Fa una dies es va celebrar a Tortosa un polèmic referèndum per consultar als habitants de la ciutat què calia fer amb el monument franquista que llueix enmig del riu al pas per la capital del Baix Ebre. Les opcions eren retirar-lo o mantenir-lo, i amb un 68% dels vots, el poble de Tortosa va decidir que el monòlit, o el que carai sigui aquella cosa, es quedava al lloc on el va posar Franco ara fa, ni més ni menys, cinquanta anys.

Bé, dir que això és el que va dir el poble de Tortosa potser és una mica agosarat, perquè en realitat a l’esmentada consulta només hi va participar un 30% de la població total de la ciutat. Això vol dir, calculant la població local, que 20.000 persones van passar de llarg de les urnes el dia que tocava decidir, i van deixar en mans de només 8.000 veïns el futur del monument en qüestió. Llavors, el que alguns mitjans anuncien amb un Los tortosinos lo han dejado claro en las urnas, l’hauríem de traduir amb un “Als tortosins els importa un rave que es faci o es deixi de fer amb el monument dels pebrots”. Sí, perquè suposo que si no vas a votar el dia del referèndum, és perquè el monòlit franquista te la porta fluixa.

El cert és que s’està posant de moda això de parlar en nom de tota una comunitat, o un poble sencer. Deu donar autoritat moral al discurs. Deu afegir raó als teus arguments. Et deu fer creure que no estàs tan sol com creies. Et deu fer ballar una estona amb la veritat més absoluta de totes. No ho sé, deu tenir alguna cosa especial, perquè sinó no s’entén.

Per exemple, el tema dels aldarulls de Gràcia entre els okupes del banc expropiat i els mossos, i de retruc tot el veïnat que es va veure implicat en els fets. L’ideari dels grups antisistema és el de salvar del capitalisme el poble, com si el poble sencer estigués sota la seva responsabilitat. No, senyors. Al poble cadascú s’espavila com pot, treballa del que pot i menja quan pot. El poble som tots, comunistes, capitalistes, republicans i monàrquics. Fins i tot els mossos que van carregar contra els activistes, de forma desproporcionada o no, també formen part del poble.

I els partits polítics també s’estan apuntant a la moda de parlar en nom del poble, del poble en general. Una cosa és que ho faci un president electe, que té la responsabilitat de representar tots els ciutadans, i una altra de molt diferent és que ho facin els candidats abans d’unes eleccions o l’oposició després d’aquestes. Quants cops hem sentit Albert Rivera, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias parlant de lo que quieren los españoles o lo que necesitan los españoles? Infinitat!

Potser un dels problemes pels quals passen aquestes coses és el que ja havíem comentat a l’inici. L’abstenció. El poble és molta gent, i no tota participa de la política. Per sort o per desgràcia, hi ha gent que es manté al marge de les decisions, per molt importants que siguin, per molt transcendents que semblin, i deixa a l’opinió dels altres el seu vot. Llavors, el resultat que en teoria seria el dictamen del poble és només el punt de vista d’una part. Això sí, la més involucrada!

Així doncs, cal anar molt en compte. No! No em refereixo a anar en compte si heu de fer algun discurs per tal de no caure en aquest error de parlar en nom de tot el poble. No! Em refereixo a l’hora d’escoltar. Per molt que tingueu davant algú que us posa dins del sac que a ell més l’hi convé, alerta! Sapigueu diferenciar entre les opcions que tingueu davant. No us deixeu enredar! I, sobretot, participeu en les decisions en les quals podeu donar la vostra opinió, perquè si hi ha una cosa que sí recau en tot el poble, aquesta és el dret de vot i el dret a alçar la veu quan no estigueu conformes amb alguna cosa.