Catalunya sempre ha defensat la cooficialitat del català i el castellà. Ara els acadèmics proposen que amb la independència la llengua catalana sigui l’única oficial

Durant molts anys, amb l’objectiu de defensar la immersió lingüística, s’ha parlat sobre com d’afortunats eren els catalans perquè dominaven dues llengües, però sembla que per a alguns aquest argument ja no és vàlid. I és que 280 filòlegs, professors universitaris i escriptors van presentar dijous a la Universitat de Barcelona un manifest a favor del català com a única llengua oficial a Catalunya.

El manifest que ha estat redactat per l’Associació Llengua i República adverteix que “el bilingüisme condemna el català a desaparèixer” i critica que els partits independentistes defensin la cooficialitat del català i el castellà. “Un dels grans problemes de la nova República, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base de la cohesió social”, apunta el document, que ha estat signat per intel·lectuals com Salvador Cardús i Vicenç Villatoro.

El català única llengua oficial

L’Institut d’Estadística de Catalunya assegura que el 95% de la població entén el català i que l’any 2013 el 36,3% dels catalans l’utilitzaven habitualment. Basant-se en aquestes dades, els defensors del català com a llengua única oficial de la futura República Catalana afirmen que el castellà no hauria de ser llengua cooficial perquè “l’única manera de fer que el català sobrevisqui és que sigui utilitzat per tothom, sempre i per a tot”.

Els defensors d’aquesta idea també remarquen que a Catalunya hi ha hagut “una bilingüització forçosa que condueix a una erosió del català”  i destaquen que “la llengua vertebradora només pot ser una”, perquè la sociolingüística ha demostrat que “en tots els països del món on hi ha bilingüisme, una llengua sempre predomina sobre l’altra, mai conviuen en igualtat”.

Segons el manifest, la ideologia bilingüista no és res més que “una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana”. Tot i això, els signants d’aquest document consideren que Catalunya ha de fomentar el poliglotisme, amb el català com a llengua pròpia, l’anglès com a llengua de treball internacional i el castellà i el francès com a llengües veïnes.

Veus a favor de la cooficialitat

Però no tots els acadèmics opinen de la mateixa manera. De fet, el periodista i professor de la Universitat Ramon Llull, Enric Calpena, ha rebutjat signar aquest manifest perquè malgrat que creu que “el català necessita més recursos dels que té”, considera que aquesta “no és la manera de donar prestigi a la llengua” i assegura que el bilingüisme també té aspectes positius.

Els defensors de la cooficialitat de les dues llengües consideren que fer del català l’únic idioma oficial pot provocar que, a llarg termini, els catalans deixin de conèixer la llengua castellana, amb la consegüent desaparició d’aquest idioma a Catalunya. Un argument que no comparteixen els partidaris del català com a única llengua oficial, ja que afirmen que es continuarien respectant la resta d’idiomes.

Per una altra banda, els defensors de mantenir la cooficialitat destaquen que el bilingüisme “aporta efectes beneficiosos per al funcionament i les capacitats del cervell”. De fet, asseguren que “parlar dos idiomes pot endarrerir malalties cognitives i augmenta la capacitat per resoldre problemes”.

Els partidaris que Catalunya segueixi tenint el català i el castellà com a llengües oficials basen el seu posicionament a favor en el fet que existeixen diferents estudis que demostren que “les persones bilingües tenen més capacitat de concentració, poden ignorar les distraccions i tenen més eines per retardar una possible aparició de l’Alzheimer”. Per tant, creuen que si la finalitat de la independència és viure millor, el bilingüisme contribuirà a aquest benestar dels ciutadans.

Sigui com sigui, en el cas que Catalunya arribi a la independència, el debat sobre l’oficialitat lingüística s’haurà de refer durant el procés constituent del país i els ciutadans hauran de validar l’opció final a les urnes.