El suïcidi Aokigahara previsible

0

Dormer i Zada fan un treball correcte encara que el resultat no és el més òptim

El suïcidi al Japó és un teló de fons adequat per generar un argument interessant de por per a una pel·lícula de terror. Però, la cinta ‘El bosque de los suicidios‘ (2016) s’assenta sobretot a les incorrectes emocions barates d’un espectador innocent. L’acció no avorreix, cert, però els ensurts són bastant previsibles.

A destacar la correcta interpretació de Natalie Dormer (Los juegos del hambre: Sinsajo parte 2′, 2015) que juga actuant de dues germanes bessones (Sara i Jess). La primera va a la recerca de la segona, desapareguda a la zona dAokigahara, un bosc misteriós als peus del mont Fuji. Aquest paisatge té una maledicció: aquell qui el va a visitar, se suïcida. Un periodista anomenat Aiden (correcta interpretació de Taylor Kinney) ajudarà a Sara a la recerca de la seva germana perduda. Malgrat els advertiments de tot el món perquè no entri en el bosc, la jove acaba anant. No obstant això, s’haurà d’enfrontar a ànimes turmentades i morts que s’aprofiten de qualsevol persona que vaga per aquest paratge terrorífic.

El bosque de los suicidios/TWITTER | Diari Català
Foto: El bosque de los suicidios/TWITTER

El filme té una estructura ferma: anàlisi psicològic profund de la bogeria i la tristesa d’un únic personatge, la Sara. Aquest objectiu el manté durant tot el fil conductor de la trama el director novell Jason Zada. Reflecteix un punt de vista boig del personatge principal cada vegada més desconcertat, quan s’assabenta que els esperits malvats de Aokigahara poden portar a la gent pel mal camí i fer-los veure les coses que no hi són.

Zada construeix un rodatge de 93 minuts on el paisatge fotografiat de Mattias Troelstrup, amb les seves connotacions de conte de fades i cadàvers penjats d’arbres per tot arreu, el converteix en un ambient ric i deliciós per l’espectador fan dels thrillers. És una llàstima, doncs, que l’argument caigui en els ensurts previsibles i finalment efectuí el típic gir esperat d’un final propi de les pel·lícules dels Razzies; molt dolent.

El cor de la història hauria d’haver instal·lat molt més en el psicodrama entre les dues germanes, no en les moltes escenes en les quals Sara va corrent pel bosc com un babau, recordant molts cops als crits histèrics i el nerviosisme insuportable del personatge de l’Àngela Vidal a ‘Rec’ (2007).

En definitiva, aquest llargmetratge, recorre a certs artificis i aconsegueix una conclusió una miqueta precipitada. No obstant ofereix atmosferes suggeridores i fa que les crispetes siguin molt més interessants que altres tardes al seient.