Alguns canvien de partit per defendre els seus principis, altres de principis per defendre el seu partit”

Winston Churchill

El Secretari General del PSOE i encarregat de formar govern, Pedro Sánchez, deia en una entrevista que quan patia d’insomni mirava sèries de televisió. La seva preferida és Borgen. Probablement, les nits d’aquesta darrera setmana hagi estat mirant molts capítols de la producció danesa, no només per l’insomni sinó per poder establir un marc de referència.

Al principi de cada episodi, un fons negre ressalta una frase d’alguna personalitat política que, si no defineix, dóna una pista important de com s’esdevindran els fets en el següents cinquanta minuts. Darrerament està de moda fer ficció de la política i fer política ficció. Els mitjans de comunicació en són experts en això últim, i el cert és que hagués estat complicat no fer-ho, ja que la situació dels últims mesos és molt temptadora.

Tot i que fa tres anys que es va acabar la sèrie i en fa un que s’emet en castellà, el cert és ha estat ara quan Borgen s’ha erigit com a institució. No és per a menys. La sèrie que narra la vida política del Govern danès presenta certes similituds amb el que està passant ara a l’Estat espanyol. Bàsicament, la sèrie danesa consisteix en el transcurs de la legislatura de Birgitte Nyborg, primera ministra de Dinamarca que va ser la cap de llista del tercer partit més votat a les eleccions: els moderats.

Durant els primers capítols, Nyborg i els seus es troben amb dues situacions: formar part d’un govern o presidir-lo, encara que fos difícil. La situació postelectoral era aquesta: els conservadors havien guanyat les eleccions, però s’enfonsen per un cas de corrupció destapat pel cap de l’oposició, els socialdemòcrates; són segona força però les divisons internes debiliten una proposta clara de formació de govern. I després, els moderats, tercera força amb un resultat discret.

Desgranar més la situació a la sèrie seria revelar gran part de l’argument, però amb la situació general és fàcil fer-se una idea de per què s’ha escollit en tantes ocasions per comparar-la amb la situació espanyola. Aquesta situació es tradueix en l’escenari polític que ha quedat després de les eleccions generals. Per primer cop des que va reinstaurar-se la democràcia, cap de les dues forces més votades ha obtingut una majoria amb la qual fos possible governar sense cap soci.

Espanya no és Dinamarca, tot i que Rivera ho vulgui. La situació que es planteja a Borgen és excepcional, però només en certa manera. El Parlament danès, de llarga tradició democràtica, sempre ha estat molt plural i altament fragmentat, sense majories fortes. Així, les negociacions i la deliberació a l’hora de formar govern són molt comunes. A més, cap dels socis de govern té inconvenient en demanar els seus ministeris corresponents ni en influir en les politiques públiques clau. I qui està al cap del Govern no hi veu cap problema.

A l’Estat espanyol, però, és ben diferent. Durant els darrers dies s’estan vivint aquestes negociacions, que tothom s’ha afanyat a dir que són complicades i estan estancades. És obvi que ho estiguin si es té en compte que Pedro Sánchez no accepta cedir ministeris i que vol implantar el seu pla de govern. Li poden dir negociar, però queda ben lluny.

S’ha criticat Podemos per demanar i voler establir punts específics de programa de govern, però no s’ha criticat – gaire – a Pedro Sánchez per deixar al marge, sense possibilitat ni de parlar un cop, als partits independentistes catalans. Nyborg va aconseguir formar govern amb Els Verds.

La importància del discurs moral. El que va fer que un partit més o menys residual tragués els millors resultats de la seva història va ser el discurs de Birgitte Nyborg durant el darrer minut del debat electoral. En canvi, Pedro Sánchez va sortir tot just després d’haver sabut que el seu partit havia obtingut els pitjors resultats de la història, dient que ho havien fet molt bé.

El líder socialista va fer una campanya sense discurs moral, el que va fer – entre d’altres coses – que cada cop menys votants s’hi vessin representats. Va intentar marcar la seva campanya amb la premissa de fer fora a Rajoy, però no va calar. Anava deixant pòsits sobre regeneració democràtica, però no anava més enllà. No va saber fer que l’electorat se sentís identificat, com sí ho van aconseguir Pablo Iglesias o Albert Rivera.

Lligat amb el discurs moral hi va el simbolisme. A l’inici de la campanya – no la de desembre, sinó la campanya electoral en general -, va decidir treure’s la corbata i arromangar-se la camisa blanca. Però imitar altres estratègies polítiques no sol funcionar. No cal parlar de l’arribada al Congrés, on tornava a entrar com a cap de l’oposició però també com a possible president, i la posada en escena va ser nul·la. Res comparat amb l’entrada de Podemos.

Birgitte Nyborg no és Albert Rivera. És Pedro Sánchez. S’ha intentat associar – tant des de Ciutadans com des de la premsa – a Rivera i els seus amb els moderats danesos, aquells “liberals en l’economia però fervents defensors de l’Estat del Benestar”. Si es miren de prop les propostes de Ciutadans, es veurà aviat que no volen un Estat del Benestar més fort, ni de bon tros.

En canvi, Pedro Sánchez – aquest cop sí – va adoptar una estratègia semblant a la de Nyborg i durant la campanya va fer un discurs idealista, en el sentit de recuperar els valors més socialdemòcrates del partit. El cert és, però, que els socialistes aposten per una política econòmica pròpia de qualsevol partit (neo)liberal europeu, tot i que també apostin per un Estat del Benestar més o menys fort.

Has de proposar-te al Rei. En el cas danès, la reina. Birgitte Nyborg va ser la que va anar a visitar la monarca i va comunicar-li que havia aconseguit formar govern. En canvi, va haver de ser Felip VI qui proposés Pedro Sánchez com a candidat a la investidura, tot i que tenia una proposta per formar un govern d’esquerres.

Està apostant per “estendre ponts”, i no està funcionant. El pragmatisme i la decisió de Nyborg estan lluny de Pedro Sánchez. Igual que està lluny el carrer. Mentre que la protagonista de Borgen estava amb els ciutadans i passava habitualment per la televisió pública, el líder socialista es limita a comparèixer en rodes de premsa i en alguna entrevista. Curta. Sense propostes concretes.

El protagonista d’aquesta història està en allò que al món televisiu es coneix com a episodi pilot: aquell que es grava per primer cop i que, en funció de l’opinió de l’audiència, es decidirà si es comença la primera temporada o no. Pedro Sánchez és el primer que ha de provar de formar un govern de coalició. Depenent dels resultats de les negociacions dels pròxims dies, l’electorat decidirà si és vàlid o no.