Brussel·les, nova excusa al discurs de l’extrema dreta

0
Extrema dreta mesquita Madrid
Imatge del pont cremat ahir prop d'una mesquita de Madrid.

Madrid pateix un dels primers atacs islamòfobs que s’han produït després de les explosions a Brussel·les

Cap a dos quarts de vuit de la tarda, el grup d’extrema dreta Hogar Social de Madrid cremava bengales i deixava anar bombes de fum ben a prop d’una mesquita que es troba al costat de la M-30, on hi havien penjat una pancarta en què s’hi podia llegir “Avui Brussel·les, demà Madrid?”.

El que cremava era el pont d’accés a l’edifici de culte ja que, segons els autors de l’atac, aquella mesquita “finançava l’Estat Islàmic”. El suposat finançament es produeix, sempre segons els portaveus d’Hogar Social de Madrid a través del cobrament d’una entrada als fidels per part de la mesquita.

Fa temps que grups neofeixistes com aquest de Madrid fan accions arreu de l’Estat espanyol. A Grècia, Alba Daurada també actua de la mateixa manera. Igual passa a Hongria amb Jobbik. El moviment grec és una excepció, ja que és l’únic que té representació parlamentària a un país del sud d’Europa.

Grups i partits com aquests són els que les veus expertes qualifiquen com a neofeixistes o neonazis. El que els hi importa no és tant el discurs com les accions a portar a terme. Hogar Social de Madrid, però també Democracia Nacional o España 2000 a l’Estat espanyol; Alba Daurada a Grècia o els autodenominats “Soldats d’Odin” a Finlàndia funcionen o tenen faccions paramilitars que organitzen accions contra col·lectius concrets.

Aquests col·lectius solen estar formats per migrants o per persones d’una religió diferent a la que ells promouen. En definitiva, es basen en la construcció d’un discurs identitari per anar contra els altres. Igual que fan aquells partits coneguts com a “nacional-populistes xenòfobs”. Per a aquests és més important el discurs que l’atac, i és per això que, a diferència dels grups i partits neofeixistes, estan guanyant cada vegada més suport.

Entre aquests partits es trobarien el Front Nacional francès, l‘Alternativa per a Alemanya (AfD), el Demòcrates de Suècia o el Partit Popular Danès. El seu discurs podria ser acceptat per qualsevol persona desafecte amb les polítiques adoptades pels grans partits dels seus respectius països, ja que s’autodenominen en molts casos com a “partits-protesta”, que lluiten per recuperar l’Estat del Benestar i per treure del poder a les formacions velles. El matís: tot aquest discurs està emmarcat en la xenofòbia i el racisme.

La gran fita d’aquests partits ha estat apropiar-se d’arguments i lluites tradicionalment de l’esquerra, com són els drets laborals i socials. Mentre que durant el segle XIX i fins els anys 80 del segle XX  quan es parlava de la manca d’aquests tipus de drets, es responsabilitzava primer al capitalisme i després a les poítiques neoliberals, des de l’extrema dreta es fa culpables a altres: les persones migrants.

Així, la culpa no és d’un sistema o d’unes polítiques concretes, sinó d’un grup: els altres. És a causa de l’arribada de nouvinguts que els que viuen a un determinat país estan perdent drets i ajudes econòmiques, així com treballs que han estat ocupats en massa per aquells migrants. Aquest és el discurs que promulguen, i és per això que consignes com Primer els de casa són tan efectives i atrauen a tanta gent.

La identitat com a eufemisme

Una altra cosa que han perdut els de casa és la seguretat. És per això que atacs com el patit ahir a Brussel·les o el del passat novembre a París obrin la porta a la islamofòbia i a demanar mesures que tallen la llibertat, no només de les persones migrades sinó també de la ciutadania local.

El discurs adoptat per la nova extrema dreta ja no fa gal·la d’un racisme supremacista; és a dir, aquell aque aboga per la superioritat genètica, sinó que s’aposta pel nacionalisme i la construcció identitària. Així, la llibertat és posada en perill per la resta de cultures no occidentals, ja que no conceben aquesta idea com es concep a Europa.

Per tant, si els altres no es readapten a la cultura occidental i considerada com a pròpia, es posa en perill tot allò local. Com a mostra, el terrorisme jihadista, al qual l’extrema dreta denomina com a terrorisme islàmic per així responsabilitzar totes aquelles persones que exerceixen aquesta religió.

Mentre que els d’Hogar Social van decidir cremar el pont que portava a una mesquita, des dels partits de l’extrema dreta europea són més subtils. La líder del Front Nacional, Marine Le Pen, mostrava tota la seva solidaritat amb el poble belga mentre que alhora demanava el tancament immediat de les fronteres entre Bèlgica i França.

El discurs racista que impregna el comunicat oficial del Front Nacional és quasi imperceptible, ja que no s’ataca directament a cap comunitat, sinó al terrorisme. I no s’aposta per fer tothom fora, sinó per “aplicar mesures de seguretat”.

Tot i ser euroescèptic, el Front Nacional defensa els valors europeus, occidentals. Pinta a Europa com una fortalesa on es protegeixen els valors reals de llibertat i igualtat, atacats per aquells que venen de fora. La identitat, en aquest cas, no comprén només França sinó tots aquells països que pateixen aquest terrorisme a Occident. No és així el nacionalisme identitari que propugnen els euròfobs britànics del UKIP, que van utilitzar l’atac d’ahir per fer campanya pel Brexit. 

Un altre que se suma a l’eufemisme de la protecció de la identitat, però que no se l’ha definit com a algú d’extrema dreta és el candidat republicà Donald Trump. El seu discurs nacionalista no va només en contra de la comunitat migrant sinó també contra aquells que volen portar els “valors europeus” als Estats Units i desfer-se dels d’aquell país. Per aquesta raó, va escriure una polèmica piulada en què es burlava d’aquells que consideraven Brussel·les una “ciutat bonica”.

La clau està en el discurs

L’extrema dreta europea està guanyant tants vots perquè ha sabut canalitzar el seu discurs. Es presenten i presenten a la ciutadania com a part d’un grup, el majoritari, aquell que vol un Estat del Benestar sòlid, amb llibertats i drets garantits. En canvi, presenta a la comunitat migrant – ja siguin nouvinguts com aquells de segona i tercera generació – com els altres, els que queden a la perifèria.

Deixant-los fora del col·lectiu majoritari s’aconsegueix “exterioritzar-los”, fer-los fora del tot i responsabilitzar-los d’allò que perjudica al grup dels nosaltres. A això se li suma el fet que no qüestionen el sistema democràtic, sinó als representants d’aquest sistema.

Ho fan, però, mostrant com a prioritaris els eixos nacionals i identitaris amb els quals s’aconseguirà retornar a un Estat del Benestar sòlid i fort. Al seu discurs i a les seves propostes s’hi observa una combinació de drets socials, proteccionisme i xenofòbia, a més d’una mostra d’unitat que la resta de formacions no han aconseguit.

Per tant, quan parlen d’expulsar a les persones migrants ho fan com a mesura de seguretat. Quan des d’aquests partits es parla de terrorisme islàmic i de que viuen en “comunitats” estan criminalitzant una religió i fent-los fora de la societat. L’extrema dreta a Europa s’ha presentat com l’única alternativa per fer front a la crisi política i humanitària que viu el continent, i de moment van guanyant.