Campaner: persona que fa i instal·la campanes. Que sovint fa campana.

Fer campana: Deixar d’assistir a una classe, a l’escola.

Així defineix el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans els termes campaner i fer campana, expressions que molt probablement molts de nosaltres coneixem i ens transporten a èpoques passades on el nostre interès no coincidia precisament amb el camí dels nostres interessos acadèmics.

Doncs, senyores i senyors, tenim una classe política plena de campaners i campaneres que fan campana, de ministres que observen des de lluny les seves obligacions i les desatenen, de diputats que falten a les seves obligacions més essencials, per les quals cobren, i per les que han estat escollits a les urnes. Després hi ha desafecció política, i no entenen perquè passa…

Segons l’article 15 del Reglamento del Congreso de los Diputados, “Los diputados tendrán el deber de asistir a las sesiones del Pleno y de las Comisiones de las que formen parte, però lluny d’això és habitual veure imatges de l’hemicicle mig buit mentre els portaveus dels partits exposen les seves opinions i posicions, sobretot quan els qui s’expressen són grups minoritaris. Fins i tot en dies on es duen a terme votacions prou transcendents, aquelles on es decideix cap a on tira una o altra qüestió, veiem escons buits al parlament, i això que els grups és quan més necessitarien treure tota l’artilleria a la trinxera del Congrés.

Però a més a més, aquests dies en què a Espanya sembla que no governi ningú, que estem a l’espera de perdre de vista aquest trist govern en funcions per veure qui manarà finalment, els polítics amb càrrecs no estan a l’alçada dels seus requeriments. No fa gaire, el Ministre de Defensa, Pedro Morenés, havia d’assistir a una comissió del seu ministeri per explicar detalls de la feina d’aquest organisme. Encara l’esperen! El mateix va passar amb Ana Pastor i Jorge Fernández Díaz.

La conya d’aquesta falta d’interès per a acomplir amb la feina –recordem que els polítics es presenten voluntàriament a les llistes, que ningú els obliga a dedicar-s’hi–, arriba a tal punt que l’Associació de Periodistes Parlamentaris, en el seu lliurament anual de premis als diputats més característics, ha creat un guardó al “Desconegut al Parlament”. Aquí els catalans estem d’enhorabona perquè en la darrera cerimònia de premis, el 2014, vam guanyar i tot! El Diputat que menys s’havia assegut al seu escó durant aquell any era, ni més ni menys, Josep Antoni Duran i Lleida! I és que a la suite del Palace s’hi deu estar tan bé…

Esperem que un dels valors de l’anomenada Nova Política sigui el d’assistir a la feina. No cal que sigui amb ganes, que la majoria de mortals hi va sense esma ni motivació, al seu lloc de treball. Només cal que hi vagin, que facin la seva feina, que aconsegueixin construir un país més just i digne, i ja estaríem més contents. Perquè el cert és que la impressió que es té des de fora és que tota aquesta colla de polítics són uns aprofitats que viuen del sistema.

Però bé, podríem dir que el Congrés és una representació del poble que l’ha votat. I és que Espanya va ser durant el 2014 el segon país europeu amb més absentisme laboral, només superat per Suïssa. Llavors podem considerar lògic que, tant els treballadors com els polítics, hagin adquirit aquest hàbit de no anar a treballar.

En fi, esperem que aquesta pràctica no segueixi estenent-se als nostres organismes polítics perquè podria suposar que dediquéssim a la democràcia unes campanades a mort que no ens mereixem. O potser és que treballen molt, més del que ens expliquen, i jo he sentit tocar campanes?