista grec, el PASOK) o alternativa. Després de les eleccions, s’ha vist que el futur del PSOE passa per una situació híbrida entre els escenaris preelectorals. És a dir, els socialistes estan tocats de mort facin el que facin. Fins ara, i com s’ha dit, han tingut dues opcions sobre la taula. Cap prou vàlida pels líders socialistes.

Un pacte amb Podem faria que el PSOE girés inevitablement cap a l’esquerra, ja que haurien d’acceptar els punts marcats per pactar. Així, els socialistes haurien de renovar-se i tornar a aquelles polítiques socialdemòcrates que abandonaren abans de reformar l’article 135 de la Constitució. Però com explica el periodista Guillem Martínez a CTXT, aquest pacte és impossible. La raó: seria un pacte entre dues cultures polítiques molt diferents.

El PSOE, recordem, és un partit que va constituir-se com un dels actors clau d’aquella transició modèlica que va tenir lloc a l’Estat a finals dels anys 70 i amb Franco enterrat. Va ser una de les forces hegemòniques a l’hora d’establir els marcs de la política espanyola: Constitució i estabilitat. La socialdemocràcia a Espanya era això. De fet, la democràcia a Espanya és això. Era. Amb Podem i les forces de confluència, la democràcia pren un altre significat: obertura, rendiment de comptes, debat, drets humans garantits.

Per tant, un pacte amb l’esquerra – Podem, IU i potser ERC – suposaria al PSOE un canvi de marc conceptual. Haurien de canviar “ingovernabilitat” per “pluralitat” i “estabilitat” per “debat”, per exemple. Haurien d’abandonar el consens i haurien de plantejar-se seriosament una Espanya plurinacional, on el projecte federal seria realitat i no només paper mullat. Haurien de signar la seva sentència de mort.

L’altra opció és el sentit d’Estat. Pactar amb el Partit Popular o seguir els consells de Rivera i abstenir-se a l’hora d’investir Mariano Rajoy com a president. Juntament amb Ciutadans i populars, són els que defensen un pacte d’Estat contra el terrorisme, així com un altre que garanteixi l’estabilitat econòmica del país i que allunyi de l’Estat als Homes de Negre per algun temps. Estabilitat. Consens. També suïcidi.

Si donen la presidència a Mariano Rajoy, ja sigui per activa o per passiva, l’electorat que va decidir confiar en ells no ho entendrà. Se suposava que es presentaven com l’alternativa, que “Fem fora a Rajoy” era una premissa, no una opció. Al PSOE saben que estan lligats de mans i peus, que facin el que facin sortiran debilitats.

Ara mateix, a Ferraz s’està donant una situació paradigmàtica: ha començat una guerra oberta contra el secretari general i cap de llista, que segurament no ho sigui si hi ha noves eleccions, però alhora el ratifiquen com a possible president del Govern si s’arriben a acords amb les esquerres, tot i que els números no surtin.

Mentrestant, Mariano Rajoy segueix convidant al PSOE a seguir formant part del consens i de l’estabilitat. L’Estat és més important que qualsevol interès partidista. Importa més l’ordre que les diferències. Importa més que es pugui evitar una pujada de la “nova política” a la presidència. Mentrestant, el PSOE està unit per dos trossets de cinta adhesiva, tot i els esforços de Pedro Sánchez per girar a l’esquerra. Tot i els esforços dels barons per fer veure que no està passant res en plena guerra interna.