L’extrema dreta alemanya: del carrer a les institucions

0
Alternativa per a Alemanya eleccions regionals
Celebració dels resultats a AfD. Foto: Wolfgang Rattay / Reuters.

Les eleccions regionals a Alemanya han deixat en crisi al bipartidisme i han consolidat l’extrema dreta

Aquest diumenge, quasi 13 milions d’alemanys i alemanyes han anat a votar a tres estats diferents, que en total concentren una cinquena part de la població del país. Votaven el govern de cada estat o land dos d’occidentals – Baden-Württemberg i Renània-Palatinat – i un d’oriental, Saxònia-Anhalt.

No serien d’especial rellevància si no fossin les primeres eleccions que es produeixen a Europa després de l’inici de la crisi humanitària, fet al qual se li suma la pèrdua de l’hegemonia dels dos partits principals – els socialdemòcrates de l’SPD i els conservadors de la CDU – i l’auge imparable del partit xenòfob i d’extrema dreta Alternative für Deutschland (AfD, Alternativa per a Alemanya).

Pocs dies abans s’havia celebrat la cimera entre la Unió Europea i Turquia, que va ser proposada per Angela Merkel i que va acabar amb pactes que expulsen les persones refugiades del continent a través del tancament de fronteres a la ruta dels Balcans i la retornada a Turquia de tothom que arribés a les costes gregues a canvi de contrapartides molt altes de diners.

Així, l’agenda política i el debat públic a Alemanya han estat marcats per la gestió de la crisi de les persones refugiades i el paper de la cancellera Angela Merkel, de la CDU, que ha patit pressions internes i ha vist com els resultats de la formació que encapçala han empitjorat de manera notable des que va anunciar les mesures per assistir als demandants d’asil, que van sobrepassar el milió l’any passat.

Aquesta davallada de vots, tant al partit socialdemòcrata com al conservador, s’esperava de feia temps. Tant és així que les candidatures de la CDU han apostat per distanciar-se de la política d’Angela Merkel fins al punt que el discurs de l’esquerra – Die Linke i Els Verds – donava més suport a les mesures de la cancellera del que ho feia el de la seva formació.

Els resultats es tradueixen en la pèrdua de la majoria per part dels dos grans partits, que al govern estatal estan en coalició, i un auge indiscutible de l’extrema dreta alemanya. La CDU ha perdut l’estat de Baden-Württemberg, on portava sent la força més votada des que va acabar la II Guerra Mundial i on Els Verds s’han imposat amb un 30% dels sufragis. A l’estat de Saxònia-Anhalt han estat la formació que ha aconseguit més vots, amb un 29,8%, però l’AfD només s’ha quedat a cinc punts per sota.

Els socialdemòcrates només han guanyat a l’estat de Renània-Palatinat amb un 36,2% dels vots i seguits de la CDU amb un 31,8%. De fet, si es miren els resultats de manera global, es pot observar com els d’SPD han quedat darrere l’extrema dreta en dos dels tres estats en què se celebraven les eleccions amb un percentatge de vots poc superior al 10%.

Els grans perdedors són els partits tradicionals i que s’ocupen del govern alemany actualment. Mentrestant, Alternativa per a Alemanya ha aconseguit consolidar-se com a alternativa, ja que amb els resultats d’aquestes eleccions ja està present a vuit dels setze parlaments regionals. Fins ara, el país es considerava una excepció ja que a diferència de gran part dels seus socis europeus no tenia cap partit amb un discurs xenòfob i anti immigració.

El cert és que l’ascens de l’AfD no és només noticiable per ser un partit d’extrema dreta sinó per la rapidesa en què ha entrat als parlaments regionals i en què ha marcat l’agenda política del país. Va ser al 2013 quan diversos economistes de la CDU, juntament amb altres personalitats de la intel·lectualitat neoliberal van decidir formar un partit per captar el vot euroescèptic.

Va ser amb el lideratge de Frauke Petry quan el partit, que en principi només era euroescèptic, va anar canviant els plantejaments fins a convertir-se en un partit euròfob, anti immigració i xenòfob que ha aconseguit no només implantar els temes que volien a l’agenda nacional sinó fer que els principals partits canviessin el seu discurs per no perdre els vots que anirien cap a ells.

Per què comença a agafar força un partit d’extrema dreta?

Quan es parla de partits d’extrema dreta, cal distingir entre dos grans tipus de formacions: aquelles neofeixistes – com el Partit Nacional Demòcrata d’Alemanya (NPD) -, que el que fan és seguir amb la lògica d’aquells partits que van impulsar els règims feixistes durant el segle XX i les que sorgeixen a partir dels 80 sobretot i que es coneixen per un discurs renovat i populista d’extrema dreta.

En aquest segon grup hi entrarien l’AfD, els Demòcrates de Suècia o el Front Nacional, que durant els darrers anys han aconseguit sumar molts suports de persones amb perfils molt diferents, fet que s’explica per tres raons bàsiques. Com explica el politòleg Pablo Simón, la primera i més important és que aquests partits s’han consolidat com els representants dels “perdedors de la modernització”.

És a dir, aquelles persones que amb la coneguda com a crisi del petroli del 1973 – que va provocar el trencament del pacte de feina per a tots – van perdre els seus treballs i havien de passar a competir amb una classe treballadora nova, els immigrants. Segons el discurs, era aquest col·lectiu el que els hi treia la feina al oferir unes condicions de feina menys exigents que les seves.

La “dimensió identitària” és un altre dels factors que porta als partits d’extrema dreta a establir-se i crèixer. Ja no és només el fet que ocupin l’esfera de treball, sinó que també ocupen la cultural: el multiculturalisme erosiona la identitat nacional. L’única manera de frenar això, segons aquests partits és expulsant les persones migrants, establint uns requisits molt estrictes d’entrada o que assimilin la cultura del país.

Una de les manifestacions més visibles és la islamofòbia, que va començar sobretot arrel de l’11-S i que amb la crisi de refugiats ha tornat a repuntar de manera molt forta. Així, amb aquest argument, no només s’asseguren part del vot de la classe treballadora, sinó també de l’electorat nacionalista i no tant identificat amb l’esfera del treball.

Com a darrera raó es trobaria el “discurs anti-establishment, l’ells contra nosaltres, que apel·la a aquelles persones que normalment es desentenen de la vida política i no participen dels períodes electorals o ho fan de manera molt ocasional i amb un vot de càstig. Aquest tipus de discurs també apel·la als joves, que són habitualment els que pateixen més la situació d’atur.

Aquests arguments quedaven, fins fa relativament poc, allunyats d’Alemanya. Però la crisi humanitària dels refugiats ha fet que entrin en escena, acompanyats de la formació pertinent. AfD recull totes les demandes d’aquelles persones que veuen la situació alemanya des d’aquest punt de vista. Una enquesta feta el mateix dia de les eleccions per la televisió pública del país afirmava que un 56% de votants d’Alternativa per a Alemanya els havia votat pel tema dels refugiats, un 42% per “justícia social” i un 27% donaven com a motiu la seguretat.

Amb tot això s’expliquen els resultats de les eleccions d’ahir i donen certes claus per al futur. El discurs anti classe política la sitúa com l’origen de tots els problemes. El problema a Alemanya ara són les demandes d’asil. La culpable, Merkel.

El desgast del seu partit i el canvi del discurs d’alguns candidats deixen entreveure fins a quin punt ha arribat la força d’AfD i fins on arriba el nerviosisme de la CDU, que pot patir una crisi interna greu. Tot i que no s’espera que Angela Merkel adelanti les eleccions nacionals de l’any que ve, el més probable és que s’observi un gir dràstic en la gestió del govern.