Seguim, i seguim ben vius!

0
Carles Puigdemont Parlament
Carles Puigdemont, en sessió de control al Parlament | Foto: Europa Press

Amb un simple article és difícil explicar la complexitat en la tramitació d’uns pressupostos. De fet els pressupostos són la llei més important que fa un govern. És la concreció del seu programa de govern, ni més ni menys. I és per això que simbòlicament que un govern no pugui aprovar el seu pressupost és un fet d’una extrema gravetat. De fet en aquest cas, el govern ni tan sols l’ha pogut discutir, que ja és gros. I qui provoca que un govern no pugui aprovar-los ha de tenir una clara argumentació política que justifiqui el posicionament contrari. Puc entendre els arguments contraris de PSC, PP i Ciutadans. Fins i tot puc entendre, tot i que em costa més, els de Catalunya sí que es pot. I posats a entendre, per descomptat que el més normal és que la CUP s’oposi a qualsevol projecte de pressupostos per definició. Però l’excepcionalitat del moment, el full de ruta traçat, la declaració que el Parlament aprova el 9N, el pas al costat del president Mas, l’acord de governabilitat que en el seu dia van signar Junts pel Sí i la CUP, la feblesa que en aquests moments hi ha a les institucions espanyoles, els permanents i constants embats del govern de l’Estat contra Catalunya, sigui en forma de boicot al corredor del Mediterrani, sigui en les condicions del finançament, sigui amb els permanents recursos de les lleis catalanes al Tribunal Constitucional, em feien pensar que un altre escenari era possible. I un altre escenari, precisament, fa i provoca que tothom es comporti de manera diferent de com s’hauria comportat en una situació de normalitat. Però no vivim una situació de normalitat ara mateix. Estem construint un nou Estat, quasi res. Hi ha gent que fa molts anys que treballa per a la  independència de la nostra nació, molts anys!. I la immensa majoria d’aquesta gent coincideix que en els darrers 300 anys de la nostra història mai havíem tingut el somni tan a tocar com ara. Falta un darrer esforç, i aquests són els més difícils, els que reclamen més energia, més capacitat de sacrifici, més coratge, més generositat. Quan ja no queden forces, quan s’esgota fins i tot l’alè però no has arribat, és quan has de ser més intel·ligent, més viu, més hàbil, més obert de ment…

Aquí és on, des del meu humil punt de vista, falla l’estratègia de la CUP. Provocar que el govern perdi una votació al Parlament, pot tenir fins i tot una certa gràcia, però tombar el pressupost que precisament donava compliment als acords presos en el ple de la pobresa, per exemple, o que servia per començar a construir de debò les estructures d’Estat per preparar el trencament és un cop molt dur per al procés. Crec que el govern, fins ara havia demostrat, que no s’ha pres això de l’estat propi com una broma, i des del president i el vicepresident fins als consellers i conselleres s’han compromès i s’han mullat de manera explícita, com mai s’havia fet fins ara. Així doncs què és el que ha fallat?. Probablement hi ha una percepció diferent entre els independentistes que conformen la majoria de 72 diputats al Parlament. Uns volen trencar ja, desobeir ja, fer un pressupost que serà inaplicable des del punt de vista pràctic però tindrà el gran mèrit de ser un pressupost trencador i que desobeeix el TC i les institucions espanyoles. I suposo que des d’aquí intentar construir. Uns altres diuen, volem trencar, però per fer-ho hem de donar garanties jurídiques i seguretat a moltes persones que hauran de fer un pas valent, i per això cal aquest pressupost. Al mateix temps cal ampliar la majoria social i construir les estructures d’estat que són les que impediran que en el moment de la veritat fem un salt al buit. Per desgràcia, amb fets com el d’aquesta setmana la majoria social per la independència no s’amplia, al contrari, s’afebleix.

Per sort la moció de confiança, una sorpresa per tal com s’anuncia però d’una lògica absoluta, es converteix en una esperança per tal que, passat l’estiu, les coses es puguin replantejar, es recuperin confiances, mai millor dit, i es pactin estratègies per tal de seguir amb pas ferm cap a l’estat propi. Hi ha molta feina a fer, i la gent d’aquest país ha arribat molt al límit. No crec que toleri més crisis provocades per nosaltres mateixos.

Personalment sóc dels qui creu que el procés té una mala salut de ferro, i que ni els d’allà amb els seus embats i agressions, ni els d’aquí amb errors estratègics de calat l’enfonsaran. Malgrat tot doncs, seguim i seguim ben vius.