univer-paral·lel-Diari-Catala

És possible que el déjà vu sigui el record d’una vivència en un univers paral·lel?

El destacat físic nord-americà, Michio Kaku, assenyala que el Déjà vu en realitat podria ser el record per la vivencia a una dimensió paral·lela, a la qual accedim quan els nostres àtoms vibren a una freqüència particular.

D’una banda la psicologia defineix el déjà vu com una mena de falsejament de la memòria que succeeix quan el cervell no ha acabat d’edificar la seva percepció total conscient sobre una experiència. Quan això passa, aquesta percepció ‘ficticia’ es tradueix en una sensació també fictícia de familiaritat.

No obstant això, per a la física quàntica pot significar un record d’un moment en què les nostres vibracions troben una altra freqüència i ens permeten viatjar en una altra dimensió.

El déjà vu, segons el físic teòric nord-americà Michio Kaku, destacat especialista de la teoria de camp de cordes (una de les branques de la teoria de cordes), podria ser en realitat el record d’alguna vivència en una dimensió que no és aquesta.

En aquest vídeo (transcrit per complet per aquesta nota) Kaku ens exposa clarament, amb l’exemple de la ràdio proposat per Steve Weinberg, el físic nord-americà guanyador del Nobel (al costat de Abdus Salam i Sheldon Lee Glashow) el 1979, com totes les freqüències es troben vibrant al mateix temps a tot arreu; però, caldria trobar aquesta vibració única (potser la buscada pels monjos zen) que ens faci ser juntament amb totes les altres coses, ser totes les coses, poder deixar de ser un i començar a ser tot.

Kaku diu:

El déjà vu és un fenomen que tots hem experimentat, aquesta sensació estranya quan entres en una sala o en passar per una situació nova i et dius a tu mateix: “Jo he estat aquí abans. Vull dir, tot això em resulta familiar“. Resulta que, en realitat, podem induir formes de déjà vu en persones mitjançant experiments.

Hi ha una teoria que diu que un déjà vu simplement evoca fragments de records que hem emmagatzemat en el nostre cervell, records que poden ser evocats a moure’ns en un determinat entorn que s’assembla a alguna cosa que ja hem experimentat.

Així que no hem d’invocar universos paral·lels, no hem d’invocar tots els universos possibles per explicar la majoria dels déjà vu. No obstant això, es planteja una altra pregunta:

¿És possible, a qualsevol escala, moure entre universos diferents?

I la resposta, en realitat, no està molt clara.

Nosaltres els físics creiem, per exemple, que realment hi ha múltiples universos que existeixen fins i tot a l’interior de la nostra sala d’estar. Som ones, ones que vibren, i aquestes ones vibren i després se separen amb el temps.

Steve Weinberg, guardonat amb el premi Nobel, fa la següent comparació:

Ppensem en la ràdio. Si estàs en la teva sala d’estar escoltant l’emissora de ràdio BBC, aquesta ràdio està sintonitzada a una freqüència. Però en la teva sala estan totes les freqüències de ràdio: Ràdio Cuba, Ràdio Moscou, les principals emissores de rock dels 40.

Totes aquestes freqüències de ràdio estan vibrant dins de la teva sala d’estar, però la teva ràdio només té sintonitzada una freqüència. És a dir, en altres paraules, quan dos universos estan en la mateixa fase, són coherents i et pots moure d’un a un altre. Però a mesura que el temps comença a evolucionar, aquests dos universos es desacoblen. Comencen a vibrar a freqüències diferents. Ja no poden interferir l’un en l’altre.

Llavors, per què la ràdio no pot escoltar Ràdio Moscou? Per què no és possible que la ràdio escolti totes les freqüències? Perquè la ràdio no té aquesta coherència. Ja no vibra al mateix temps que aquestes altres freqüències.

I el mateix passa en la física quàntica. Estem compostos d’àtoms. Els nostres àtoms vibren, però ja no vibren al mateix temps que aquests altres universos. Ens hem desvinculat d’ells, hem perdut la coherència amb ells. En altres paraules, un déjà vu és probablement només un fragment del nostre cervell evocant records i fragments de situacions anteriors.

En la física quàntica, hi ha realment, en certa manera, universos paral·lels que ens envolten. El problema és que no podem entrar-hi perquè hem perdut la coherència amb ells. Ja no vam vibrar al mateix temps que ells.