Espanya és el país del món amb més aforats, un total de 17.621. Però en què consisteix aquesta figura política i quins beneficis tenen les persones que l’ostenten?

 

Els casos de corrupció dels diferents territoris espanyols, que han sortit a la llum en els darrers anys i en els quals estan implicats molts polítics que ostenten la condició d’aforat, han tornat a posar sobre la taula el debat al voltant d’aquesta figura jurídica. I és que Espanya és el país del món en el qual hi ha més aforats, un total de 17.621 – sense comptar els cossos i forces de seguretat, que tenen un aforament parcial i amb ells la xifra augmenta fins als 280.159 –.

Segons la llei, un aforat és una persona que, per exercir un càrrec públic o per la seva professió, té el dret, en el cas de ser imputat per un delicte, de ser jutjat per un tribunal diferent del que li correspon a qualsevol altre ciutadà. Els tribunals encarregats de jutjar als aforats dependran de la condició que aquests tinguin. Per exemple, un membre del congrés dels diputats serà jutjat pel Tribunal Suprem (TS), mentre un diputat d’un parlament autonòmic serà jutjat pel Tribunal Superior de Justícia de la comunitat autònoma corresponent, en funció d’allò que fixi l’Estatut d’Autonomia.

En un principi, el fet que no es jutgi els aforats en tribunals ordinaris té l’objectiu d’evitar que aquests òrgans estiguin sotmesos a pressions polítiques a les quals, en teoria, no ho estan els tribunals de més rang i que la tasca dels alts càrrecs no es vegi llastrada per maniobres polítiques. Els crítics amb la figura de l’aforat defensen que es tracta d’un privilegi, perquè aquestes persones no són tractades com tots els ciutadans, mentre que els defensors asseguren que els perjudica, perquè en ser jutjats per òrgans superiors no poden recórrer la sentència en el cas que el veredicte els hagi estat desfavorable. L’exemple més clar en aquest sentit és el cas del jutge Garzón, condemnat a 11 anys d’inhabilitació per les escoltes en el cas Gürtel, un fallo adoptat per unanimitat pel TS i contra el qual no va poder interposar cap recurs.

 

Qui pot ser aforat?

A Espanya tenen dret a ser aforats el Rei Felip VI, la Reina Letícia, la Princesa d’Astúries Sofia i els reis emèrits Joan Carles i Sofia. A més també ostenten aquesta figura jurídica els polítics i els jutges i fiscals.

Pel que fa als polítics, a Espanya hi ha prop de 2.000 aforats sumant al President del govern, els ministres, els presidents autonòmics, els consellers de les comunitats autònomes, els presidents del Congrés i el Senat, els diputats i els senadors, els presidents dels parlaments autonòmics i els parlamentaris, els presidents i els consellers del Tribunal de Comptes, el president i els consellers del Consell de l’Estat i el Defensor del Poble.

En el cas de l’àmbit judicial, n’hi ha 5.171 jutges aforats, 2.407 fiscals i 7.685 jutges de pau. Són el president del Tribunal Suprem i els magistrats, el president del Consell General del Poder Judicial i els vocals, el president del Tribunal Constitucional i els magistrats, el president de l’Audiència nacional i de qualsevol de les seves Sales, els presidents dels Tribunals Superiors de Justícia, el Fiscal General de l’Estat i els fiscals de Sala del Tribunal Suprem.

 

Quina és la situació a altres països?

La diferència entre Espanya i qualsevol altre país del món és abismal. A França, el territori on més aforats hi ha després d’Espanya, només tenen aquesta protecció judicial el president, el primer ministre i el seu govern (un total de 22), si els seus casos estan relacionats amb la política però si, per exemple, assassinessin algú serien jutjats per un tribunal ordinari. A Portugal i Itàlia, només és aforat el president de la República, mentre que a Alemanya, el Regne Unit i els Estats Units d’Amèrica no n’hi ha cap, fins al punt que en el cas d’Alemanya l’any 2012 es va asseure l’expresident Christian Wulff a la banqueta d’un tribunal de Hannover per un suborn de 720 euros.

Tot i això, als països europeus, excepte al Regne Unit o als Països Baixos, existeix la immunitat parlamentària, que protegeix als parlamentaris i prohibeix la seva detenció excepte en “cas de flagrant delicte” o que la cambra decideixi treure-li la immunitat. A França, per exemple, existeix la immunitat parlamentària per a diputats, senadors i eurodiputats (999 en total), però una vegada que la revoca la mesa de les seves cambres, són jutjats per tribunals ordinaris i en els casos estranys en els quals la protecció no ha estat aixecada, els mateixos investigats han estat qui han demanat que se’ls tragués. Els Estats Units d’Amèrica, per la seva banda, porten al límit la idea britànica d’estricta igualtat legal i des del president fins al darrer jutge tots són processats per tribunals ordinaris.