L’altra Església per Ernest Benach

0

Darrerament l’església catòlica ha sortit sovint als mitjans de comunicació, i no pas per temes eucarístics

Molts dels meus amics i familiars catòlics, que es consideren cristians de base, han criticat sempre aquesta posició poc valenta de l’església davant les injustícies que són paleses a la nostra societat. Una església que estava sempre al costat dels rics, dels poderosos, que difícilment feia un pas més del que era estrictament necessari per cobrir l’expedient.

El cas dels abusos sexuals a menors que han sortit a la llum pública i que afecten escoles regentades pels maristes encara reforça aquesta imatge tèrbola i fosca d’una església que ha pecat molt, i amb pecats molt greus.

Però també és cert que existeix una altra església, una església compromesa amb els pobres i amb els perseguits, que avui els podríem dir refugiats perfectament. Una església compromesa amb el país, i que no es conforma amb haver de suportar les directrius, sovint capritxoses, de la Conferència Episcopal Espanyola. Una església que vol tenir veu pròpia, com tantes altres institucions i entitats del país.

I aquesta església té noms i cognoms. Segur que tots en coneixem uns quants d’aquests capellans o monges, o diaques que són gent compromesa amb unes quantes causes solidàries i justes. Gent que vetlla pel país, que també es posa la samarreta groga per anar a la via catalana i que no se n’està de fer repicar les campanes del seu campanar per expressar desig de llibertat. I penso en el Jordi, en el Joan, en l’Anton, en el Pep, en aquell capellà obrer que encara viu en un barri obrer i que va passar uns quants anys a l’Amèrica llatina, compaginant revolució i espiritualitat. Penso també en monges compromeses, que són lluny, molt lluny de casa, i que realitzen una obra solidària que va molt més enllà del concepte ja caduc de la missió.

I en tenim uns quants que fins i tot donen la cara, i ho fan de manera pública. Sor Lucia Caram, el pare Manel, per exemple. I tants d’altres.

Però avui és obligat recordar a una persona que ha format part d’aquesta església amable, cívica, propera, profundament catalanista, culta. Una església que ha sabut estar al costat del poble. I aquesta persona no és altra que Mossèn Ballarín. Fa molts anys que vaig llegir Mossèn Tronxo. I em va enganxar. I m’empassava amb delit tots els seus articles a l’Avui. Fins i tot durant una època vam mantenir una certa correspondència amb mossèn Ballarín. Correspondència de paper i ploma, sobre i segell, com ha de ser, tot i que aquest també és un costum que es perd.

Mossèn Ballarín representa aquesta església que em van ensenyar a casa, una església que forma part de l’entorn de molts que no ens considerem catòlics però que respectem profundament. Perquè aquesta església, i no l’altra, també ha sabut fer país i ser on havia de ser en els moments complicats i difícils per a moltes persones. I aquesta església, al menys a mi, també ens ha format com a persones.

Mossèn, el trobarem molt a faltar. La seva lucidesa, sentit de l’humor, la seva passió pel Barça i per Catalunya, el seu mot clar i directe,…