A risc d’equivocar-me

0
Manifestació per la independencia
Manifestació per la independència | Foto: Europa Press

Hi ha un seguit de temes sobre els quals ens atrevim a opinar tots, sempre i a tothora. Normalment al camp del Barça hi ha més entrenadors que no pas públic, exactament igual que passa a d’altres estadis. Tots tenim vocació de crític literari o musical, i opinar sobre política i sobre els polítics és un dels esports nacionals. I tothom deu tenir la seva part de raó amb els seus arguments raonats i raonables. Fins i tot la immensa majoria, en els seus pensaments, segur que estan carregats de bona intenció.

És per això que, a risc d’equivocar-me, m’atreveixo a deixar anar algunes opinions que són probablement molt elementals i fruit de reflexions carregades de bona fe.

A Catalunya, a diferència d’Espanya, ara mateix tenim un govern estable, que, en teoria, disposa d’una majoria parlamentària que li hauria de permetre complir amb el seu full de ruta. I davant la imminent contesa electoral que hi haurà a l’estat espanyol, amb una situació de feblesa institucional sense precedents, seria el moment de tenir clar que com més fortalesa hi hagi a les institucions catalanes, més possibilitats hi ha d’arribar a bon port en l’apassionant aventura que com a poble hem iniciat.

I com s’aconsegueix aquesta fortalesa? No és fàcil. D’entrada les dues principals administracions del país, o han patit o patiran per aprovar el seu pressupost. La Generalitat l’està elaborant i alhora negociant, i l’Ajuntament de Barcelona l’ha aprovat pels pèls i en temps de descompte.

Ja sé que el que escriuré ara mateix a algú li pot semblar una “boutade” però crec, sincerament, que potser es podrien explorar de cara al futur si existeixen possibilitats reals de resoldre problemes comuns, que permetrien respirar les dues institucions, i fer plantejaments de futur en comú. I és clar que si ambdues institucions tenen aire i respiren bé, tindran molta més capacitat de recorregut i de resistència en els mesos que venen, mesos que, com tothom sap, seran de difícil i complicada gestió.

 

El paper de CDC

Per aprovar el pressupost a l’Ajuntament de Barcelona, CDC hagués pogut tenir un paper molt rellevant. És evident que els partits tenen la seva ànima, la seva estratègia, els seus plans de futur, els seus objectius clarament marcats i definits. I no tenen perquè renunciar-hi, per descomptat. En part té tota la lògica que CDC hagi votat en contra del pressupost i en absolut és criticable. Però també és cert que a hores d’ara, pensar en els avantatges que hauria pogut representar per a uns i per als altres tenir un Ajuntament de la capital on els partits que representen la centralitat del dret a decidir intentessin, a partir d’una clara generositat per part de tothom, trobar espais de col·laboració no és cap atzagaiada. I si CDC demostrés aquesta generositat a l’Ajuntament, probablement aquesta generositat hauria de ser corresposta a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, on també hi ha reptes majúsculs per resoldre, començant per l’aprovació dels pressupostos que tot sembla indicar tindran un important component social. Atenció, no estic proposant un senzill i simple intercanvi de vots. Tu em votes aquí i a canvi jo et voto allà.

No es tracta en absolut de mercadejar vots, que quedi clar. No és això el que defenso. Penso més aviat en innovar políticament, en ser capaços de fer les coses ben fetes, i davant d’una situació política molt complexa i on s’han de prendre decisions transcendents per al futur del país i de la seva capital, amb protagonistes comuns, amb capacitats limitades per resoldre els problemes, potser tocaria fer un exercici d’allò que ara se’n diu nova política, i trencar amb els esquemes que sempre han encotillat la política, la clàssica, la vella política vaja.

La situació que vivim avui a Catalunya necessita valentia, generositat, imaginació i innovació

Seure en una taula de negociació, amb totes les cartes damunt la taula, amb escenaris de futur plantejats i compartits podria ser un exercici d’empatia política més que interessant. És cert que hi ha molts actors, institucionals i polítics, i que aquesta seria una taula complicadíssima de gestionar. Però també és cert que ningú té una clara posició d’hegemonia ara mateix i el fet que el govern del país i el de la seva capital naveguessin en la mateixa direcció seria un escenari que, com a mínim, valdria la pena explorar. I si d’aquí en sortissin acords globals, doncs oli en un llum! I el més important de tot plegat, un acord d’aquestes característiques demostraria, per una banda, la utilitat de la política a una part important de la població del nostre país, que a hores d’ara continua veient-la de manera escèptica i absolutament allunyada de la realitat, i per l’altra, potser es podrien trobar escenaris per compartir i treballar per resoldre un segon problema que ens afecta a tots plegats, i que precisament tots els grups que ara mateix són els protagonistes d’aquesta reflexió no defugen i en parlen obertament: el dret a decidir. Amb posicions diferents, i tant, però amb possibles punts en comú, i no precisament menors.

Tot plegat seria un gran exercici de generositat i d’entendre que la situació que vivim avui a Catalunya necessita valentia, generositat, imaginació i innovació, no tenir prejudicis i saber pensar en el futur, més enllà del passat recent i no tan recent. Tot plegat representaria un gran avenç a l’hora de demostrar que es pot fer política d’una altra manera. Al cap i a la fi, avui, pràcticament tots els partits en defensen la necessitat.

Els demano disculpes per aquest exercici de bona fe i per posar-lo per escrit, pensant que el bé comú i l’interès del país passa en els temps que vivim per damunt, gairebé, de tot. Segur que molts criticaran la meva ingenuïtat. De fet el títol d’aquest article és ben clar: a risc d’equivocar-me,… Però i si no m’equivoqués?. S’imaginen?. Jo sí que m’atreveixo a imaginar, tot i que segurament parlem només de somnis. Tanmateix recordo que des de fa segles la cultura del pacte forma part del nostre ADN institucional i polític. I crec que a hores d’ara ningú ha renunciat a aquest preuat tresor.