Els treballadors de Delphi es manifesten a Sant Cugat en contra del tancament de la fàbrica

Un dissabte d’Abril de plena primavera a Sant Cugat,un migdia lluminós, un sol espatarrant, quatre núvols al cel i la silueta del Monestir de rerefons convidava a fer una tranquil·la passejada per la ciutat. Prendre el sol en alguna de les moltes terrasses fent el vermouth o fer-se fotos a la plaça Octavià amb una Marilyn de nyigui-nyogui sortida d’una espècie de museu que hi ha al costat. Tot plegat una postal bucòlica, una mica de pixapins camacus.

Trencar aquesta imatge haguera estat imperdonable, i així , la manifestació en protesta pel tancament de la fàbrica que la multinacional americana Delphi té en aquesta ciutat deixant al carrer a més de 600 treballadors, es va convertir en una cercavila festiva amb grup musical inclòs.

La “manipassejada” per Sant Cugat més que una protesta pel tancament de la fabrica, semblava un dia de portes obertes. Es va fer un dia no laborable, l’Empresa va obrir les portes dels aparcaments per què tothom hi deixés el cotxe….només faltava haver muntat un chiquipark per la canalla i un quiosc de begudes.

La gent preguntava pel carrer : Qui són aquests de Delphi ?.

Sant Cugat ha canviat molt. Que lluny queden aquells dies de protesta dels treballadors de l’”antiga” Condiesel, ocupant els carrers del poble cada dos per tres en la lluita per la millora i defensa dels seus llocs de treball. Aleshores els comentaris de la gent eren : “Vaja, un altre cop els de la Condiesel”, i se sumaven a la protesta.També era la seva lluita.

De fet tot a canviat molt.

Sant Cugat ja no és aquell poble pagès i obrer, és una ciutat dissenyada per la burgesia catalana com a exemple de com havien de ser les ciutats governades pels seus polítics. Al final s’ha quedat com a dormitori de “pijos”i els fills del poble havent de marxar per no poder pagar aquest status.

Els sindicats anomenats majoritaris, alguns amb més de 125 anys d’història, també han canviat, s’han tornat “moderns”. Això de classe obrera és “antic” i per tant ja no cal la lluita de classes, estan més interessats en la pròpia supervivència com a Organització que no pas en defensar els drets que tant va costar d’aconseguir. Aquest sindicalisme”modern” d’avui no és socialisme. És el capitalisme del proletariat. Subvenció rere subvenció, Ero rere Ero, amb cada vegada més delegats seus alliberats de la feina, pactes a l’esquena dels treballadors,mantenen l’Organització. Mentrestant, els treballadors conveni rere conveni i pacte rere pacte,van perdent bona part dels seus drets.

Per entendre com és que davant el tancament de la fabrica, els treballadors no hagin pres cap mesura de pressió, cal anar al pacte que van signar Comitè d’empresa i Direcció el 19-07-2011,on van acordar les indemnitzacions en cas d’acomiadament.En el punt :

TERCERO.– “ Durante el periodo de vigencia del presente Acuerdo,la parte social se compromete a no ejecutar, no presentar o promover ningún tipo de conflicto de carácter colectivo en forma de huelga, paro parcial o total o análogos, asi como a no llevar a cabo ningún tipo de actuación que interfiera en el normal ritmo productivo de la Empresa en todo lo relacionado con el presente Acuerdo.”

Aquests sindicats “moderns”, han traslladat la lluita en el lloc de treball i el seu entorn, on el treballador és més fort, i l’han portat  als despatxos, on el treballador és més dèbil i té les de perdre. Allà si troben còmodes i acaben pactant el que calgui, perqué tot té un preu i una justificació. El poder i els diners els han domesticat.

Fa certa enveja veure com reaccionen en situacions similars els treballadors de països veïns. Fa pocs dies van sortir al carrer els francesos només en sentir a parlar d’intent de Reforma Laboral, o cal recordar no fa gaire, com escapaven d’una reunió uns dirigents de Air France, saltant una tanca fugint cames ajudeu-me mig despullats.

Clar que ells ens duen segles d’avantatge amb això de lluitar per conquerir drets, fa molt temps que ja feien revolucions a cops de guillotina per tallar cadenes. En canvi aquí arrosseguem l’herència d’una transició que alguns s’esforcen a fer-nos creure que va ser, també modèlica, quan en realitat va ser una claudicació, en el millor dels casos, quan no, una venda i una traïció. La traïció dels líders que en deia Xirinacs en un llibre.

D’aquella transició no se’n lliuren els “grans” Sindicats. Els Pactes de la Moncloa són un bon exemple de pacte. Poder a canvi de pau social. Avui dia encara ho patim. Com cantava La Trinca,..”i el pobre poble, què?….el pobre poble que el donin pel ……”.

Aquesta “mani-passejada” per Sant Cugat va ser com un “dejà vu” del que ja havia succeït fa uns anys a la planta de Delphi a Cadis : Samarretes, mani modèlica(ni una colilla en el suelo) segons paraules d’un membre del Comitè.

Tots sabem com va acabar la cosa. Tancament de la fabrica, promeses de recol·locació que no s’han complert, cursos de formació fantasmes i els fons destinats a tot això a les butxaques de dirigents politics i sindicals.

Sempre el mateix patró: una mani modèlica, per un tancament modèlic amb pau social fins l’ultim dia.

Sindicalisme “modern” i Acció Sindical modèlica, on tot es pacte i tot té un preu.

I la dignitat?.

Ara cal veure a qui afavoreix , qui en surt guanyant i on ens porta als treballadors aquest comportament tan modèlic.

JOAN MIROT ROIG.  25 anys treballats a Condiesel, CAV- Condiesel, LUCAS-CAV, TRW, Delphi.