Què pot fer l’Estat en cas de DUI?

0
Mariano Rajoy al congrés - Diari Català
Mariano Rajoy al congrés - Diari Català

Arran de l’aparició de la declaració d’inici del procés cap a la independència (un full de ruta que posa les bases de la legislatura), que és un dels primers acords assolits en les converses entre Junts pel Sí i la CUP, cal preguntar-se quines possibilitats es pot plantejar l’altre gran actor interessat en aquest procés: el govern espanyol. Així doncs, quines opcions pot contemplar l’aparell de l’Estat davant d’una possible declaració unilateral d’independència?

Primerament, cal posar en evidència que la manca de respostes polítiques de l’executiu de Rajoy a les reivindicacions fetes des de Catalunya fins el moment fa que les diverses opcions plantejades en aquest article prenguin un fort caràcter jurídic:

Nova impugnació al Tribunal Constitucional

Aquesta opció serà amb tota probabilitat una realitat properament. Tal i com ja va succeir amb la declaració de sobirania del Parlament (que, com la nova declaració, no disposava de contingut jurídic sinó exclusivament polític), és previsible que el govern central presenti un recurs d’inconstitucionalitat, i com amb la declaració de sobirania, és molt probable que s’admeti a tràmit i que al cap d’un temps aquesta declaració sigui anul·lada.

A més, i a diferència de les normes amb rang de llei estatals (que mantenen la vigència fins que es demostri el contrari), les normes amb rang de llei autonòmiques queden suspeses temporalment un cop el Tribunal admet a tràmit el recurs.

Davant d’aquest escenari més que possible, la declaració d’inici del procés cap a l’estat català inclou un punt en el que declara la desobediència a les sentències del Tribunal, prioritzant també qüestions socials com el decret de pobresa energètica, tal i com ha reclamat la CUP.

Inhabilitació

El PP ha aprovat recentment i en solitari una reforma del Tribunal Constitucional facultant a aquest òrgan per la suspensió temporal ‘exprés’ de funcionaris i càrrecs públics que incompleixin les resolucions del propi Tribunal, per la qual cosa és una altra opció que resta oberta.

Es dóna el cas que el propi TC haurà de pronunciar-se sobre la constitucionalitat d’aquesta norma, ja que el PSOE ha presentat un recurs. Diversos constitucionalistes ja es van expressar contra aquesta reforma (catedràtics com Xavier Arbós o Eduard Roig, entre d’altres), degut a que atorga a un organisme judicial unes competències eminentment executives.

En aquest escenari, i donada l’absència de precedents, es podria plantejar la inhabilitació temporal (no pas sanció, ja que no és una sentència) de diversos càrrecs polítics catalans, des de la presidenta del Parlament fins a un executiu en bloc.

Novament, la inhabilitació podria venir acompanyada d’un acte de desobediència.

Suspensió de l’autonomia

L’article 155 de la Constitució Espanyola preveu que el govern central pugui “obligar” a un govern autonòmic al compliment forçós de les seves obligacions, així com de protegir l’interès general. Aquest article s’ha utilitzat repetidament per plantejar una possible suspensió de l’autonomia de Catalunya. El cas és, però, que aquest article és poc concret.

En canvi, la Llei de Seguretat Nacional, una altra llei nova (aprovada pel PP i el PSOE) en clara resposta a la ‘qüestió catalana’ (per cert, s’aprova just després de les eleccions catalanes), sí que pot aportar aquesta claredat extra, ja que pot permetre que el govern prengui el control d’un territori i hi nombri una “autoritat funcional”.

Segons el politòleg Josep Maria Reniu, aquesta nova llei posa literalment “els pèls de punta”, que habilita sense cap control al president per decretar una situació “d’interès nacional” en un territori, una situació que a més no compta amb un mecanisme de recurs, ja que “s’entén que és una situació d’emergència”. Reniu considera que aquesta llei “en el segle XXI, en una democràcia, en un context europeu, és impensable”.

Negociació

Tot i que per ara sembla un escenari impensable, el cas és que tard o d’hora s’hauria de trobar una sortida política a aquesta situació, i això passa necessàriament per un procés de negociació. Aquesta negociació podria ser de dos tipus:

Ex-ante. Abans de la declaració d’una DUI, per fer algun tipus de proposta concreta (per exemple, la celebració d’un referèndum legal i acordat). Actualment, és difícil que una proposta del govern central satisfaci tant el propi govern com les forces independentistes.

Ex-post. Després de la declaració d’una DUI. En aquest escenari, les dues posicions estan gairebé obligades a arribar a certs acords, ja que ni un pot prescindir de la seva principal via als mercats europeus, important motor econòmic (avui per avui, Espanya no pot sortir de la crisi girant l’esquena a Catalunya, ni viceversa) ni l’altre pot prescindir del seu principal mercat econòmic, clau a més per garantir un accés fàcil a les organitzacions internacionals. La lògica diu que, arribats a aquest punt, la negociació seria quasi inevitable.

Inacció

Finalment, si Catalunya declarés una DUI, el govern central podria fer “com si res hagués passat”, per tal de cercar que cap Estat reconegués una Catalunya independent. En aquest cas, a mig termini el govern català podria arribar a recaptar la totalitat dels propis impostos, amb la qual cosa podria oferir els seus propis serveis, actuant a la pràctica de forma independent.