Entrevistem a l’autora de ‘Hombres + Videojuegos’, el seu segon documental centrat en el masclisme al món dels videojocs

El passat divendres 17 de març, l’Escola de Noves Tecnologies de l’Educació (ENTI) de Barcelona va acollir la presentació oberta de ‘Hombres + Videojuegos’. Es tracta d’un documental impulsat per Marina Amores, que és periodista especialitzada en videojocs a Eurogamer Espanya, i neix com la continuació de ‘Mujeres + Videojuegos’ (disponible a YouTube clicant aquí).

El primer projecte, com el seu nom indica, tractava de donar veu al greuge comparatiu en termes d’igualtat que pateixen les dones, també, al món del videojoc. ‘Hombres + Videojuegos’, d’altra banda, es presenta només amb un títol i la certesa de tractar-se de la continuació del primer projecte.

Estarà disponible a YouTube el dimarts 29 de març, però, ja en coneixem algunes reaccions a petita escala. Fins ara s’ha projectat a Madrid, Barcelona i Bilbao, amb una ronda de debat posterior on no hi ha faltat la diferència d’opinions i reaccions. Després de veure’l, parlem una estona amb la seva principal i única responsable.


 

Entrevista Marina_1
Marina Amores (Blissy) i Samuel Molina (Fukuy) a la presentació de Hombres + Videojuegos | Redacció

Tenint en compte que part de la força del documental tè implícit que la gent no sàpiga de què va… podries parlar una mica sobre què tracta?

‘Hombres + Videojuegos’ neix com una resposta al primer documental, als comentaris que feien referència a perquè no hi havia una visió masculina. No mostro res que sigui mentida, però també deixo espai a l’ambigüetat perquè cadascú es plantegi com pensa sobre aquest tema.

Neix de tu amb la col·laboració de ENTI?

El primer documental sí que va néixer com un encàrrec. Va venir un dels directors de ENTI, que ja em coneixia per haver presentat Detrás del videojuego amb ells, i com ja sabia que estava ficada en temes de gènere al videojoc i en audiovisuals, va pensar que era un bon perfil per fer una peça que s’havia de fer. Tenien menys de cinc noies a classe d’un total de desenes d’alumnes i volien trencar el tabú, atreure-les per animar-se a estudiar.

A posteriori, fruit de la marea de respostes negatives -encara que n’hi va haver moltes de positives i això s’ha de recalcar- vaig entendre que alguns, amb més o menys educació, no havien entès el missatge. Amb l’absurd de la quantitat de gent demanant un documental del mateix estil centrat en els homes, parlant amb un amic, em vaig convèncer de fer ‘Hombres + Videojuegos’. Ell va creure que seria divertit i que callaria més d’una boca. Així que sí, aquesta vegada és personal.

A la informació de l’acte no hi ha més que el títol i els invitats. Afirmes que és deliberadament.

És un risc, perquè pot donar a entendre coses que no són. De fet em va agradar fer aquest experiment i no era la primera vegada (ho vaig fer també a Madrid i Bilbao), per veure què hi ha a l’imaginari de la gent en veure un títol així. Quan veus el documental entens que és paròdic, és una crítica humorística. També ho vaig explicar a la presentació; juguem amb un fet delicat i a la vegada amb l’humor, vaig pensar que presentar-ho amb un tràiler on es mostrés part del metratge no li feia justícia al documental i es podia malinterpretar. Preferia no mostrar res a mostrar poc, encara que fos arriscat.

També és un risc que prens amb els participants. Encara que coneguessin el títol, desconeixien les preguntes.

Exacte. Quan vaig contactar amb els participants els vaig explicar que el projecte estava basat en l’anterior documental, però que perquè la meva idea sortís bé no podien saber les preguntes. M’interessava la seva reacció espontània. Aquest últim detall intentava no comentar-lo per a no destapar el pastís. Un dels punts més interessants del documental és veure com reaccionen els entrevistats a preguntes que no esperen. Aquesta mateixa reacció diu molt més que les paraules en alguns casos.

“Quan veus el documental entens que és paròdic, és una crítica humorística.”

Alguns assistents a la presentació malinterpreten el tema del documental… què n’opines?

És una mostra de per què faig això. A Barcelona potser no va ser tan evident, però a Bilbao (la primera vegada que vaig mostrar el documental) vaig fer la mateixa pregunta i la gent es creia que anava a veure homes parlant sobre la seva discriminació dins el sector. Em sembla molt significatiu. Jugar amb l’imaginari del públic m’ajuda a reafirmar que això passa.

El masclisme als videojocs existeix. Tractant-se d’una realitat evidenciada … no et sembla que la premsa potser no està fent la seva feina pel que fa a divulgació i normalització? Que neixi d’una iniciativa particular entenc que és un indicatiu més del problema.

En primer lloc, a premsa no hi ha moltes noies. L’altre dia vaig anar a cobrir un acte a Londres i érem dues noies a un autobús de trenta persones. Nosaltres, per desgràcia, estem més conscienciades. A AnaitGames, per exemple, esperaran que el documental estigui publicat per parlar del tema. És un fet que crec que els mitjans s’han plantejat arran de l’allau negativa que va tenir ‘Mujeres + Videojuegos’. Tinc la sensació que cada vegada més gent salta a la mínima amb aquest tema, i el discurs conscienciador feminista no vol restar. Tot el contrari.

Entrevista Marina_2
La ronda de debat va ser intensa | Redacció

“A premsa no hi ha moltes noies. L’altre dia vaig anar a cobrir un acte a Londres i érem dues noies a un autobús de trenta persones.”

Seguint amb la incomprensió. Vista la reacció a Barcelona i Bilbao, pots fer-te una idea de la reacció global que tindrà Hombres + Videojuegos.

Tinc por que molta gent no ho entengui. Fer una crítica seriosa mitjançant l’humor té aquest risc. Tot i això, crec que com que la gent ja coneix el meu treball es sobreentén que no seré masclista; és una paròdia que busca ser crítica. A més, hi ha tot tipus de respostes i no és una broma constant… però crec que els que no van entendre el primer documental no entendran aquest.

Quan va sorgir la idea d’optar per un to més humorístic?

He de dir que fins que no vaig tenir muntat el documental no vaig prendre la decisió de publicar-lo i no el vaig anunciar fins haver-lo passat a gent de confiança prèviament. Quan em van preguntar [en referència als entrevistats] com havien de contestar, els vaig dir que responguessin el primer que els vingués al cap. Que fos espontani, i l’humor també ho va ser.

Participa gent amb un pes mediàtic important. Creus que potser t’ha faltat la visió del consumidor mitjà, de gent com la que va estar atenent a la presentació?

La gent es quedarà amb persones com Fukuy o Outconsumer perquè són famosos, però també cobreixo aquesta part. Per exemple, el noi que em va animar a fer el documental hi surt. També he de reconèixer que vaig buscar gent, majoritàriament, de la qual ja coneixia la seva línia. Òbviament, sé a qui no entrevistar perquè no em donaria el que busco.

I a qui no entrevistaries?

A gent del sector que sé clarament que és masclista. No donaré noms, però hi ha gent amb la qual no m’avindria mai per allò que diu i fa.

Potser això reforçaria el missatge.

Podria ser, però no encaixaria dins aquest projecte. No descarto que fer entrevistes a aquesta gent sigui interessant, en una altra peça hi tindrien cabuda.

Creus que els ofesos amb el primer documental deixaran d’estar-ho al veure Hombres + Videojuegos?

Tinc fe que algun  “es passarà al bàndol fosc”. Amb humor, algun més ho entendrà. Encara que la majoria que no va entendre el primer no farà l’esforç ara. És per actitud i apertura de mires. Fins i tot hi haurà qui no l’entengui però li farà gràcia, i també qui ho prengui com una provocació.

Entrevista Marina_3
D’esquerra a dreta: Borja Pavón (cap de redacció d’Eurogamer Espanya, David Fernández (animador 3D i youtuber), Marina Amores (redactora a Eurogamer Espanya), Samuel Molina (professor a ENTI i desenvolupador), Carlos Rivas (streamer) i David Garcia (CEO i Game Designer) | Redacció

Vas donar a entendre que hi va haver participants a ‘Mujeres + Videojuegos’ a les quals els hi va repercutir sortir al documental.

Repercussions directes, no. La traductora que hi apareix va rebre força piulades on l’enviaven a la merda i es podien llegir comentaris fora de to, pel simple fet de donar suport a les beques per a dones.

Creus que es pot reproduir en aquesta ocasió?

Outconsumer, al final de la darrera pregunta diu: “si a algú no li sembla bé això, sé que no m’ho vindrà a dir”. Hi estic d’acord. En general, la gent es va contenir molt més en relació als atacs personals. Un home parlant de feminisme té més credibilitat perquè no ho viu directament. Quan ho comenta una dona li poden dir que és cosa seva, que és una exagerada o s’ho inventa. A mi m’ha passat. Li vaig demanar a Antonio Santo, un company que surt a M+V, que es quedés amb mi al torn de respostes a Bilbao. Com ja vaig creure que passaria, quan ell complementava les meves respostes la reacció d’alguns era més positiva. Com a molt, a un home li pot passar que el titllin de “cavaller blanc” (una expressió que implica que l’home actua només per emportar-se a la dona al llit); és l’expressió més ridícula de tot això. Vivim en una societat masclista, els nois no tenen por d’allò que han respost.

“Un home parlant de feminisme té més credibilitat perquè no ho viu directament. Quan ho comenta una dona li poden dir que és cosa seva, que és una exagerada o s’ho inventa.”

Entenc que és un tema difícil en el qual, fins i tot tú que hi estàs a favor, pots arribar a ofendre a algun partidari/a del feminisme. De fet, una de les participants a ‘Mujeres + Videojuegos’ que va assistir a la presentació de Barcelona va apuntar que a la taula de debat posterior hi va haver poca presència femenina. Dona la sensació de què estem tots amb la guàrdia massa alta.

Podria ser. Tot i que cada cop es parla més d’aquest tema -fa cinc anys era impensable-, hi ha molta gent sobresaturada. M’entristeix i també fa que em contingui. Evidentment, no cancel·laré els meus projectes futurs sobre aquest tema, però sí que a l’hora de parlar a Twitter he arribat a frenar. Tant de bo arribi el dia on no faci falta parlar sobre això i entenc que alguns es cansin de sentir parlar sobre distinció de gènere. Em va fer llàstima que algunes noies no entenguessin el missatge, potser va ser culpa meva, perquè són les primeres que ho pateixen.

Sembla que hi ha molta feina per fer.

Exacte. Deixar de parlar no és la solució.

I després, què?

Fa temps que estic mirant de fer un projecte sobre eSports, encara que no puc seguir treballant sola, menys si vull que sigui un projecte gran. Parlo de personal i pressupost, i això em duu a necessitar patrocinadors. Aquest tipus de coses se’t fiquen costa amunt especialment quan la indústria del videojoc ja està complicada si ens fiquem a parlar de viure d’ella.