El debat a nou: molts candidats i poques propostes

0
Els candidats abans de començar. Foto: RTVE
Els candidats abans de començar. Foto: RTVE

Tot i ser nou candidats a debatre, la discussió va quedar entre els quatre de sempre

Per a aquestes generals, la televisió pública espanyola, TVE, ha apostat per un debat a nou bandes. Ara bé, no devia ser un format que convencés molt a la direcció perquè el van relegar a l’horari de nit: primer a les 23:30 i després a les 00:15. Quasi ningú sabia d’aquest debat, però la Junta Electoral Central, sí i els va obligar, 24 hores abans de l’emissió del debat a canviar l’hora i emetre’l a les deu de la nit. Bertín Osborne s’havia quedat sense programa aquell dimecres.

El format pot semblar nou, però el cert és que l’única novetat que va tenir va ser la varietat de candidats. El plató era molt clàssic, amb una il·luminació complicada i amb un presentador que només va estar allà per dictar les preguntes amb veu monòtona. Unes preguntes que en realitat no eren preguntes, sinó una bateria de temes formulats de manera interrogativa abans que cada candidat tingués el torn de paraula.

Un torn de paraula mesurat per un rellotge a la part inferior esquerra de la pantalla, que apareixia amb la imatge de partit i el temps restant. Cadascun tenia deu minuts durant tot el bloc per presentar les seves idees i contestar les al·lusions de la resta. Igual que en el debat de La Sexta del passat dilluns, era més una qüestió de monòlegs que de discutir idees, però tot i així al de TVE hi va haver més interacció.

Tal i com explicava el director de eldiario.es, Ignacio Escolar, en un article postdebat, els únics caps de llista que hi havia eren Alberto Garzón i Andrés Herzog, líders d’Unidad Popular-Izquierda Unida i UPyD, respectivament. Aquests dos no havien estat convidats al debat d’Atresmedia tot i tenir representació parlamentària. Mentre que els assistents a aquell debat van criticar que hi anés a vicepresidenta del govern i no el president, el cert és que ells feren el mateix en el de TVE. Van enviar els seus segons a debatir amb dos caps de llista.

era més una qüestió de monòlegs que de discutir idees, però tot i així al de TVE hi va haver més interacció

A més, tot i convidar a a partits amb representació parlamentària per a fer-ho més plural, van deixar fora a formacions com Amaiur que tenen 7 diputats al Congrés dels Diputats i van donar dues veus a l’antiga Convergència i Unió, que en aquestes eleccions es presenten com a Democràcia i Llibertat per una banda i Unió per l’altra. Tot i això, el debat va deixar moments que transportaven als debats anteriors, com el de Pablo Casado mostrant cartulines on hi havia gràfiques sense gaires dades visibles dibuixades.

Tots els candidats eren socialdemòcrates

El director de la cadena pública i moderador del debat, Julio Somoano, va dividir l’hora i mitja en tres blocs. El primer era sobre economia, el segon sobre polítiques socials i el tercer, de regeneració democràtica. Aquest darrer es podria haver titulat “encaix Catalunya-Espanya”, perquè es van dedicar tres quartes parts a discutir-ho.

Tant en economia com en polítiques socials, tots nou candidats van presentar les seves mesures de tal manera que semblava que l’Estat espanyol estigués al nord d’Europa i no al sud. Marta Rivera, de Ciutadans, Miquel Puig, de Democràcia i Llibertat i Montse Surroca, d’Unió van intentar adoptar un discurs ben semblant als dels socialistes i, en forma, als de Podem. Tant Alberto Garzón com Íñigo Errejón van desmuntar-los de seguida que van tenir l’oportunitat. El candidat d’Unidad Popular-Izquierda Unida va qüestionar també les reformes que presentaven els d’Iglesias.

En canvi, Pablo Casado, del PP i Antonio Hernando, del PSOE, van optar per fer una extensió del discurs dels seus caps de llista al debat de La Sexta. Casado va presentar les mateixes dades que Soraya Sáenz de Santamaría i Hernando, moltes vegades amb un to paternalista que recordava molt a les leccions de Sánchez el dilluns, va optar per refugiar-se en el passat del seu partit i enumerar, en mode llista, les propostes que porten al programa.

Qui va marcar la diferència realment, va ser Aitor Esteban, del PNB, qui va basar el discurs única i exclusivament en el País Basc. De fet, quan la resta de candidats discutien sobre les reformes a l’educació – soprenentment, tothom la volia implantar la gratuïtat de l’educació dels 0-18-, ell va sortir amb el concert econòmic i com això afectava a la resta de recursos del territori. I així amb totes les matèries.

Alberto Garzón va destacar especialment durant tot el debat, però sobretot les qüestions econòmiques, el seu àmbit. Va ser capaç de desmuntar les polítiques conservadores, la “socialdemocràcia” de Ciutadans i el regeneracionisme d’UPyD, junt amb les propostes reformistes de Podem, i a banda va presentar propostes concretes per combatre els problemes plantejats. El cap de llista d’Unidad Popular-Izquierda Unidad va anar amb el discurs de l’esquerra més tradicional (i renovada alhora) per davant, escandalitzant als seus contrincants en molts moments, com aquell en què va demanar nacionalitzar Endesa.

Semblava que el que havien de fer els candidats era deixar en evidència al partit que està al govern i mostrar totes les seves propostes per a canviar-ho, però al final van acabar discutint i rebatent a Marta Rivera, representant de Ciutadans. Primer, en economia. Després, en qüestions socials. Durant el debat, Rivera va arribar a afirmar que la violència masclista era equiparable a la violència intrafamiliar.

I Garzón va contestar. A diferència de l’altre debat, aquest tema hi va ser present durant més estona i es va concretar més en les propostes. Alberto Garzón, que des que és cap de llista ha redefinit i subratllat que IU és un partit feminista, va fer una classe accelerada sobre tipus de violències envers les dones i la seva procedència sistèmica, al ser causa del patriarcat. Íñigo Errejón el va recolzar i va afegir un parell de mesures, mentre que Antonio Hernando va anar recordant els temps en què el PSOE va impulsar la llei contra la violència de gènere.

La resta de partits, van callar al respecte i van presentar tímides mesures que consistien bàsicament en seguir amb el que hi ha actualment. Aquesta va ser la primera trobada de Marta Rivera amb la resta de candidats, però en temes sobretot de regeneració democràtica i economia, n’hi va haver més. UPyD l’”atacava” pel discurs tan semblant al seu, els partits nacionalistes per ser centralista, i els d’esquerres per la seva aparença de socialdemòcrata.

La corrupció també va ser un tema a tractar, i quan Antonio Hernando va començar a parar de Bárcenas, el so va fallar. Twitter es va encendre de seguida, però el moderador va passar per alt aquell “problema tècnic”. Rivera va intentar recuperar-se i va dir que el seu partit havia nascut per lluitar contra la corrupció, però havia oblidat que ja havia anunciat que la seva formació havia nascut per lluitar contra l’independentisme, tot i fer-ho al 2006. Casado va intentar salvar la situació fent èmfasi en què la corrucpció era per part de les persones i no de partits.

Canvi de llenguatge

Al minut final que tenen per demanar el vot, els candidats van fer servir discursos ben semblants als de dilluns. Els que no hi eren, no es van sortir gaire de la línia general que ja havien seguit els anteriors minuts. UPyD va recalcar que eren l’alternativa real al bipartidisme, tant el “nou” com el “vell”, mentre que Unidad Popular-Izquierda Unida ho va fer en clau positiva i d’esperança, remarcant els principals valors del partit.

Els partits nacionalistes van apostar per acabar els seus discursos en basc i català. Tant Unió com PNB van apelar al nacionalisme moderat i al seny, mentre que Democràcia i Llibertat només va remarcar l’independentisme. Tot i així, el remarcable no van ser els discursos finals, sinó com van enfocar-ho durant tot el debat.

els partits conservadors van decidir utilitzar Espanya com a concepte homogeneïtzador

Mentre que Unidad Popular-Izquierda Unida, donant voltes sobre els seus eixos principals, va parlar en masculí i femení tota l’estona i va enfocar totes les seves mesures des de la ruptura amb el règim actual, els partits tradicionals van optar pel consens. PSOE va fer gal·la del consens del 78, tot i tenir a dos formacions que havien vingut a desmuntar això, i de les fites del partit, sobretot en igualtat. Tot i això, no se’n va enrecordar d’utilitzar el llenguatge inclusiu fins al minut final.

El PP també va fer ús de la paraula consens, tot i que més per referir-se a la unitat d’Espanya que per arribar a aconseguir un gran pacte per treure certes polítiques endavant. UPyD i Ciutadans van fer girar totes les seves propostes al voltant de la “unitat de la nació” per a aconseguir així una “igualtat real” entre tots els espanyols.

Podríem dir que els partits conservadors d’àmbit estatal van decidir utilitzar Espanya com a concepte homogeneïtzador del seu discurs, mentre que els nacionalistes conservadors la van utilitzar per al contrari. Tanmateix, l’esquerra va ser l’única que va aconseguir redefinir el concepte d’Espanya dins el debat i donar-li un caràcter plurinacional i popular.

El resum que es podria fer del debat és que els grans partits han de canviar el to de la campanya si volen incidir i que l’esquerra està apostant molt fort per un discurs positiu i esperançador, alhora que agressiu amb les polítiques conservadores. També ha quedat clar que no enviar els caps de llista a debatir acaba per ser un error, sobretot per a Ciutadans, que van demostrar que si no parlen els que estan a primera línia política, el seu discurs cau.