Els politòlegs demostren com votem de manera tan racional que fins i tot dos terços dels diputats al Congrés ja estan decidits

Malgrat encara queden més de 20 dies per als comicis del 26J, 200 diputats del Congrés espanyol -dels 350 escons totals- estarien ja decidits amb nom i cognoms. Això és que assegura l’expert en demoscòpia política Kiko Llaneras, que afirma en els seus estudis a El Español que, amb una probabilitat del 99% hi ha 100 escons ja assignats i un altre centenar ho està amb un 90% de probabilitats. En el cas de Catalunya, 25 diputats ja tindrien nom i cognoms assignats.

És això possible? Som tan predicibles? Doncs sembla que sí. El nostre vot és, a grans trets, una decisió bastant racional i, amb l’excepció d’aquella part de la població que es declara indecisa o que afirma decidir el sentit del seu vot durant la campanya electoral, tant la nostra participació com el partit al que votem es pot predir científicament.

 

 

 

Llaneras i altres politòlegs ‘culpen’ el sistema electoral espanyol de que sigui més fàcil predir els nostres vots i, al mateix temps, que el sentit del nostre vot sigui també més fàcil de predir. En concret, aquests experts expliquen que les llistes electorals a Espanya, tancades i bloquejades, no ens permeten escollir o excloure cap candidat de la llista d’un partit i, per tant, si no volem a una persona com a diputat hauríem de votar un altre partit, dificultant així que el líder nacional -a qui potser si volem com a president- guanyi les eleccions. Així, la nostra animadversió contra aquell candidat local hauria de ser molt més gran que la preferència pel líder nacional del partit per deixar de votar-ho.

Aquesta llista tancada i bloquejada només ocorre, més enllà de l’Estat espanyol, a Itàlia, Sèrbia i Portugal. A la resta de països els electors poden escollir uns candidats de la mateixa llista per sobre d’altres. La nostra preferència de partit fa que es puguin predir fins a dos terços dels que ja seran diputats de la propera legislatura, agafant com a referència resultats electorals anteriors a cada província. En el cas del 26J, dels 200 diputats ja assignats per Llaneras i els seus companys, 83 són del PP, 45 d’Unidos-Podemos, 41 del PSOE i 17 de Ciutadans. Explica Llaneras en un article a El Español que “la gran batalla estarà als 150 escons restants, molt més disputats”. Tot i això, assenyala Llaneras que aquesta primera prospecció confirmaria el sorpasso de l’aliança de Podemos i IU sobre el PSOE, tot i que encara caldria esperar al repartiment dels 150 escons per obtenir una visió final sobre aquesta ‘lluita’ per liderar l’esquerra al Congrés.

 

Anar o no a votar, aquesta és la qüestió

Si la decisió del partit al que votem sembla, en bona part dels casos, més racional del que pensàvem, encara ho és més el pas previ, és a dir: decidir si anem a votar o no. La politòloga catalana Anna-Clara Martínez senyala en un recent article al web Debate21 com la nostra decisió d’anar a votar o abstenir-nos respon a una senzilla equació que, sense saber-ho, el nostre cap fa per prendre la decisió.

Considera Martínez, que utilitza una formulació proposada per altres politòlegs, que anirem a votar si D x P – C és més gran que 0. Si fos 0 o menys que 0 escollirem no votar. Però, que volen dir aquestes lletres?

D = diferencia entre partits x P = probabilitat de que el vot sigui decisiu. La D respon clarament a l’apatia que ens genera pensar que “tots els partits són iguals”. Si veiem noves opcions polítiques o diferències importants entre els partits que s’hi presenten, estem més motivats a anar a votar. Aquesta D s’ha de multiplicar per les probabilitats de que el vot sigui decisiu. Aquesta probabilitat, en el nostre cas, és més una sensació, el fet de creure que les eleccions estaran ajustades o que als comicis “ens juguem molt” -com en el cas del 27S o el 20D, per exemple-.

C = costos d’anar a votar. En la presa de la decisió hem de tenir en compte els elements anteriors però també restar a aquests els costos d’anar a votar, és a dir, allò a lo que renunciem si anem a votar o el que costa anar a votar. Com a Espanya les jornades electorals són en diumenge, el cost principal és el temps d’oci al que es renuncia. Tot i que aquesta C esta pensada més per aquella gent a la que, per diferents motius, els hi costaria anar a votar (tràmits del vot per correu, incapacitat, col·legi electoral molt lluny de la seva casa, etc.). També aquesta C explica una major abstenció els dies de mal temps.

Aquesta politòloga afegeix a l’equació la variable S -proposada per altres experts durant el segle XX-, que vol dir ‘satisfacció’ pel mateix fet d’haver votat o per haver escollit una opció concreta. Calcula Martínez que, davant un dubte gran sobre si votar o abstenir-se, “si la persona presenta una forta satisfacció o el sentiment de reciprocitat amb els candidats és alt”, podria acabar decidint votar.

El nostre vot, doncs, sembla més racional que emocional, tot i que això no ha de fer caure en l’abstenció a ningú, perquè podria fer modificar qualsevol d’aquestes dades que els politòlegs presenten de cara a les properes eleccions però que, en bona part, es poden extrapolar a qualsevol comici.

 

Compartir
Article anteriorFins a 15 anys de presó per un acusat de pederàstia
Article següentGuia per sobreviure a la campanya electoral
Adrián Caballero
Redactor en cap. Periodista especialitzat en política amb experiència a mitjans com El Temps, Tribuna Interpretativa i Report.cat, entre d'altres. [email protected]