Joy, no Enjoy

0

Jennifer Lawrence i Rosell no aproben com a duet en el seu nou filme

De vegades, la frase feta ‘la tercera és la bona’, no funciona i és el que ha succeït amb el duet format pel director David O. Rusell i l’actriu Jennifer Lawrence al llargmetratge ‘Joy’, (2016). La primera vegada que van treballar junts, la cosa va quallar en ‘El lado bueno de las cosas’, (2013) i, posteriorment, en ‘La gran estafa americana’, (2014) el resultat, la veritat, es va salvar pels pèls. Aquesta vegada amb ‘Joy’ no hi ha escapatòria i la resolució és un aprovat just, tirant pel suspens.

Hi ha massa protagonisme en el pes argumental per a un únic personatge protagonista. L’aparició de l’actriu Jennifer Lawrence, interpretant a la financera Joy Mangano, satura el rodatge de 240 min que dura el nus de la història. Només veus a la de Kentucky i els seus problemes, res més. A més, el guió mostra un notable desinterès a aprofundir en qualsevol de les interessants subtemes que tenia a la seva disposició el film ‘Joy’. Tot és per a Lawrence i això a l’espectador, de veritat que esgota.

El desenllaç de la situació financera de la Mangano, una ‘estrella de la televenda americana’, no hi ha per on agafar-la. Hi ha molt enrenou entre tanta empresa americana, californiana, molt frau i massa dòlars pel mig. Pregunta: Qui és el dolent al final?

No s’ha de deixar d’esmentar la poc creïble família que té al seu voltant la pobra inventora de la pal de fregar. Ens trobem a una exagerada depressiva Virginia Madsen, o a un pare radicalment fred com és el Robert de Niro i, segons el meu parer, bastant semblant a la figura paterna de Bradley Cooper al ‘El lado bueno de las cosas’. No us recorda els mateixos gestos i a la mateixa actitud?

Exceptuant la correcta banda sonora que acompanya a l’estrès de la protagonista, composta per Michael Giacchino que enganxa en tot moment i a les curioses i interessants localitzacions del rodatge ideades pels productors John Davis i Megan Elliso, la sensació final que dóna O. Rosell amb ‘Joy’ és d’explicar alguna cosa gairebé transcendental, però des d’una superficialitat que va resultant més molesta segons avança el metratge. Les crispetes es queden fredes.