Plor i emoció amb la neu i Guinea

0

El treball de producció del filme ‘Palmeras en la nieve’ és sensacional a l’estil hollywoodiense

El temps passa molt ràpid quan estem junts. Se’ns acabarà i llavors ens penedirem de no aprofitar-lo prou”. Aquesta és una de les frases d’en Kylian, el protagonista d’una intensa història d’amor de 163 minuts de rodatge i que resumeix perfectament els sentiments i emocions que et pot donar com a espectador si veus el llargmetratgePalmeras en la nieve‘ (2015).

Sempre s’ha dit que el cinema nacional manca d’aquest tipus de productes més ben elaborats a gran escala, de l’estil a Hollywood. Doncs bé, en aquesta ocasió, sembla que estem davant d’una d’aquestes superproduccions milionàries de les quals tant troben a faltar, sobretot el públic més generalista.

Palmeras en la nieve/YOUTUBE | Diari Català
Foto: Palmeras en la nieve/YOUTUBE

I és que ‘Palmeres en la nieve‘ està ben feta. El muntatge d’Irene Blecua ofereix uns exteriors de la ciutat de Guinea colpidors, amb un vestuari extraordinari per part de Loles García Galean que fa lluir una fotografia magnífica de Xavi Giménez acompanyada d’una música excepcionalment, escollida i interpretada per Lucas Vidal i Pablo Alborán (ambdós guanyadors del Goya musical 2016). En resum, un treball de producció d’alta volada que la converteix en una gran “Llegenda de passió” a l’espanyola.

El guió està basat en la primera i molt venuda novel·la de la oscense Luz Gabás. L’argument, massa allargat en alguns moments del filme pel meu gust, reflecteix la història, amb salts temporals intervinguts del segle XX i principis del XXI, de la branca masculina d’una família de les muntanyes d’Osca emigrada als camps d’explotació de cacau a Guinea. No és dolent el guió, però, segurament i com és habitual, la novel·la serà molt més profunda. Una història tendra, alhora que violenta, però que en alguns fragments s’endevina potser una mica plana i li costa arrencar. Menys de 20 minuts amb unes històries extres que no venen a compte, la cinta hauria quedat excel·lent. I un altre Taló d’Aquil·les, que té la idea del director Fernando González Molina, és la falta de posada en context dels fets històrics que envolten a les aventures dels personatges que, segurament, ens hauria ficat més de ple en una trama, especialment al començament.


El treball dels actors i actrius és un clar exemple de desequilibri entre el planter masculí i el femení. A excepció d’un emotiu Emilio Gutiérrez Caba que durant el temps que està en pantalla, sosté la primera part de pel·lícula, no és molt de destacar el treball dels homes, especialment de Mario Casas. Una vegada més, mostra una contenció que ja no si denota profunditat, o bé una falta d’expressivitat, sobretot al principi, però que finalment ho salva de la meitat fins al final de la història amb l’amor de la noia. És en el costat femení on recau tot l’empaquetatge d’or de la pel·lícula. Amb una Macarena García espectacular en tots els registres, una Adriana Ugarte que, el temps que apareix, transmet tendresa i sentiment i, sobretot, una extraordinària Berta Vázquez en un d’aquests papers crus, profunds i sensibles que marquen la carrera d’una actriu.

Tot es justifica en un final que uns adjectivaran com a lacrimogen i sentimental i uns altres com a emocionant i sensible. Per mi, es descriu perfectament el patiment que comporta la distància que hi ha entre dues persones enamorades: “De vegades, només de vegades les palmeres neixen en la neu”.

Palmeras en la nieve/YOUTUBE | Diari Català
Foto: Palmeras en la nieve/YOUTUBE