Canvi de cicle amb regust a transició

0
Amèrica Llatina
Amèrica Llatina

A Argentina i Veneçuela es parla d’un canvi de cicle des de després de les eleccions. Però el cert és que les coses seguiran més o menys estables

Fa poc més d’un més que es va celebrar la segona volta de les eleccions presidencials a l’Argentina. Després de 12 anys, els Kirchner sortien de la Casa Rosada i el candidat de la dreta liberal aconseguia la presidència. Una setmana després, els veneçolans escollien qui els representaria a l’Assemblea Nacional. Després de moltes legislatures, el Partit Socialista Unificat de Veneçuela (PSUV) perd la majoria qualificada a la cambra dels representants.

La premsa internacional va anar plena d’especials durant les setmanes d’eleccions. En les anàlisis, es va presentar el relleu de l’oficialisme en aquests dos països com la punta de l’iceberg d’un canvi en els governs dels estats de l’Amèrica Llatina. Com la fi d’una època. Ara bé, abans de constatar aquesta afirmació, cal tenir en compte diversos factors que portarien a pensar que potser aquest canvi no és tan significatiu i que és més un període de transició que un canvi definitiu.

Des de fora, s’ha intentat presentar l’Amèrica Llatina com un territori analitzable com un tot, sobretot pel que fa als aspectes polítics. Des de l’any passat s’estan celebrant eleccions tant a nivell local com estatal, que han servit per mesurar la força dels partits del poder així com els efectes dels possibles canvis tant a nivell nacional com a les relacions exteriors, ja sigui a curt o a llarg termini.

De moment, el que demostren aquests comicis és que el canvi de paradigma és, fins ara, qüestionable. El cert és que els governs progressistes segueixen predominant a la regió, tot i que ara, a banda de Colòmbia i Panamà, també hi ha Mauricio Macri com a president conservador a Argentina. A Veneçuela, i fins com a mínim 2019, la presidència seguirà en mans de Maduro tot i que a l’Assembla Nacional la Mesa de la Unitat Democràtica (MUD) tingui majoria.

L’any 2015 tanca aquest període electoral amb les primeres actuacions tant de Macri com de la MUD. En el cas de la presidència argentina, l’inici ja va estar marcat per la polèmica ja que Cristina Fernández de Kirchner no va voler atorgar el bastó a Macri com s’ha fet tradicionalment. El ja president argentí ha portat a terme les primeres mesures, sobretot en l’àmbit econòmic i de relacions exteriors, a més d’anunciar el desmantellament de la Ley de Medios.

A Veneçuela, el PSUV ha impugnat els resultats electorals en sis circumscripcions i ha posat en marxa el Parlament Comunal, previst per llei des de fa temps però que alguns dels mitjans internacionals han interpretat com un Parlament paral·lel a l’Assemblea Nacional. La MUD, de moment, només ha anunciat que el pròxim cinc de gener constituiran la nova Assemblea i que dos dies abans anunciaran qui prendrà la presidència.

Fins ara, la situació és aquesta. Sembla que s’acosta un canvi en la manera de fer política a aquests dos països, però tal i com diuen la doctora en Ciències Polítiques i investigadora de l’IBEI, Andrea Bianculli, i el Catedràtic de Ciència Política de la UPF Jacint Jordana, és massa d’hora per saber què signifiquen aquests canvis de govern. “Són canvis molt nous i encara és arriscat extreure’n conclusions”, explica Bianculli. “Fins que no poguem fer estudis, no sabrem l’abast dels canvis”, afegeix Jordana.

Tot i això, es poden començar a fer les primeres anàlisis sobre què suposarà tant per a Argentina com per a Veneçuela el canvi d’oficialisme a dreta liberal. Però per entendre les possibles conseqüències, cal saber primer quin és el context en què el chavisme i el kirchnerisme s’han desenvolupat dins els respectius països i per què es considera important la ruptura a les eleccions amb els dos moviments.

Després de la crisi del deute als anys 80, els països de l’Amèrica Llatina van haver de complir les estrictes condicions del Fons Monetari Internacional, que van provocar retallades i austeritat que van tenir com a conseqüència un augment molt gran de les desigualtats entre la població. Tanmateix, va contribuir a la caiguda de les dictadures de Brasil o Argentina.

Als anys 90, segons explica Jacint Jordana, es produeix un canvi de cicle, tant polític com econòmic: es deixen enrere aquelles mesures econòmiques que portaven “estabilitat” però també “empobriment” i s’opta, en els casos argentí i veneçolà, pel creixement econòmic a partir de l’exportació i nacionalització de recursos naturals.

Així doncs, tant a Veneçuela com a Argentina van acabar per guanyar les esquerres, tal i com va passar després a Brasil, Equador, Uruguai, Perú o Bolívia. Aquesta “nova esquerra” que ha sorgit entre els darrers 15-20 anys, tal i com explica Andrea Bianculli és incomparable entre països.

“Han estat 15 anys de processos interns, a nivell nacional. No es pot comparar l’Argentina dels Kirchner amb l’Uruguai de Mujica o la Veneçuela de Chávez”. Posa també l’exemple de Bolívia i la presidència d’Evo Morales: “Morales ha optat per la recuperació aborigen” i tot i que el seu govern implanti polítiques econòmiques i socials molt redistributives, ha primat la recuperació de la dignitat dels pobles indígenes.

“Les polítiques poden semblar iguals, però són molt diferents”, recorda Bianculli. Per exemple, explica Jordana, els objectius redistributius de les polítiques econòmiques tant de Veneçuela o d’Argentina disten molt de les de Brasil o Xile, països amb governs també considerats d’esquerres però “més prudents” a l’hora de redistribuir.

Resulta, doncs, que després de més d’una dècada de governs i polítiques d’esquerres, aquests moviments es comencen a gastar. Els resultats d’aquestes eleccions, diu Andrea Bianculli, “mostren un esgotament d’un moment del populisme”. Ara, no s’ha de córrer el risc, segueix, de posar tots els governs “a la mateixa bossa”, ja que Kirchner no és Maduro, i viceversa.

El canvi a la Casa Rosada

La societat argentina és una societat molt polaritzada, només cal veure els resultats que van donar la victòria a Macri: només dos punts el separaven del candidat oficialista. Així, per què Macri? Andrea Bianculli creu que ha estat un vot de càstig cap al kirchnerisme. “Hi ha moltes símptomes d’esgotament del model, hi ha cansament davant el discurs”. No es poden dividir els votants ni la societat només en kirchneristes i anti kirchneristes, “hi ha molts matissos entremig”.

Però a qui afecta de manera majoritària els problemes del país i la gestió del govern és als “sectors populars”. “La inflació es va menjar les ajudes socials, ja que no augmenten de la mateixa manera”, explica Bianculli. A més, el tema de la seguretat i el narcotràfic és un tema molt polèmic que els de Kirchner no han sabut solucionar i que afecta als mateixos a qui afecta la inflació: les classes populars.

Per tant, el vot cap a Macri és un vot cap al canvi, no estrictament en el sentit ideològic sinó en el renovador. És a dir, una part important dels votants argentins no va votar a Macri perquè fos de dretes i perquè estiguessin cansats de les polítiques redistributives; del que estaven cansats era de les xarxes clientelars que s’havien format dins les institucions, però també dins de les empreses.

“Hi ha hagut un esgotament del model econòmic, no només per falta de recursos sinó també per les xarxes clientelars ja insostenibles que s’han anat creant”, comenta Bianculli. Ara bé, cal tenir en compte que moltes de les mesures implantades pels governs dels Kirchner estan més que acceptades i que la societat ha pres com pròpies, per la qual cosa Macri ha d’anar amb molt de compte a l’hora de tocar-les.

El PRO va optar per una campanya catch-all, anava a captar tot tipus de vot. Va suavitzar el discurs i va decidir no fer enfrontaments kirchnerisme- anti kirchnerisme. I va funcionar. També va dir que no prendria mesures que perjudiquessin les polítiques ja establertes, però en poc més de vint dies ha demostrat que això no s’havia de prendre al peu de la lletra.

Ara bé, Bianculli ho té clar: “el neoliberalisme a Argentina no hi té cabuda. Hi ha massa record de la crisi del 2001”. “El macrisme no es pot definir com a neoliberal”, però és cert que té una política molt més propera als mercats que els governs dels Kirchner, que van optar per un intervencionisme al mercat molt més accentuat.

El populisme argentí ha beneficiat sempre a la classe mitjana” i els que pateixen més són les classes populars, d’on ha sortit gran part de la mobilització del vot cap a Macri. Però s’ha d’anar amb cautela, ja que la classe mitjana també està molt mobilitzada i pot crear tensions si Macri no compleix el que havia dit.

S’hauria de seguir amb la línia de polítiques com l’Assignació Universal per Fill (AUH), que és un dels plans que millor ha funcionat. “El PRO no es planteja treure els plans socials, sinó canviar l’enfoc”, explica Bianculli, qui afegeix que calen unes polítiques universals i no unes condicionades.

La majoria qualificada de la MUD

La Mesa de la Unitat Democràtica (MUD), una coalició formada principalment per quatre grans partits opositors, va aconseguir per primera vegada una majoria qualificada a l’Assemblea Nacional veneçolana, fent que el PSUV hi quedés en minoria. Ara bé, és Nicolás Maduro qui serà president del país fins el 2019, com a mínim, que és quan es tornen a celebrar les eleccions presidencials.

El canvi que s’ha produït ha estat important. Ara per ara, oficialistes i oposició hauran de negociar i entendre’s per portar endavant les polítiques que s’hagin d’aprovar durant els pròxims mesos. Igual que el vot a Macri, el vot al MUD també ha estat un vot de càstig en gran part. Sectors de la població que fins ara recolzaven el govern de Maduro han decidit donar suport al MUD.

Tal i com explica Jacint Jordana, la causa principal del canvi de vot ha estat l’econòmica, relacionada principalment amb el petroli i els recursos naturals. Ja no es ven el mateix cru que abans, el que provoca que l’Estat ingressi menys diners – les empreses que controlen aquests recursos estan nacionalitzades – i no pugui tirar endavant les “polítiques redistributives” que havia portat fins ara.

“A Veneçuela hi ha un 200% d’inflació, el que vol dir que s’estan imprimint diners sense tenir recursos”. El que provoca això, segueix Jordana, és que les classes mitjanes i baixes es trobin amb “siutació de dificultat”, ja que fins ara havien rebut un suport econòmic “relativament generós” que ja no tenen.

Amb la nova composició de l’Assemblea, “disminuirà la redistribució, però no s’arriscaran en els altres temes”. Segons Jacint Jordana, l’oposició és partidària d’unes “polítiques econòmiques més clàssiques, però que també acabaran amb les distorsions del sistema veneçolà”. També remarca que la MUD no podrà dur a terme unes polítiques excessivament liberals, ja que la població té molt en ment la situació dels 90 i “saben que és irrepetible”.

Retallaran i ajustaran, explica Jordana, però no faran un “neoliberalisme brutal” perquè, bàsicament, no poden, ja que desfermarien moltes tensions entre els sectors socials. Les bases populars són sectors molt mobilitzats, el que farà que es desenvolupin “certs equilibris” entre les mesures que pugui proposar la nova Assemblea i el que acabin sent.

“El canvi ha estat provocat per la disponibilitat de recursos”, però serà passatger. Ara per ara, el que marcarà el nou govern veneçola serà “la incertesa”: cohabitaran Maduro i l’oposició, el que portarà a una situació de pactes i ajustaments o a un empitjorament de la situació a causa de no poder assolir cap dels dos primers objectius.

La política econòmica i les relacions exteriors, els canvis més significatius

Tal i com s’ha vist en ambdós casos, les principals diferències es troben en com afronten els nous governs les relacions amb els altres països i la reestructuració de la política econòmica. En aquest cas, el principal canvi es notarà també pel que fa al comerç exterior i per les relacions comercials amb països que fins ara havien estat escasses o inexistents.

Un dels actors on es pot notar més el canvi, coincideixen Bianculli i Jordana, és a Mercosur. “Està molt establert”, explica Jordana, que diu que el que era complicat eren les relacions Argentina-Brasil, però que fins i tot poden millorar ara.

Potser milloren entre aquests dos països, però sembla que entre Veneçuela i Argentina les tensions augmentaran. En la primera reunió de Macri a Mercosur, ja va deixar clar que Veneçuela havia de complir els drets humans i que exigia que signessin tots els informes necessaris i que alliberessin els “presos polítics”, declaracions que es van prendre com intervencionisme per part de la diplomàcia veneçolana.

Andrea Bianculli diu que fins els inicis del 2000, quan Kirchner i Lula arriben, Mercosur havia tingut una “pura intenció de mercat”, però que a partir d’aquell moment el que es comença a promoure és una agenda social a nivell regional, incloent-hi temes com la salut, i dels quals Macri no se’n pot oblidar. També recorda, igual que Jordana, que cal tenir molt present el paper dUNASUR aquí, on actualment és l’espai on es porten els principals acords entre els països de l’Amèrica del Sud.

Els afers exteriors és una de les altres potes dels nous governs, que intentaran establir converses i amistats amb països que fins ara no s’havien establert, com per exemple i principalment els Estats Units. Bianculli explica que, tot i això, la ministra de Relacions Exteriors argentina vol potenciar sobretot les relacions amb països de l’Amèrica Llatina.

Els cicles econòmics i polítics a l’Amèrica Llatina cada cop són més curts”, explica Bianculli. Fins els 80, i durant quasi cinc dècades, es va mantenir – “amb matisos i altibaixos”- un model de substitució d’importacions, que es va quebrar de manera clara amb la crisi del deute dels 80. “Després tenim els 90, amb els neoliberals, i els 2000 amb el gir a l’esquerra”.

Les variacions entre les economies dels diversos països són importants, ja que tot i que en el cas d’Argentina l’economia sí que ha estat molt regulada, en el cas de Brasil per exemple, s’ha intentat adquirir una “internacionalització”. “El comerç exterior s’ha anat estancant a causa del baix creixement de les exportacions i la caiguda de les importacions”, diu Andrea Bianculli.

Un altre dels debats que, fins aquestes eleccions, ocupava les principals planes dels mitjans internacionals era si sobretot Veneçuela però també Argentina, eren democràcies o dictadures. Tal i com diu Jordana, “aquestes eleccions mostren que se segueixen les regles de la democràcia i que tenen organitzacions més enllà de les oficialistes”. Ajudaran a que “es consolidi la democràcia, a negociar, a evitar la fugida”.

El debat ara és si es pot canviar la perspectiva sobre la democràcia per seguir avançant”, diu Bianculli. “A l’Argentina és un debat que porta obert des dels 80, però cal seguir-lo”, ja que fins ara per exemple al país es votaba la “papereta sencera”, sense tenir en compte les candidatures ni el tipus d’eleccions. Això es veu en els resultats per províncies, on a la primera volta guanyava el candidat kirchnerista en moltes regions.

A Argentina hi ha molta feina a fer en transparència: “les dades que donava el govern deien que només hi havia un 4% de pobresa, quan les de la Universitat Catòlica apuntaven fins a un 30%”. L’Institut d’Estadística “està intervingut”.

Tot i les primeres impressions, cal mirar-ho des de la distància i amb cautela. “No s’ha acabat res”, respon Jordana quan se li pregunta per la situació del chavisme i kirchnerisme. “Tots dos són moviments forts i consolidats, que aglutinen una gran base social però que estan passant per algunes tensions”.