De Suárez al PASOK: l’estètica del discurs

0
urnes de votació - Diari Català

Tot i quedar un mes per a les eleccions, els partits fa temps que estan en campanya i que, des dels seus discursos, intenten marcar l’agenda i els moviments de la resta

Oficialment, la campanya electoral comença dues setmanes abans de la data en què se celebren les eleccions. Però bé se sap que la campanya es ve fent des de molt abans. Mig any després del 20 de desembre, les dues formacions polítiques espanyoles tradicionals – el PP i el PSOE – han pogut comprovar que el canvi a l’hemicicle és real i que hauran de canviar estratègies.

Qui ho té més difícil de cara aquestes eleccions és el PSOE. El discurs en què situava Ciutadans a la dreta juntament amb el PP ja no és vàlid després del pacte amb els de Rivera alhora que, per aquest mateix acord, part dels seus votants podrien anar a parar a l’esquerra. A tot això se li afegeix la pressió de deixar de ser segona forçasegons les últimes enquestes – i no controlar un pacte de govern, sinó haver-ne de formar part.

Unidos Podemos arriben amb força a la campanya, però s’hauran d’enfrontar a la “campanya frontal” – com la van anomenar des d’Izquierda Unida – que la resta de partits posaran en marxa i que els situarà molt a prop de l’extrema esquerra, allunyant-los del perfil de votant de centre-esquerra i que sol ser més indecís i volàtil.

Pel que fa al PP, el seu votant més estable és també el més vell, per la qual cosa hauran d’intentar recuperar el vot que al 20-D va marxar cap a Ciutadans. Els de la formació taronja també hauran d’intentar captar aquest vot, ja que és el que més s’ha ressentit després del pacte amb el PSOE. Alhora, però, hauran d’intentar seguir moguent-se entre la moderació i la progressia.

 

El centre i la moderació, protagonistes dels discursos

Ciutadans i el seu líder, Albert Rivera, s’han presentat des d’un principi com el “centre”, els successors d’Adolfo Suárez. En la campanya del 20-D, el vídeo del partit i els seus discursos anaven plens de referències a l’expresident espanyol. Va ser Mariano Rajoy, però, qui va inaugurar els actes electorals a la plaça d’Àvila amb el seu nom i juntament amb el seu fill, Adolfo Suárez Illana.

A la disputa per fer-se amb la simbologia de Suárez s’hi ha sumat el PSOE, que aposta per aquesta figura de la Transició per aconseguir el vot de centre. A més, amb una figura de consens com Adolfo Suárez i el seu argumentari, poden justificar-se pel pacte amb Ciutadans i rebaixar-lo davant el seu electorat més descontent.

Albert Rivera va optar per parafrasejar la frase on l’expresident deia que “cal fer normal a les institucions allò que és normal al carrer”, mentre que Pedro Sánchez va incloure el ja icònic “puedo prometer y prometo” al seu discurs. El PP ha decidit establir-se com els “originals” en l’ús de Suárez i atacar a totes dues formacions per utilitzar-lo.

La figura de l’històric d’UCD no només apel·la al centre i a la moderació sinó al fet que sota el paraigües d’un mateix partit s’hi poden encabir moltes línies polítiques. A més, el simbolisme de Suárez també serveix per contraposar la fórmula de consens, estabilitat i ordre dins un Govern a la de confrontació, inestabilitat i extremisme que suposaria l’establiment d’Unidos Podemos com una possibilitat guanyadora.

Cal tenir en compte que el centre representa un terç dels votants, els quals normalment són els que fan ús del vot útil o estratègic i que són molt canviants. Així, és necessari disputar-se l’hegemonia de la moderació i erigir-se com el partit que pot fer front als “radicals” i “extremistes”. En aquest punt, el PSOE ha de ser molt prudent perquè podria haver de pactar amb ells.

 

Objectiu pasokització

Els socialistes són qui ho tenen més complicat en aquestes eleccions. S’arrisquen, per una banda, a perdre la seva base més d’esquerres si es donés la Gran Coalició – amb PP i C’s – i per l’altra a perdre la “sensatesa” i el votant de centre si donessin suport a un govern d’Unidos Podemos. En cap dels casos, el PSOE és el protagonista.

Estenen la mà als socialistes i els hi recorden que seran ells la clau de govern després del 26-J

Pablo Iglesias i els seus ho saben. I construeixen el seu discurs en base a aquesta premisa i aprofitant els marcs referencials que han anat creant des que van veure que la possibilitat de sorpasso al PSOE podia ser real. La pasokització és part essencial d’aquest marc: si el PSOE no opta per les esquerres acabarà com el PASOK grec, desapareguent entre les minories del parlament.

El discurs, llavors, es construeix de manera positiva. Estenen la mà als socialistes i els hi recorden que seran ells la clau de govern després del 26-J. Els hi recorden també que són “aliats naturals”, que hi ha amor entre ells. El que no diuen, però deixen clar, és que si no pacten amb ells acabaran amb la dreta i es desgastaran fins a la desaparició.

 

Les dicotomies atrauen

Separar el món en contraris simplifica i facilita la seva comprensió. O ells o nosaltres. O jo o el caos. Podemos ha aplicat aquesta dicotomia des d’uns inicis i així “construir poble”, que diria Íñigo Errejón. PP i PSOE es presentaven a cadascun com a l’altre, però ara aquest discurs ha caducat i l’han de renovar.

El partit liderat per Mariano Rajoy ha apostat per la fórmula de “o nosaltres o el caos”. Si no se’ls vota a ells, l’ordre, podran arribar al poder molt fàcilment els radicals: Unidos Podemos. Aquesta esquerra radical s’oposa al discurs de consens i als valors establerts pels pares de la democràcia l’any 1978. Són el caos.

A Podemos ja li va bé que sigui la resta qui posi la Transició sobre la taula, no cal que siguin ells qui treguin el Règim del 78 sinó que surten ells mateixos. Per a què hi hagi canvi, s’ha de sortir d’aquest règim. I aquesta bala va per al PSOE: un govern progressista i de canvi és incompatible amb les estructures del 78.