Sant tornem-hi…

0

Els partits polítics de l’estat espanyol han estat incapaços d’arribar a cap mena d’acord per formar govern. Cap combinació, de les diferents possibilitats que hi havia, ha quallat i, si no hi ha miracles de darrera hora, ens veiem abocats a una nova cita electoral el proper 26 de juny. El primer que em ve al cap és quina mandra! Sí, ja ho sé, les eleccions són la festa de la democràcia, i no sé quantes coses més. Però sincerament, portem un ritme electoral frenètic en els darrers anys. Des del 2010 fins ara hem tingut les següents eleccions:

28 de novembre 2010. Eleccions al Parlament de Catalunya

22 de maig de 2011. Eleccions municipals

21 de novembre 2011. Eleccions Generals

25 de novembre de 2012. Eleccions al Parlament de Catalunya

25 de maig de 2014. Eleccions al Parlament Europeu

27 de setembre 2015. Eleccions al Parlament de Catalunya

20 de desembre 2015. Eleccions Generals

I sembla que el proper 26 de juny de 2016 tornarem a estar convocats a les urnes. Tot això sense comptar la consulta del 9N a Catalunya, les massives manifestacions que durant tots aquests anys han mobilitzat milions de ciutadans del país l’11 de setembre i el constant estat de tensió política on hem estat instal·lats. De fet, de tancar el cercle dels cicles electorals hem passat a viure en un bucle electoral infinit.

En pocs anys el panorama ha canviat moltíssim. Irrupció de noves formacions polítiques, final del bipartidisme a Espanya, nous lideratges a pràcticament totes les forces, noves formes, o millor dit, suposades noves formes de fer política, canvis profunds en l’ecosistema de mitjans de comunicació, irrupció de les xarxes socials a les campanyes, etc. I tot això en només sis anys. Vist en perspectiva és ben cert que han passat moltes coses en poc temps.

No cal dir, i crec que ningú ho pot discutir, que tanta cita amb les urnes també esgota una part de la ciutadania, farta dels discursos polítics, farta de promeses incomplertes i farta també de la incapacitat per resoldre els grans temes del país, des de la formació de govern fins a la resolució efectiva de la crisi econòmica. Per no parlar dels fracassos a l’hora de posar remei als casos de corrupció que han afectat de manera gravíssima la política a l’estat espanyol.

Tot plegat planteja un escenari de màxima incertesa. Sembla clar que votarà menys gent que en les darreres conteses, i sembla clar, tot i que no n’hi ha cap certesa científica, que el panorama polític a l’estat espanyol continuarà dins d’una important nebulosa. És a dir, que difícilment es podran articular majories alternatives. La fi del bipartidisme és una realitat, i la diversitat política s’ha instal·lat a la Carrera de San Jerónimo.  I sembla que s’hi quedarà per temps. Tot i amb això, i vist des d’una certa distància, hi ha dos factors que poden afectar els números en la seva globalitat, per una part l’abstenció i per l’altra una possible coalició d’IU amb Podemos i les confluències. Aquests dos factors, no menors, caldrà veure fins a quin punt afecten el nombre final d’escons del Congrés. I a Catalunya l’escenari també ens aboca a la incertesa en quant als resultats, i a entendre que una de les fortaleses que pot tenir en aquests moments la política catalana està directament relacionat amb aquest escenari d’incertesa i debilitat que s’ha instal·lat a la política espanyola.

Els propers mesos, malgrat la mandra infinita que pot representar per a molta gent una nova campanya electoral, tornaran a ser apassionants.