Preservar l’ús de la llengua

0

Déu n’hi do, quin enrenou s’ha generat aquests dies a causa de les declaracions que han anat sorgint en relació al manifest del grup Koiné sobre el paper que hauria de jugar la llengua catalana el dia que aconseguim declarar la república. Hi ha qui hi veu tocs de racisme, en les seves paraules, d’un racisme instigat per un racisme anterior que venia de l’altra banda. És complicat, tot plegat!

Deixeu-me dir-hi la meva, sobre el que crec jo que hauríem de fer entre tots els catalans per tal d’assegurar el futur de la nostra llengua, perquè és nostra i això de tenir una cosa pròpia t’omple de deures i obligacions, com quan tens un gosset i l’has de cuidar i alimentar. L’hem de treure a passejar, el català. No el podem tenir tancat sempre a casa, oi? També té les seves recompenses, òbviament!

El que cal en primer lloc és que els que la tenim com a llengua pròpia l’utilitzem. Sembla lògic, però sovint passa que ens n’oblidem i canviem al castellà, gairebé com si fos un reflex, quan se’ns presenta algun problema de comunicació amb algun desconegut. A tots ens ha passat més d’un cop que ens trobem davant d’un interlocutor, en un comerç o en qualsevol altre lloc, que ens parla en castellà. Potser ens hem adreçat a ell en català en un primer moment, perquè qui sap si l’entén, però en comprovar les paraules que utilitza ben aviat traduïm les nostres a la llengua de l’altre com per instint. És el que té ser bilingües, que t’adaptes millor a les converses que no pas els que només dominen una única llengua.

Però vet-ho aquí el parany! Ens han fet creure que som bilingües quan en realitat som subordinats lingüístics! Ens hem d’acomodar a les exigències de la persona a qui volem comprar el pa o ens està demanat per una adreça simplement pel fet que la seva llengua és comuna entre els dos. Però aquest canvi, que sembla lògic, ha estat al llarg dels temps la principal causa de mort de llengües arreu del món, i per això cal que els catalans no sucumbim a aquesta, diguem-ne, tradició, ni tan sols per l’anomenada cortesia o educació que tant se’ns reclama o estarem cavant la tomba a la nostra pròpia llengua.

Evidentment, una altra cosa és utilitzar la llengua castellana amb la gent que està de pas: turistes, gent de negocis, peregrins del camino de Santiago… Només faltaria!. Amb aquests podem parlar-los en castellà, en anglès, en rus o en el que cadascú domini. I ben orgullosos! Amb el que hem d’anar amb compte és a l’hora de canviar de llengua amb gent que viu a Catalunya. Gent que sap que a la nostra terra existeix una llengua pròpia. Gent que potser per mandra o per falta de recursos renuncia a aprendre el català i va fent amb el castellà perquè, total, tothom m’entén i m’hi parla, si cal.

L’altre dia, per exemple, estava xerrant sobre aquest tema amb un veí. Érem tots dos asseguts en un banc, tirant molles de pa als coloms, o a las palomas, com diu ell. I va i em diu que el xinès que va comprar el bar de sota casa seva ara fa un any encara no parla espanyol. Amb això ja vaig sobreentendre que tampoc parlava català… Que s’hi entén amb gestos i amb mímica! I com ell, la majoria de clients, que sinó no hi ha tu tía de prendre un tallat! I li dic jo, que n’he vist de tots colors…

  • Però seràs ruc, Manolo! Com vols que aprengui la llengua si no la feu servir quan us dirigiu a ell?

Me va mirar amb una cara… Després ja va entendre que, com de costum, una servidora tenia raó. Doncs el mateix cal que faci la resta. D’escoltar, se n’aprèn. I quan se n’aprèn, és quan es comença a utilitzar una llengua, encara que sigui a poc a poc i amb les comprensibles vergonyes que provoca la por a equivocar-se. Perquè potser és per això que molts nouvinguts no aprenen el català. Perquè noten que és una llengua que no té la suficient importància com per a esmerçar-se a aprendre-la, i tenint el castellà, que parla tothom…

Així que ja sabeu. Que el català segueixi amb vida depèn de nosaltres i de ningú més. Perquè han estat molts els qui han provat d’eliminar la nostra llengua, però cap d’ells ho ha aconseguit. No la matem nosaltres, si us plau!