La sinceritat de Fernández Teixidó

1
Fernandez Teixidó renuncia en CDC fractura
Fernández Teixidó, a una imatge d'arxiu | Foto: Europa Press

La carta de renúncia d’Antoni Fernández Teixidó evidencia la fractura dins CDC

 

El passat 17 de novembre, un històric de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Antoni Fernández Teixidó, va presentar la seva dimissió a la direcció a través d’una carta, com als vells temps. L’exdiputat convergent troba a faltar els vells temps. De fet, cada cop més dirigents fan pública la seva incomoditat amb l’actualitat política catalana. Primer va ser el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell amb la seva carta (una altra) on demanava que “no s’asfixiés el procés”. Li demanava a la CUP concretament, a qui feia una dura crítica. Poc després, l’exconseller de Presidència Francesc Homs, feia més o menys el mateix.

La candidatura anticapitalista té la clau de govern, i això no agrada als conservadors. “La CUP no pot venir amb 10 diputats i carregar-s’ho tot”, deia Homs. A simple vista, sembla que el problema són Antonio Baños i els seus, que posen traves al Procés. Però en la renúncia de Teixidó queda clara la raó per la qual els convergents critiquen la CUP: els hi han fet fer una Proposta de Ressolució pel naixement d’un Estat independent, els han fet negociar coses que els poden portar a una ruptura fàctica amb l’Estat espanyol i amb la seva tradició.

El conseller Felip Puig, junt amb Mas-Colell s’han aferrat a arguments econòmics per mostrar demostrar que són contraris a les negociacions que s’estan fent amb la CUP. Ataquen a la ideologia del partit en comptes de reconèixer, com fa Teixidó, que els programes de CDC i CUP queden molt lluny l’un de l’altre. És més, també queda lluny del d’ERC, i l’han hagut d’adoptar en gran part. De fet, Artur Mas es va autoproposar com el president “independentista i socialdemòcrata” que Catalunya necessitava.

Artur Mas es va autoproposar com el president “independentista i socialdemòcrata” que Catalunya necessitava

Aquesta proclamació no va convèncer la CUP, i Mas va tornar a no ser investit. Cada cop estan més prop les eleccions generals i a Catalunya no hi ha govern. El temps s’esgota, i és aquí quan apareix ERC, que posa la nota positiva després de tants dies de retrets i afirma que els negociadors han pres el camí “adequat”, que encara hi ha marge per a negociar. Tant convergents com republicans volen pacte abans que comenci la campanya electoral de les generals, i és per això que els d’Esquerra van deixar clar que Artur Mas és “el candidat innegociable” a la presidència de la Generalitat.

La dimissió de Fernández Teixidó ha estat una declaració de sinceritat. Tot i que la CUP i les seves exigències són el principal argument, el cert és que mostra altres causes que es poden aplicar a la resta de crítics de CDC. Una d’elles és la pèrdua de programa de Convergència. Com avisa l’exdiputat, el partit ha deixat enrere la seva base programàtica, que se centrava en un catalanisme conservador, per adaptar premisses socialdemòcrates i independentistes i així arribar al Govern.

El problema, però, és que aquesta estratègia hagués estat més o menys vàlida si Convergència, i en concret Artur Mas, haguessin seguit estant els mesíes del procés independentista. Tanmateix, no va ser així. Tot i estar tres anys amb l’independentisme com a programa, el cert és que no havien fet més que perdre suports, ja fos per la lentitud del procés sobiranista, ja fos per les polítiques socials i econòmiques que seguia adoptant. Per aquestes raons, van haver d’apel·lar a la transversalitat i fer una coalició amb ERC si volien seguir en primera línia política. I va arribar la CUP.

Les polítiques socialdemòcrates són més o menys acceptables per un partit com Convergència – i més si s’han anat moderant com ha passat amb les d’ERC-. Però un procés rupturista com el que planteja la CUP, a més de les mesures que demanen que es compleixin si volen el suport durant el govern, són més difícils de pair. Fins ara, es veia a l’esquerra anticapitalista com quelcom secundari i amb poca trascendència. Però ara tenen la clau de govern i la potestat de demanar.

És per aquesta raó que es comencen a visibilitzar les crítiques des de dins de Convergència. La ruptura amb Unió va ser la primera fissura aparent i la renúncia de Fernández Teixidó ha estat la darrera. Les negociacions que encara s’estan portant a terme porten moltes contradiccions per al partit, ja siguin ideològiques o programàtiques, com de procediment. És cert que, en nom de l’independentisme, Convergència ha cedit. Però les generals s’apropen i necessiten anar a Madrid amb programa propi, que segurament en temes econòmics i socials sigui ben diferent al presentat amb Junts pel Sí. Es troben davant d’una gran contradicció, i un dels seus dirigents històrics ha preferit ser fidel als seus principis.