Spanair era l’aerolínia que volia canviar el Prat. No obstant això, va haver d’enfrontar-se a un concurs de creditors que li va portar a la seva desaparició

L’Audiència Provincial de Barcelona ha revocat la sentència de setembre del 2014 que va declarar culpable el concurs de creditors, presentat a principis del 2012. El consell d’administració de l’aerolínia, presidit per Ferran Soriano, va ser condemnat a pagar 10,8 milions d’euros, a més que van ser inhabilitats per exercir com a administradors socials.

Finalment, l’ Audiència els ha donat la raó i considera que el concurs de Spanair és fortuït i per tant, la condemna i la inhabilitació no tenen efecte.  Quins van ser els factors que van portar a Spanair a desaparèixer a principis del 2012, deixant a milers de passatgers en terra i uns deutes de 600 milions?

L’accident de Spanair

 Molt ha canviat la situació de l’aerolínia que, en un passat, anava a canviar el Prat. Spanair volia que Barcelona i Catalunya tingués una aerolínia pròpia que apostés per situar un hub en El Prat per connectar-la sense escales amb els principals destins intercontinentals. Segons els investigadors del grup Applied Economics and Management de la Universitat de Sevilla (US) i de la Universitat de Castella- la Manxa, que van elaborar un estudi en el 2013, xifren en un 20% la reducció del volum total dels passatgers de la companyia d’ Spanair després de l’accident produït en el 2008 a Barajas. Per a ells, és el principal motiu de la desaparició de la companyia.

L’accident es va produir a l’agost de 2008 i va provocar la mort de 154 passatgers. Les causes continuen encara, vuit anys després, sense aclarir-se. José Ignacio Castillo, el principal investigador de l’estudi i doctor de la US, va manifestar que “hi ha una evidència empírica clara que després de l’accident es va provocar un efecte “Rainman” de llarga durada”. L’efecte al qual fa referència consisteix a penalitzar per part dels passatgers a les aerolínies no volant en elles i més, si ha sigut a causa d’algun tipus de negligència.

Denúncies de Vueling i trencament de les negociacions de Qatar Airways

 Ferran Soriano, actual director executiu del Manchester City i antic president d’ Spanair, va declarar en el 2015 que les denúncies de Vueling – filial d’Iberia- i Ryanair van provocar el truncament del contracte amb Qatar Airways, qui volia comprar el 49% de la companyia. Així ho va declarar durant la compareixença en la comissió del Parlament de Catalunya mentre investigava el Cas Spanair i la fallida de la companyia.

Vueling i Ryanair van denunciar davant la Unió Europea a Spanair per suposades ajudes d’estat que la Generalitat va fer a l’empresa de fins a 180 milions d’euros. Soriano va comentar en el seu moment que “era clar” que no eren ajudes d’estat, i els va comparar amb els 2.300 milions que l’estat espanyol havia abocat a Iberia. “Si s’haguessin abocat, Spanair continuaria viva i seguiria operant”, ha manifestat Soriano.

Les denúncies de Vueling i Ryanair van ser decisives per la fallida de les operacions amb Qatar Airways, qui volia comptar amb un “hub” en el sud d’Europa que li permetés connectar Amèrica del sud amb el vell continent. Fins i tot, tenien pensat un nom: “Barcelona Airways”. Qatar, però, va parar les negociacions, ja que no volien discrepàncies amb la UE, segons les paraules de Soriano.

Spanair sense solvència ni liquiditat ni capacitat per adaptar-se

La falta de cerca de socis es va sumar al mal moment econòmic. La companyia arrossegava expedients de regulació. A més, tenia problemes per assolir les despeses del dia a dia com ara els alts preus del petroli. Es va comentar que només tenien caixa per a dos dies de combustible. D’altra banda, tenien problemes de liquiditat constants.

Per últim, també es destaca que Spanair va tenir problemes d’adaptació al mercat. La companyia va ser incapaç d’adaptar-se a l’enlairament d’empreses low cost com les mateixes Vueling o Ryanair. L’empresa tampoc treballava per recuperar la confiança del client, ajustar els costos, reestructurar-se, etc. Un conjunt de problemes que, sumats, van comportar el concurs de creditors i la desaparició de la companyia.