Parlem d’Espanya

0
Congres Diputats Espanya
Congrés dels Diputats | Foto: Europa Press

Estan més que distrets els mitjans de comunicació espanyols amb tot l’embolic de la investidura. I és que els escenaris que es plantegen són ben inversemblants.

D’entrada els proposo un exercici matemàtic ben simple, sumar. De totes les sumes i restes que es poden fer amb els resultats de les darreres eleccions no hi ha massa possibilitats de formar govern.

Que se sàpiga podríem parlar dels següents escenaris:

1.- Majoria PP – Ciutadans amb l’abstenció del PSOE. A hores d’ara sembla impossible que després de l’acord PSOE – C’s aquests darrers puguin donar suport al PP, però a més el PSOE ja ha deixat clar que en cap cas s’abstindrà davant d’aquest escenari. Hi votarà en contra.

2.- Majoria PP – C’s – PSOE L’escenari somniat per Albert Rivera i que el centraria absolutament en el mapa polític espanyol és aquest. Un escenari també desitjat per Mariano Rajoy que és el que més s’assemblaria a la gran coalició a l’estil germànic, però també del tot impossible ja que el PSOE l’ha descartat de totes, totes.

3.- Majoria PSOE – C’s Ja s’ha provat i va perdre les dues votacions per poder investir Pedro Sánchez

4.- Majoria PSOE – Podemos. Necessitaria per força l’abstenció de C’s que ja ha deixat clar que mai donarà suport, ni per activa ni per passiva, a un govern amb la presència dels “populistes” (sic)

5.- Majoria PSOE – Podemos – C’s. El somni humit de Pedro Sánchez no és possible perquè cap dels dos extrems vol jugar aquesta carta. Sembla que Podemos hauria rebaixat un pèl les seves pretensions, però queda clar que C’s, el partit que, juntament amb el PP, és el més bel·ligerant amb Catalunya i la proposta de referèndum, difícilment arribarà a cap mena d’acord, i menys a un acord de govern, amb el partit que s’ha mostrat més obert a parlar del referèndum.

Tot això sense oblidar que el PP té majoria absoluta al Senat, detall que tot sovint ni tan sols s’esmenta, però que és important a l’hora de plantejar reformes profundes en l’estructura de l’estat.

I ja està. Totes aquestes variacions poden tenir convidats perifèrics, també per activa o per passiva. Però la realitat, la dura realitat, és que poca capacitat d’influència tindran perquè els quatre partits centrals no els donen gens de marge. En aquest sentit és especialment rellevant el paper de les confluències de Podemos, just aquells que havien de tenir grup propi i no el tenen, i eren els garants del referèndum, quan de moment el més calent és a l’aigüera. I també rellevant és la urticària que provoquen els partits independentistes catalans (ERC i DiL) a diferència d’altres èpoques quan eren l’obscur objecte de desig de partits necessitats de garantir majories, a dreta i esquerra.

Dit tot això i vistos els números, les sumes i les restes, queda bastant clar que l’escenari d’inestabilitat a Espanya és molt gran. I d’aquest escenari si hi ha una conclusió clara és que en cap cas Catalunya en pot esperar res de bo, entre d’altres coses, perquè l’hipotètic referèndum que alguns han defensat, amb més o menys entusiasme, és del tot impossible. Ni el PSOE que és el partit sobre el que han pivotat moltes de les converses i negociacions, ni per descomptat PP i C’s mai acceptaran aquesta possibilitat. Ho han dit pel dret i pel revés.

Llavors no entenc tota l’escenificació que s’està produint a l’entorn d’aquesta qüestió. Crec, sincerament, que no és bo marejar més la gent, creant expectatives que tots sabem que no es compliran. I quan arribes a aquest punt de la qüestió algú, automàticament, planteja la independència de Catalunya com un estadi encara més difícil que el referèndum. És allò de “I tu més”. O si no vols caldo, dues tasses… quan són processos ben diferents. D’entrada a Catalunya hi ha una majoria de diputats independentistes al Parlament, que tenen moltes dificultats per avançar, però que tenen un clar full de ruta marcat. A Catalunya, avui, hi ha projecte. Un projecte immens, i complex, però projecte. A Espanya, no n’hi ha. I també s’ha de tenir molt present que a Catalunya la cultura del pacte s’ha conreat des de les èpoques de l’Assemblea de Catalunya, cosa que a Espanya, ni per casualitat. La cultura del pacte ha estat molt escassa a Espanya, fruit segurament del bipartidisme, i l’exemple que alguns països europeus (no tots, certament) ens han donat en aquest sentit, a l’estat espanyol no ha quallat ni per casualitat.

Per acabar, la inestabilitat que es presenta a Espanya és una oportunitat per a Catalunya. No saber-la aprofitar seria un immens error per part de les forces polítiques catalanes. És l’hora d’avançar amb pas ferm, no goso a dir ni ràpid ni lent, però sí pas ferm i decidit. L’escenari a les Espanyes hi convida.