Participants a la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic // Roberto Stuckert
Participants a la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic // Roberto Stuckert

La Cimera aconsegueix un acord que deixa diverses qüestions obertes

En primer lloc, un èxit

La Cimera de París, en línies generals, s’ha de considerar un èxit rotund. Èxit pel senzill fet d’arribar a un acord sobre el canvi climàtic (les rondes negociadores anteriors havien fracassat), èxit perquè aquest acord és global, i sobretot èxit perquè per primera vegada es posa un límit únic i universal als efectes del canvi climàtic: l’escalfament del planeta no podrà ser superior als 2ºC respecte a l’època pre-industrial. A més, deixen clar que preferiblement aquest augment no ha de ser superior als 1,5ºC.

Per aconseguir aquest objectiu global, el principal mecanisme al qual es farà ús són les contribucions estatals per la reducció d’emissions d’efecte hivernacle, les quals seran més estrictes en el cas dels països desenvolupats, menys en els països en vies de desenvolupament i molt escasses pels països amb menys recursos. Aquest “mecanisme de tres velocitats” ha estat necessari per poder incorporar a l’acord diversos països emergents, de manera especial Xina i l’Índia. El fet que quasi tots els Estats negociadors ja hagin presentat el seu propi pla de reducció d’emissions certifica aquest èxit.

A més, els països desenvolupats també hauran de finançar els països amb menys recursos, per tal que puguin reduir les seves emissions i puguin fer front als efectes del canvi climàtic. Per tal de comprovar el compliment d’aquests objectius, s’establirà un mecanisme periòdic d’avaluació, i també es preveu per més endavant la creació d’un organisme de compensació pels danys ocasionats pels efectes del canvi climàtic.

Un dels principals objectius de la Cimera de París ha estat evitar “un nou Kyoto”, és a dir, fracassar en l’intent de fixar llindars d’emissions individuals per a cada país (només es va aconseguir limitar una petita minoria de les emissions mundials). En comptes d’això, són els mateixos Estats els que aporten els seus plans de reducció d’emissions d’efecte hivernacle. Això ha permès que per primer cop s’arribi a un acord realment global en aquest àmbit, evitant que grans emissors com els Estats Units quedin fora.

Dubtes i incògnites rellevants

Un dels punts que generen més polèmica és precisament el nou sistema que estableix la Cimera: tot i que l’acord és per si vinculant, es basa en la cooperació dels Estats, així que a la pràctica té una clara vessant voluntària (ja que es necessita la iniciativa de cada país), així que encara que s’estableixin mecanismes de control, no es pot garantir el compliment.

D’altra banda, finalment no s’estableix un objectiu concret de descarbonització total a llarg termini, com inicialment s’havia plantejat. Per contra, es parla d’arribar a un “punt d’equilibri” entre emissions i absorció de gasos d’efecte hivernacle, escenari que no es planteja per abans de 2050. Tampoc s’ha parlat de les emissions d’aviació ni de transport marítim.

El llenguatge de l’acord també és motiu de crítica, ja que en diverses ocasions resulta ambigu. Un bon exemple d’això és el compromís general de reducció d’emissions, que s’ha de produir “l’abans possible”. La presa de decisions per unanimitat i la voluntat d’assolir un acord global fan que l’acord tendeixi a rebaixar els compromisos i la claredat per tal que tothom s’hi sumi.

Finalment, un dels dubtes més preocupants que deixa la Cimera és que, segons els experts, els plans de reducció que fins ara s’han presentat no servirien per evitar un escalfament global superior als 2ºC. Caldria doncs un major compromís per tal dels Estats, però donat que això no pot venir “de dalt”, amb tota probabilitat serà necessari que la mateixa població pressioni per tal de que aquest objectiu mundial pugui assolir-se.