L’assassinat de Miguel Ángel Blanco al 1997 va suposar un canvi de mentalitat a la política i societat espanyola respecta la violència d’ETA

 

Al balcó hi són, entre d’altres, la periodista Victoria Prego i el llavors president del govern José María Aznar. La reportera llegeix, amb una veu més que alta i amb un to prou agressiu un manifest en contra d’ETA. Era 1997, a la manifestació en record a Miguel Ángel Blanco, assassinat 24 hores abans. Per aquelles paraules, Prego va rebre crítiques per part de companys de professió com Maria Antonia Iglesias. Al president també li van caure crítiques, per polititzar l’homenatge.

L’assassinat del regidor del Partit Popular a Ermua (País Basc) per part d’ETA va marcar un punt d’inflexió tant en el tractament mediàtic com en la resposta cívica i posteriorment política. Miguel Ángel Blanco, gallec resident al País Basc, va ser segrestat el 10 de juliol de 1997 per tres membres del grup terrorista. A canvi d’entregar Blanco amb vida, demanaven l’apropament dels presos d’ETA abans de les quatre de la tarda del dissabte 12.

Al govern espanyol feia un any que hi havia l’Executiu popular, amb José María Aznar al capdavant. Al País Basc, el lehendakari era José Antonio Ardanza, del PNB. Les seves actuacions davant el cas de Miguel Ángel Blanco van ser molt diferents. Tots dos van saber la notícia a través de la televisió, igual que ho va fer la resta de ciutadania espanyola.

Era el primer cop que se seguia un segrest d’ETA tant de prop i se’n tenia tanta informació. Pocs dies abans la policia havia alliberat a l’exfuncionari de presons i llavors militant del PP José Antonio Ortega Lara després d’haver estat més de 500 dies tancat. Així, el focus mediàtic ja estava sobre les actuacions d’ETA, però la manera d’anunciar el segrest – en un comunicat per ràdio – de Blanco i el poc temps de marge d’actuació van fer que s’enfoqués el seu cas d’una manera totalment diferent.

 

De la informació a l’espectacle

Tal i com explica la sociòloga Silvia Cabezas, investigadora del paper del mitjans en la creació del discurs sobre ETA, en un article, el cas de Miguel Ángel Blanco – i el seu tractament – va ser diferent perquè es podia retransmetre en directe i mantenir l’expectativa al respecte. El que havia de ser una cobertura d’un fet concret, va acabar amb un desplegament arreu de l’Estat per poder fer el seguiment de les reaccions ciutadanes.

Les condicions, a més, es van ser idònies, segons Cabezas: va passar en cap de setmana, el segrest anunciat tenia un límit de 48 hores i era una persona poc coneguda, del carrer. A tot això cal sumar-hi les concentracions i manifestacions espontànies que es van donar la tarda de l’anunci del segrest tant a Ermua com al seu poble natal a Galícia. Aquestes accions no preparades es van retransmetre per televisió, el que va propiciar que se’n convoquessin més per tot el territori durant aquells dos dies i que els polítics i els membres del Govern espanyol s’hi sumessin.

Quan es va esgotar el termini per a què el Govern anunciés la fi de la dispersió dels presos bascos, la gent d’arreu de l’Estat, que havia demanat de forma massiva i pacífica que alliberessin a Miguel Ángel Blanco, estava en tensió. Des dels programes informatius va ser on es va anunciar que havien trobat el cos del regidor, encara amb vida però en estat greu. Les càmeres de televisió van gravar el moment en què l’ambulància arribava i l’instant en què la família va abamdonar l’hospital perquè Blanco finalment havia mort.

Durant els següents dies es va fer un seguiment exhaustiu de les manifestacions en homenatge a Miguel Ángel Blanco i els anuncis del govern sobre les noves mesures antiterroristes. La reinvidicació seguia sent legítima, però ja no es demanava amb el mateix pacifisme que abans. Des dels mitjans de comunicació, tal i com explica Silvia Cabezas, va acabar per identificar els simpatitzants d’Herri Batasuna (HB) com a còmplices, el que va portar a la crema d’herriko tabernes i diversos locals associatius.

José María Aznar va presentar Miguel Ángel Blanco com la representació de la lluita antiterrorista i va demanar a la gent que seguís sortint als carrers en contra de la violència d’ETA. És a partir de l’assassinat del regidor popular que comença l’estratègia política de fer la lluita antiterrorista l’eix central de tota campanya o discurs i que va durar fins l’anunci de la fi d’ETA l’any 2011.

 

El principi del debilitament d’ETA

Feia vuit anys que s’havia produït l’atemptat d’Hipercor, el primer on ETA va atacar directament a civils i on alguns, com el periodista Antoni Batista, allò conegut com el principi del fi del grup terrorista. Ara bé, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, juntament amb les mobilitzacions i resposta ciutadana van ser el que va marcar realment aquest punt d’inflexió. Segons escriu Batista a Adéu a les armes: Una crònica del final d’ETA és allà on comencen “un llarg període de reflexió”, ja que tot i continuar els atemptats, el ritme baixa i acaben per arribar a una treva.

Un dels fundadors d’ETA, Julen Madariaga, deia a una entrevista al setmanari La Directa que l’assassinat de Blanco li va semblar una “greu equivocació”. “Jo em vaig oposar als crims de persones políticament poc transcendents des d’un bon principi: deslegitimaven la lluita i desviaven l’atenció sobre les problemàtiques reals”. A més, explica que l’estratègia seguida per a Blanco “era poc racional d’entrada”: “no es pot reclamar una demanda política tan complexa com l’acabament de la dispersió dels presos bascos en un termini de 48 hores”.

Aquest posicionament denota que l’estratègia que havia adoptat ETA ja cap a mitjans dels anys 80 no era vàlida, i que cada cop més, sectors de la població – inclosa gran part de l’esquerra abertzalerebutjaven la violència indiscriminada com a manera de reclamar uns objectius polítics.

Ara bé, cal tenir en compte que els mitjans van jugar un paper clau a l’hora de marcar el discurs i l’opinió sobre ETA durant els pròxims anys. Tal i com explica Batista, les manifestacions posteriors a l’assassinat de Blanco ja no eren espontànies, sinó que havien sortit de les informacions que retransmetien els mitjans.

Així, les 48 hores de segrest i el posterior assassinat del regidor del PP Miguel Ángel Blanco van significar moltes coses: una resposta espontània i madura de la ciutadania, un rebuig cada cop major de la violència armada i l’inici del desmantellament d’ETA. Però també va significar l’acaparament per part dels representants institucionals d’aquelles reivindicacions ciutadanes i la simplificació del problema i les reivindicacions que hi havia darrere.

Per primer cop, també, es va donar una visió d’unitat, tant pel que fa als partits polítics com als mitjans. La dels partits polítics va acabar aviat, ja que el lehendakari del moment va fer un discurs ben diferent del del Govern central i posteriorment l’oposició va acusar l’Executiu d’utilitzar els homenatges amb finalitat partidista.

Quasi dinou anys després de l’assassinat i amb l’alto al foc d’ETA des de 2011, el divendres es va anunciar per part de l’Audiència Nacional la reobertura del cas de Miguel Ángel Blanco a petició de la Fiscalia. Aquesta havia trobat que hi havia nous indicis de que un dels excaps d’ETA, José Javier Arizkuren Ruiz, Kantauri, havia estat el que havia enviat segrestar i matar Blanco. Les proves són dues cartes manuscrites de l’excap en què es deia que s’havia de posar “tota la força possible” per a matar a “un regidor del PP”.