La batalla de l’Ebre

0
Monument Tortosa franquista
Monument franquista a Tortosa | Foto: Wikimedia

Va ser un dels episodis més durs de la guerra civil. Un dels moments que molta gent, moltes famílies voldrien esborrar de la seva memòria i que tots plegats col·lectivament no podrem deixar de recordar. L’acarnissament de les tropes feixistes amb la col·laboració dels nazis alemany i dels feixistes italians va provocar moltíssimes baixes a l’exèrcit republicà i el principi del final de la guerra. Va caure l’Ebre i al cap de poc va caure Catalunya. I amb això molts anys de dictadura, d’injustícies, de repressió, de violència, de terror,…

El feixisme, volgudament, va pretendre esborrar la memòria d’aquest país. Avui encara hi ha gent que busca els seus familiars, assassinats per algun grup de falangistes, i que reposen, per dir alguna cosa, als vorals de les carreteres, o en indrets encara més insospitats. El feixisme va prohibir qualsevol expressió en llengua catalana, va pretendre anorrear la nostra cultura, va empresonar i afusellar demòcrates de tota condició. El feixisme va pretendre que Catalunya desaparegués com a nació, de manera que el franquisme és un dels episodis més negres de la nostra història, que va tenir conseqüències nefastes per a tanta i tanta gent del nostre país. I això forma part de la nostra història, i la història no s’oblida, ni s’esborra. M’atreviria a dir, sense risc a equivocar-me, que encara a dia d’avui estem pagant les conseqüències d’aquella meticulosa planificació per fer desaparèixer la nostra nació. Massa víctimes pel camí i al mateix temps, molts dels botxins que en sortien indemnes.

D’acord, tot plegat ja és història i la vida segueix. Fins i tot d’acord en què el més important, ara mateix, és construir el futur, que es presenta incert, però al mateix temps amb tots els ingredients per a ser un futur d’il·lusió per la construcció d’un nou país. Però dit això, el que mai podem perdre és la memòria històrica. No podem oblidar el que va passar, entre d’altres coses perquè no oblidar-ho és la millor prevenció per a què mai més torni a succeir.

Demà a Tortosa s’ha convocat un referèndum per tal de veure què s’ha de fer amb el monument que es va construir al bell mig del riu en honor i homenatge a la figura del dictador. Des del meu humil punt de vista només hi hauria una solució racional: enderrocar-lo. Puc entendre les idiosincràsies locals, puc entendre fins i tot certs localismes que prioritzen allò que més els convé tancats en el seu món exclusiu i per a ells únic i irrepetible. Això passa, i no només a Tortosa. Però aquí parlem d’una altra cosa. Parlem d’un monument erigit pels feixistes a major glòria d’un dels enemics més grans que mai ha tingut Catalunya. I amb això no s’hi pot especular, ni tan sols pensar en clau de partit, perquè de vegades els partits s’equivoquen.

Algú ha volgut comparar el monument tortosí amb el mur de Berlin. No és ben bé el mateix. Estem parlant d’un fet que va tenir una transcendència mundial, la caiguda del mur de Berlín, que d’alguna manera simbolitzà també la caiguda del comunisme.

L’enderrocament del mur va començar, oficialment, el 13 de juny de 1990 al carrer Bernauer Straße i hi van participar un total de 300 soldats orientals i 600 sapadors de l’exèrcit occidental. L’enderrocament de la part del mur de l’interior de la ciutat es va completar el novembre de 1990. Se’n van deixar drets sis fragments com a recordatori històric. La resta del mur va desaparèixer el novembre de 1991.

En definitiva, i no ho hauríem d’oblidar mai, el mur de Berlín va ser enderrocat en una part molt important del seu recorregut, i del que en queda se n’ha fet precisament memòria històrica i reclam turístic . I va ser el poble de Berlín qui ho va forçar. Als qui ho comparen, només cal que recordin els ciutadans berlinesos amb malls, martells i tota mena d’estris, clavant cops amb tota la força i la ràbia per a què aquell símbol de divisió i d’una altra dictadura caigués per sempre més.

Confiem en el bon criteri de tortosins i tortosines, i passi el que passi, que mai, com a poble, arribem a perdre la nostra memòria col·lectiva. Aquest dissabte, a l’Ebre es lliura una altra batalla. Aquest cop sense violència, sense armes, sense morts. És, només, la batalla de les idees.