La rebel·lia de ‘Mustang’ es queda curta

0

Les cinc protagonistes brillen per si soles i contagien frescor

En el Festival de Seminci, es va presentar Mustang‘, (2015) per aconseguir una de les majors ovacions i optar clarament als premis. La jove directora turca establerta a París, Deniz Gamze Ergüven, aconsegueix realitzar un cant a la rebel·lia juvenil femenina contra l’opressió familiar que les impedeix ser lliures a les protagonistes d’aquest filme dramàtic.

Hi ha bastants encerts destacables en aquesta cinta. Començant pel quintet de joves actrius protagonista. Güneş Nezihe Şensoy, Doğa Zeynep Doğuşlu, Elit İşcan, Tuğba Sunguroğlu i Bahar Kerimoğlu són tot frescor, candor, il·lusió i llum.

Després està el marcat contrast de les vestimentes entre les joves verges i les sotmeses dones del seu entorn, resignades a buscar mínimes escletxes d’esperança a la seva presó quotidiana. També està l‘arrencament de la història, ple d’innocència, optimisme, ganes de viure i energia. O els tocs d’humor que contenen algunes seqüències (especialment, el partit de futbol com a esdeveniment col·lectiu i la solidaritat femenina que desencadena).

Però també existeixen limitacions o manques, que si ben no enlletgeixen el conjunt, afebleixen el seu missatge i produeixen certa fatiga a l’espectador. El dolent és massa dolent i sembla sortit d’una opereta bufa; el personatge es torna versemblant, ja que falten tots els matisos que ho convertirien en un ogre real i temible, amb els seus clarobscurs i les seves gradacions.

Això a més impregna de cert maniqueisme a tot el metratge, ja que no basten les bones intencions i els bons propòsits de la seva directora i coguionista, Alice Winocour, per dotar de fondària al conjunt de l’obra.

En definitiva, una proposta encantadora, millor en la seva primera i bulliciosa meitat que en la seva segona, massa repetitiva i ombrívola, que apunta en la bona adreça però no encerta del tot a donar en la diana. Suggeridor però es queda alguna cosa curta, ja que les crispetes s’acaben de pressa.