La necessitat d’un recolzament per part de tres o més partits i la lluita interna del PSOE són dos dels punts que fan ben diferents les situacions que es van viure a Catalunya i que ara es viu a Madrid

 

Durant el període entre el 27S i la nominació de Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat, van ser moltes les crítiques al ‘desgavell’ i la ‘ingovernabilitat’ a Catalunya que van arribar des de Madrid. Poc després, i amb un pacte in extremis de Jxsí i CUP pel mig, és la política espanyola la que es troba en una situació de paràlisi, on encara no esta clar qui acabarà governant i, menys encara, si serà necessari repetir eleccions generals (cosa que, d’haver-se produït a Catalunya, hagués estat força criticat per les formacions contràries al procés).

No està gens clar qui governarà Espanya fins i tot després que aquest dimarts el rei Felip VI proposés com a candidat a la investidura a Pedro Sánchez, líder del PSOE i qui, a priori, té més possibilitats d’aconseguir el recolzament necessari per ser investit president del govern. Malgrat ara comença una etapa a Madrid semblant a la protagonitzada per Mas i cupaires a Catalunya, existeixen diferencies notables entre ambdues situacions, deixant l’actual controvèrsia a l’Estat com una més complexa de la que es va lidiar a Catalunya gràcies al “pas al costat” d’Artur Mas.

Opcions excloents

Sense esperar gaire, aquest dimecres Pedro Sánchez a convidat formalment a Podem i Ciutadans a encetar negociacions per intentar guanyar els vots necessaris per a la seva investidura. A diferència de JxSí en el seu moment, els socialistes tenen més possibilitats –en nombre de partits- per negociar recolzaments. Això sí, les combinacions aritmètiques són complexes i, en molts casos, excloents entre elles. Per exemple: aquest dimarts, abans fins i tot de conèixer oficialment que Sánchez seria el candidat a la investidura, el líder ‘morat’, Pablo Iglesias, deixava clar que “Podem i Ciutadans no poden governar junts”. Poc després, el líder de C’s, Albert Rivera, llençava un missatge semblant, passant tota la pressió a Sánchez, que haurà d’escollir a un d’aquests dos partits per negociar, i a la vegada renunciar, amb quasi tota seguretat, al recolzament de l’altre.

Necessari més d’un partit

Si finalment Pedro Sánchez aconseguís el ‘sí’ a la seva investidura per part d’un d’aquests dos partits –Podem o Ciutadans-, la cosa encara no haurà acabat. A diferència de la investidura del candidat de JxSí, que només necessitava el vot favorable d’una formació (en aquest cas, la CUP), la investidura de Sánchez Castejón necessita el suport d’un partit ‘gran’ (descartat el PP, és clar), i el vot favorable o l’abstenció de bona part de les altres formacions. Fins i tot el vot favorable de Izquierda Unida (anomenada Unidad Popular al Congrés) no serviria de gaire a Sánchez, ja que encara necessitaria el vot favorable d’un altre partit (per exemple, el PNV amb sis diputats) per obtenir majoria absoluta.

Fins i tot en una segona votació, on les regles diuen que el candidat només ha d’obtenir una majoria simple (més ‘sí’ que ‘no’), Sánchez no podrà estar tranquil si no arrenca, com a mínim, el compromís d’una abstenció per part d’alguns grups nacionalistes. Potser no és difícil (tot i que ho sembli) aconseguir una abstenció de partits com ERC i DL (pitjor seria un govern del PP). El que sí serà difícil és que aquesta opció tingui l’aprovació d’alguns ‘barons’ socialistes, que quasi han demanat als nacionalistes que hi votin en contra. Aquesta mala maror que es viu dintre del PSOE porta directe al següent punt.

El suport de Sánchez dins el partit

Durant els prop de tres mesos que van durar les negociacions per a la que havia de ser investidura d’Artur Mas, la CUP va deixar clar en tot moment que si hi havia un punt que no acceptava per sobre de qualsevol consideració ideològica era que Mas repetís com a president. Per contra, l’ex president va trobar en tot moment un fort recolzament a la seva figura i la seva candidatura durant totes les negociacions, després inclús que anunciés que no seria el candidat en favor de Carles Puigdemont.

Ja li agradaria a Pedro Sánchez que la situació dins el seu partit fos la mateixa. L’actual secretari general dels socialistes pot dir que quasi rep més atacs a la seva figura dins el seu propi partit que des de fora, on s’ataca més el programa o el diàleg amb ‘aquest’ o ‘aquest altre’. Fins que Felip VI li ha fet l’encàrrec de formar govern, Sánchez rebia més atacs de part de Susana Díaz, “la baronessa” com l’anomenen als cercles periodístics i polítics, i els propers a la presidenta d’Andalusia. Això sí, durant el Consell Executiu d’aquesta setmana, Sánchez va aconseguir desempallegar-se de moltes pressions al anunciar que qualsevol pacte serà portat a votació entre la militància socialista. Impossible que la direcció es pogués negar a una mesura tant democratitzadora.

Amenaça d’eleccions

Tot i que pugui semblar que ara Pedro Sánchez ho té bastant de cara, la veritat és que el líder socialista es troba en una situació d’alt risc, especialment per la seva figura política. Té l’oportunitat de ser investit president del govern, el que proporcionaria força a la seva intenció de tornar el PSOE a l’esquerra. Però si fracassa en les negociacions, corre el risc de ser ‘Pedro el breve’, com advertia fa uns dies el director d’El Periódico, Enric Hernández. Susana Díaz aprofitaria per fer-se amb el poder –presentant-se ella mateixa o un afí a la secretaria general- i, d’altra banda, Mariano Rajoy seria cridat a intentar formar govern per evitar unes noves eleccions.

Precisament seria aquest (evitar nous comicis), l’argument que esgrimiria Rajoy per aconseguir el recolzament necessari a la Cambra baixa. De totes maneres, no es pot descartar que Espanya estigui avocada a unes noves eleccions, que beneficiarien a Podem i, de ben segur, podrien ser molt perjudicials pel PSOE, sigui quin sigui el seu nou líder o encara que continués Pedro Sánchez.

Compartir
Article anteriorOpel Mokka X, més robust i amb nou nom
Article següentS’interromp un partit a Itàlia per crits racistes
Adrián Caballero
Redactor en cap. Periodista especialitzat en política amb experiència a mitjans com El Temps, Tribuna Interpretativa i Report.cat, entre d'altres. [email protected]