La dona de l’espanyol assassinat a la sala Bataclan explica com va ser l’atemptat

0

Narra en una carta com van passar els fets

Ángela Reina, la dona de Juan Alberto González, l’espanyol que va morir divendres passat després de l’assalt terrorista jihadista a la sala Bataclan de París, narra en una carta com van passar els fets, i desmenteix altres versions que s’han publicat en les últimes hores.

El relat íntegre d’Ángela Reina, difós per dos de les seves amigues, sobre com van passar els fets, és el següent:

   Vaig escoltar els trets i tots ens vam tirar a terra. Nosaltres estàvem pel centre de la sala, una mica a l’esquerra. Abans dels trets, el Juan Alberto estava davant meu, per la qual cosa en tirar-nos a terra el meu cap va quedar a prop de les seves cames, instintivament, jo tractava de cobrir-me la cap.

En aquell moment no sabia on estava ell, però estic segura que ell sí que sabia on estava jo perquè va moure les seves cames perquè el meu cap quedés sota d’ell. Em va intentar protegir, n’estic segura. A més, al cap d’un moment, ell es va incorporar assegut i em va tocar, em va dir alguna cosa que no vaig poder entendre. Crec que va dir el meu nom, i el vaig veure com marejat, em vaig incorporar i vaig lliscar asseguda cap a ell, vaig intentar subjectar-lo entre els meus braços. Vaig veure que hi havia sang i crec que vaig començar a cridar; això no ho recordo bé.

A continuació, va tornar a haver-hi trets, de manera que vam tornar a tombar-nos a terra i em vaig quedar estirada al seu pit. Hi va haver un moment en el qual algunes persones es van aixecar i van córrer, però el Juan Alberto no es podia moure, estava inconscient, per la qual cosa no podíem anar-nos-en. Em vaig quedar amb ell fins que va arribar la policia i van dir que havíem de sortir. Quan els vaig dir que el meu marit no es podia moure, que no em contestava, em van dir una altra vegada que me n’havia d’anar fora, que si no sortíem els serveis d’emergència no podien intervenir.

Ens van portar fora al carrer, a un pati, i no em van deixar tornar. No em deixaven tornar; una noia, Claire, es deia, em va dir que em tranquil·litzés, que ja l’haurien posat en l’ambulància i que l’estarien curant i em va ajudar a rentar-me.