Per curar la ressaca electoral, aritmètica

0
Mesa de votacions. Foto: José Luis Gómez Galarzo
Mesa de votacions. Foto: José Luis Gómez Galarzo

Després dels resultats, els partits han de decidir com i amb qui formar govern

Cada vegada que se celebra la festa de la democràcia, la ciutadania acaba per patir-ne les conseqüències, normalment traduïdes en forma de ressaca electoral. Els tòpics reguen els mitjans de comunicació durant dies, acompanyats de tertúlies plenes d’opinadors que saben sobre tots els temes i que són els guardians del secret que portarà al guanyador a governar bé.

Aquesta vegada, però, la ressaca no durarà dies, sinó setmanes. Per primer cop a unes eleccions generals espanyoles, hi ha un guanyador clar i no hi ha govern. És a dir, el Partit Popular té 123 escons i més d’un 28% dels vots, però està a 63 representants de distància d’aquella majoria absoluta que el va deixar governar amb total tranquil·litat des de 2011 fins ara.

El PSOE, tot i haver obtingut els pitjors resultats de la seva història, tindrà 90 representants al Congrés dels Diputats, 20 menys que a la legislatura anterior. Així, cap dels dos partits per sí sols poden aspirar a formar govern sense el recolzament explícit de la resta de forces. Forces en plural, ja que només amb el suport d’un partit tampoc és suficient per governar amb majoria.

Sembla ser que la clau la tenen els dos partits que han entrat per la porta gran del Congrés. El primer, Podem, que ha quedat tercera força amb 69 escons i menys de dos anys de vida. La quarta força, Ciutadans, s’ha presentat per primer cop a unes generals tot i existir des de 2006, i ha obtingut 40 diputats.

Totes dues formacions entraven com a regeneració i com a canvi. Mentre que Podem va passar de ser la quarta força a les enquestes a finalment situar-se com a segona, Ciutadans va patir el cas contrari. Tot i així, tots dos han acabat per darrere dels grans partits i amb bons resultats, encara que se’ls esperaven millors. Al ser la regeneració, però, serà difícil que acceptin pactar des d’un primer moment.

La qüestió de pactar

Des d’ahir a la nit, però sobretot des d’aquest matí, les principals cares dels partits han començat a comparéixer per explicar què faran o què deixaran de fer per formar govern. Un dels primers a parlar ha estat el secretari de comunicació del Partit Popular, Pablo Casado, a una entrevista a Espejo Público i Onda Cero, on ha valorat els resultats i ha assegurat que l’Estat espanyol es troba en una situació “a la portuguesa”.

Casado també ha criticat el fet que es parli de tripartits, ja que no assegurarien l'”estabilitat” del país i crearien un govern dèbil. En canvi, ha posat l’exemple d’Alemanya, “on hi ha acords de legislatura entre les grans forces”, fent una referència indirecta a un gran pacte amb el PSOE, l’única opció realment factible si es vol governar amb majoria absoluta.

Tots dos partits junts sumarien 213 escons, molt lluny dels 163 que sumen les forces de dretes (PP i C’s), la primera opció dels populars per formar govern. Tal i com explica el cap de Política d’aquest diari, Adrián Caballero, “el tema dels pactes és complicat” ja que per al PP pot semblar factible una coalició amb PSOE, però per als de Sánchez no.

“Seria un suïcidi polític”, afirma Caballero tenint en compte que “el lema de la campanya era ‘Fem fora a Rajoy'”. Una abstenció durant la investidura de Rajoy, tal i com els hi ha demanat el líder de Ciutadans, tampoc seria viable al veure com han enfocat la campanya i al presentar-se com l’alternativa.

Un gran pacte d’esquerres tampoc seria gens fàcil. Per començar, PSOE i Podem sumen 161 diputats, 163 si s’hi afegeix Unidad Popular-Izquierda Unida. Necessitarien així les esquerres perifèriques, com ERC, que ahir a la nit ja va dir que no eren al Congrés per signar pactes. Ara bé, van insinuar que si Pedro Sánchez acceptava un referèndum, el recolzarien.

Com explica Adrián Caballero, és una situació més que difícil, no només per Pedro Sánchez sinó també pels barons del PSOE, molt crítics amb la independència i el dret a decidir. El pacte amb Podem tampoc quedaria gaire clar, per la mateixa raó: “els barons no estan disposats a cedir massa cap a Podem, especialment a Andalusia, feu socialista important i on els d’Iglesias els han criticat amb força”.

La fi del bipartidisme era un miratge

Les dues noves forces polítiques al Congrés van fer campanya per la “fi del bipartidisme”. Amb ells entrava la regeneració, s’acabava l’alternança i començava una era de nova política a l’Estat. Els resultats de les eleccions, però, deixen clar que tot i que han apretat, no han desbancat als grans.

Tant PP com PSOE segueixen ocupant més de la meitat del Congrés dels Diputats. Un dels principals acusats d’aquests resultats ha estat d’Hondt. La llei electoral que distribueix els vots a l’Estat espanyol, juntament amb la circumscripció provincial en què es divideix l’Estat, fa que alguns partits els hi costi menys que a d’altres obtenir vots.

Ara bé, segons Caballero el vot de Ciutadans i Podem ha estat el que menys ha patit els biaixos d’aquesta combinació, ja que el seu vot “és a les ciutats”. Tanmateix, qui ha sortit més castigat per aquesta llei ha estat Unidad Popular-Izquierda Unida: “no només ha necessitat més de 400.000 vots per obtenir cada escó i s’ha quedat a la porta d’uns quants més a diverses províncies, sinó perquè el seu vot també és rural”.

Andreu Marín, regidor municipal del PP, té clar que “el bipartidisme retrocedeix, però resisteix”, segons va publicar al seu Facebook poc després de conèixer els resultats. Ha obtingut més del 50% dels vots a causa de diversos factors. En el cas dels socialistes, explica el cap de Política, un dels factors principals ha estat la confiança de l’electorat en el partit com a força hegemònica, sumat a la por a Podem i la “consciència popular del PSOE com a vot útil per fer fora a Rajoy”.

En el cas del manteniment dels populars, la causa és més senzilla. “Rajoy, tal i com explica Antón Losada al seu llibre Código Mariano, governa per a la gent normal“. “La gent normal” és aquella no polititzada i que només veu a PP i PSOE dins l’espectre parlamentari. A més, la fidelitat dels votants conservadors sempre ha estat més alta que entre el vot socialdemòcrata o el d’esquerres. “El PP sempre ha tingut 10 o 11 milions de vots fidels”.

En l’entrevista d’aquest matí, Casado ha afirmat que “el bipartidisme i les majories absolutes no són dolentes en absolut, i les legislatures amb estabilitat són molt bones per a Espanya”. Sembla ser que no és l’únic que ho pensa, vistos els resultats. Tot i així, és cert que la irrupció tant de Podem com de Ciutadans ha començat a obrir escletxes dins d’aquesta “estabilitat”.

En aquestes eleccions, s’ha donat un fenomen paradigmàtic i és que els grans partits sembla que han perdut tot i guanyar, mentre que els nous han guanyat tot i perdre. Sempre amb matisos, és clar. Després dels discursos d’ahir, l’única fòrmula per curar la ressaca entre les formacions és la de la calculadora.

Abans de gener, els grans partits hauran d’haver pres consciència que sols no poden governar i que la perifèria té una importància molt major de la que li han donat fins ara. Per la banda dreta, Ciutadans haurà de decidir si donar suport explícit o abstenir-se com han dit fins ara a l’hora d’investir Rajoy. Al centre-esquerra, PSOE haurà de veure si realment tenir el govern val la pena o fer una bona oposició i desgastar és la millor opció fins 2019.