Independència: “Más se perdió en Cuba”

0
Bandera oficial de Cuba

Bandera oficial de CubaEl procés d’independència de Cuba es basava en un nacionalisme cubà intens

Durant la meitat del segle XIX, els impulsors dels diferents processos d’independència sobretot a l’Amèrica Llatina estaven en general, més interessats a la constitució d’un Estat que no en l’etern debat de si “som una nació o no”. No obstant, i a diferència d’aquestes, el procés d’independència i revolta cubana va tenir totes dues característiques: era un procés d’independència que es basava en un nacionalisme cubà intens.

El descontentament de l’illa cubana a mitjans de segle era palès per molts motius: degut els alts impostos, la impossibilitat dels cubans a ocupar càrrecs públics o crear partits polítics, el dur control comercial o el propi esclavatge. L’illa antillana esperava les lleis promeses de la Constitució Espanyola del 1837 que no varen arribar. Aquelles lleis que suposarien una concessió de més autonomia  varen arribar massa tard. Això va propiciar la famosa Guerra dels Deu Any que tingués lloc entre el 1868-1878 entre els partidaris de la independència de  Cuba i l’exèrcit espanyol. Tot i que la guerra la va guanyar Espanya, aquesta va reafirmar encara més una identitat cubana que anava in crescendo.

Arran del segon conflicte, conegut com la Guerra Chiquita, la qual va acabar també amb la derrota dels insurrectes cubans, durant aquells anys 80 i 90 es va debatre a Madrid implantar una diputació única per les províncies cubanes per concedir i calmar les aspiracions antillanes. El 1893 es va presentar aquesta llei d’autonomia per les illes antillanes però que quedà envà degut a la depressió econòmica sorgida i que reactivà de nou les aspiracions independentistes de la illa. La definitiva Guerra de la Independència va començar el 1895.

Durant dos anys de conflicte, afegint la creixent pressió del govern nord-americà, l’imperi espanyol  va concedir a una última temptativa per una plena autonomia a Cuba on s’incloïa el sufragi universal. Però, quan el primer govern després d’aquesta concessió començà a funcionar, als inicis del 1898, les pròpies elits criolles volien alliberar-se de les imposicions d’aranzels i limitacions comercials espanyols, com també aspiraven a poder aspirar en un futur a poder accedir en un mercat nord-americà, les quals aspiracions ja eren evidents.

El febrer d’aquell mateix any, l’enfonsament del Maine a l’Havana va servir d’excusa al Govern americà per poder entrar en guerra i ajudar a la insurrecció rebel. L’agost del 1898 la guerra finalitzà amb la victòria dels insurrectes i la derrota de l’exèrcit espanyol, on  els Estats Units varen tutelar l’illa antillana fins la seva pròpia retirada, que es varen quedar amb una porció d’ella, Guantánamo. Finalment el 1902 va néixer la República de Cuba.

I d’aquí ve “Más se perdió en Cuba” quan s’intenta consolar quan un projecte va malament. I és que resulta que quan el 1898 l’imperi va deixar de ser-ho, la metròpoli ( Madrid ) ho va viure com un drama, el qual va costar i encara no s’ha acabat de pair. L’efecte de perdre Cuba va desencadenar tot un seguit de temors en referència als debats territorials, com podia ser el cas català.

Cuba té un vincle estretament lligat amb el catalanisme polític. L’aparició del nacionalisme català com a moviment polític està en connexió amb la pèrdua de Cuba. La pròpia burgesia catalana es va enfadar en veure com desapareixia un gran mercat a favor dels seus interessos. D’altra banda el reflex d’aquesta nova illa en tutela americana va simpatitzar amb els primers separatistes catalans, els quals veien amb aquella illa nous ideals i valors politcs i democràtics pels quals lliutar: republicanisme i democràcia. Un clar reflex d’aquesta simpatia pels primers independentistes catalans va ser l’origen de la pròpia estelada que coneixem en el dia d’ avui, el qual es va copiar el disseny de la bandera cubana implementant els colors de la senyera clàssica de Catalunya.

Sembla ser que les concessions espanyoles pel que fa a les aspiracions de més autonomia per part de Catalunya, a hores d’ara estan en un punt de stand by, és llavors quan ens preguntem: si l’Espanya actual s’adonarà de les aspiracions reals secessionistes de Catalunya i respondrà amb un  projecte llaminer per refer l’encaix entre les dos o bé, farà tard un altre cop com a Cuba i la secessió comportarà efectes domino, com Euskal Herria.