No em cap al cap

0

Ho llegia en dues piulades del sempre agut Ismael Peña-López (@ictlogist). En la primera deia: La propaganda electoral representa idees que no agraden a tothom i pot generar tensions. Prohibim-la. I la segona deia: els campanars i els minarets representen diferents religions i pot generar tensions, demolim-los. Responia de manera irònica i brillant amb aquestes dues senzilles piulades a Concepción Dancausa (coneguda com a Concha en els cenacles polítics madrilenys), que havia manifestat prèviament que “La estelada representa el independentismo y puede generar tensiones”. És clar que l’Ismael no vol derruir esglésies ni minarets, com tampoc vol prohibir la propaganda electoral, i sí que volia posar en contradicció flagrant els absurds arguments de la delegada del govern a Madrid per prohibir l’estelada.
I és que no puc entendre, per més que m’hi esforci, com es pot prohibir un símbol exhibit lliurement durant dècades, una bandera històrica, una bandera democràtica i assumida com a distintiu propi per milions de catalans i catalanes. No em cap al cap.
Dues anècdotes per il·lustrar el tema. Any 1979. Jo ja tenia estelada i aleshores no era fàcil. Normalment o te la feies tu (amb la col·laboració generosa i indispensable de mares i àvies) o la compraves a algun dels partits independentistes del moment (minoritaris i marginals tots ells). Un amic anava a la final de la Recopa a Basilea i me la va demanar. Aquella final va ser l’excusa per a què una caravana cívica travessés Europa amb milers de catalans que ja van demostrar al món quina és la nostra manera de fer i de ser, i que van donar suport al Barça que es va emportar aquella final històrica contra el Fortuna de Düsseldorf amb gols del Tente Sánchez, Rexach, Asensi i Krankl. I la meva estelada, llavors minoritària entre un mar de senyeres, fins i tot va arribar a la gespa de l’estadi Saint Jakobs.
La segona anècdota. La centrarem a l’Havana, a Cuba. Allà hi havia l’ermita dels catalans que té el seu origen el 1885. El pare Pere Muntades i l’empresari Josep Gener Batet, juntament amb directius del Centro Catalán de la Habana, van trobar un indret per a recordar Montserrat. L’indret era la Loma del Tadino, que a partir d’aquell moment va rebre el nom de Loma de Monserrat o Loma de los Catalanes. Ja en ple segle XX, a causa d’una remodelació urbanística l’ermita va desaparèixer i posteriorment en el mateix indret es va construir el memorial dedicat a l’heroi nacional cubà José Martí, a l’actual plaça de la Revolució. La Sociedad de Beneficiencia de los Naturales de Catalunya a Cuba va inaugurar el 12 de desembre de 1954 una segona ermita de Montserrat als afores de l’Havana, a l’avinguda Rancho Boyeros, molt a prop de l’aeroport internacional José Martí. Doncs bé, la base de l’ambó des d’on s’hauria de llegir l’evangeli, és una estelada, forjada pels catalans que la van aixecar. Confesso que un dels moments més emotius si viatges a Cuba és descobrir la petja dels catalans que al llarg de dècades hi han tingut rols i papers ben diversos. Veure aquella estelada pràcticament t’humitejava els ulls. És clar que això la Concha no ho entendrà mai de la vida. Però la dona sí que s’atreveix a prohibir un símbol històric, un símbol cívic que, insisteixo, representa políticament però també culturalment i socialment a milions de catalans. Talment, com si fos un pecat exhibir l’ànsia de llibertat, que en definitiva és el que representa l’estelada.
La meva estelada de 1979 no va tornar mai,… Però d’estelades a casa sempre n’hi ha hagut. De fet, la meva àvia, va amagar durant molts anys i en plena dictadura la bandera del Foment Nacionalista Republicà de Reus. Les banderes petites es van convertir en la part interior dels coixins i la gran del Foment va fer cap a l’interior d’un matalàs. El franquisme, és a dir el feixisme, prohibia i perseguia les banderes catalanes, i en aquells primers anys de la dictadura no s’hi valia a badar. Curioses coincidències al cap dels anys. La meva àvia va morir abans que morís Franco i ja no ho va poder veure, però a tota la família ens va fer una il·lusió immensa, que la Concha tampoc entendria mai, poder penjar totes aquelles banderes catalanes l’11 de setembre de 1976 als balcons de casa. No ens hi vam posar per poc i els ulls es van tornar a humitejar. Avui aquella bandera històrica és al Museu de Reus.
Certament, la Concha mai ho podrà entendre tot això, però és que, sincerament, ja ni tan sols ho pretenc.