No es pot parlar d’un crim homòfob sense parlar d’homofòbia

0
Orlando LGTB
Foto: Europa Press

Una setmana després de la massacre al club gai ‘Pulse’ a Orlando, analitzem la cobertura que n’han fet els principals diaris espanyols i catalans

Fa una setmana del tiroteig a la discoteca ‘Pulse’ d’Orlando i només fa tres o quatre dies que els diaris han reconegut, en alguns casos, que no van fer bona cobertura al no mencionar que havia estat un atac homòfob i centrar-ho tot en l’atacant, que se suposa era proper al Daesh.

Cada taula, un Vietnam deia el periodista Josep Maria Huertas. En aquest cas no va ser menys: periodistes de cada diari van apuntar des de les seves columnes i articles que no s’havien centrat en el caràcter homòfob de l’atac als Estats Units. Tanmateix, els diaris seguien la tònica general i l’obviaven.

Només calia veure les portades de l’endemà dels atemptats. Cinc diaris posen el focus únicament en la “reivindicació gihadista” del tiroteig a ‘Pulse’, segons l’anàlisi de Media.cat. L’homofòbia era, des d’un principi, la motivació essencial del crim. Abans que l’agència propera al Daesh reivindiqués l’atemptat, el pare de l’assassí havia sortit dient que el seu fill no tenia cap vinculació religiosa i que era un crim comès contra la comunitat LGTB.

Pocs mitjans li van fer cas. L’únic que va parlar d’atac homòfob a la seva portada va ser el diari ARA. “Massacre gai” o “atac gihadista” eren frases que ocupaven els titulars del dia. Quan s’obria la notícia, però, es veien altres frases com “les autoritats assenyalen que no hi ha proves que recolzin una connexió directa entre el grup i l’atac”.

 

Establir relacions entre origen i terrorisme sense tenir-ne proves

Una altra cosa que es va destacar repetidament és l’origen de l’atacant. Bé, de l’atacant no, del seu pare i la seva mare. Havien arribat als Estats Units des de l’Afganistan i, tot i que el seu fill va crèixer ja en terra nord-americana. Però per a la premsa espanyola i catalana – i alguna d’internacional – va semblar raó suficient per establir un vincle amb Estat Islàmic.

“les autoritats assenyalen que no hi ha proves que recolzin una connexió directa entre el grup i l’atac”

Les autoritats nord-americanes van emetre diversos comunicats dient que no hi havia proves suficients per relacionar l’atac amb el que es coneix com a “gihadisme”. I de fet els mitjans ho incloïen a les seves peces, però al final. El seu titular feia referències a l’11-S.

El País i El Mundo van fer aquest símil, el que suposa per a l’imaginari col·lectiu una relació de conceptes ràpida i subliminal: terrorisme, contra Occident, guerra contra el terror. A això se li suma el fet de tractar l’atacant com part de l'”islamisme radical” o de l'”Islam”, simplement. El fet de tractar l’Islam com un tot és islamòfob i fa crèixer, com es va comprovar, el racisme entre la població.

Només cal veure com es tracta de diferent a l’assassí de la diputada laborista britànica, vinculat a l’extrema dreta. D’ell no es destacava els seus orígens als titulars, sinó que era un “desequilibrat mental”. Mentre que amb les informacions sobre l’atacant d’Orlando se’n feia partícep a tota una comunitat, la musulmana, amb les referents al del Regne Unit es tracta com un fet individual i aïllat, provocat per l’alienació de la persona a causa d’una suposada malaltia.

 

Si no es considera un atac homòfob, no cal buscar-ne causes estructurals

No parlar d’homofòbia i atribuir-ho a un odi endèmic de la “comunitat islàmica” cap a la comunitat LGTB també neteja consciències. Neteja les consciències d’aquelles persones blanques, d’Occident, a les quals s’apel·laria si es parlés d’homofòbia. Recordem que els gais no podien anar a donar sang per als ferits d’Orlando. I que les persones trans* no poden anar als lavabos als Estats Units. O que a l’Estat espanyol se segueixen apallissant persones per la seva identitat de gènere o orientació sexual.

A l’evitar l’homofòbia com a mòbil del crim i fent referència només – i en alguns casos – a que es va donar a una discoteca gai, s’evita parlar de les causes estructurals que poden haver provocat un crim d’aquesta magnitud i per aquesta causa l’any 2016. S’evita així interpel·lar-nos i haver de fer autocrítica. El diputat d’Izquierda Unida, Alberto Garzón, va parlar d’heteropatriarcat com a causa estructural de l’atac.

Les respostes van ser atacs. En gran part d’homes i anònims, però també des de posicions influents com la ràdio COPE o digitals. També en gran part d’aquestes acusacions es feia referència a l’identitat d'”islamista radical” de l’autor.

Van haver-se de fer públiques i virals les queixes de la comunitat LGTB, tant nacional com internacional, per a què els mitjans acabessin per admetre que la cobertura no havia estat la correcta o, si més no, havia estat insuficient.

Des dels mitjans cal fer crítica i autocrítica de com s’enfoquen les notícies i quina repercussió pot tenir en les comunitats a les quals s’interpel·la però també en l’imaginari col·lectiu, que se segueix creant a través dels mitjans de comunicació de masses, que en els darrers dies ens han demostrat fins quin punt poden arribar a ser racistes sense ni tan sols adonar-se’n.