Anàlisi dels discursos dels candidats

0
Debate 7D España
D'esquerra a dreta, Pedro Sánchez (PSOE), Pablo Iglesias (Podemos), Albert Rivera (Ciutadans) i Soraya Sáez de Santamaria (PP) abans d'iniciar el debat | Foto: Europa Press

Analitzem els discursos del debat de candidats d’aquest dilluns

 

Com és tradició en tots els debats electorals, cada candidat ha tingut un minut al final del programa per demanar el vot. El primer, per sorteig, ha estat el líder del PSOE, qui ha dedicat el seu temps a fer un discurs mimètic a la seva campanya: anar contra Rajoy. Pedro Sánchez ha decidit que la millor manera d’apel·lar als possibles votants era visibilitzant tot allò que ha anat malament durant la legislatura del PP.

Lluny de proposar solucions, i amb un discurs ràpid i de vegades poc entenedor, ha llençat una indirecta a C’s dient que “hi ha alguns camins que porten a perpetuar Rajoy”. Ha fet una crida pacte entre generacions, a la solidaritat. Pedro Sánchez ha reivindicat que cal recuperar el que ens han pres. Ha deixat clar que el PSOE s’ha renovat i que són el canvi.

El segon torn ha estat el de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, qui ha basat el seu minut en Espanya. Més ben dit, en la idea d’Espanya. Amb una mescla de sentimentalisme i determinació, juntament amb un intent de copiar Podem i redefinir el significat de pàtria, Sáenz de Santamaría ha enumerat tot allò que té el país, des de les seves gents i els seus esforços fins a una fortalesa col·lectiva.

La representant del Partit Popular ha decidit posar èmfasi (en realitat, ho ha fet durant tot el debat) a la idea de col·lectivitat i equip. Presenta el seu partit com una cosa de tots i que queda lluny de líders, fent una al·lusió subtil a Albert Rivera i Pablo Iglesias. Ha acabat el seu minut dient que els mou es l’idealisme. El minut hagués estat millor i més coherent sense incloure aquesta part, que queda lluny del que representa el seu partit.

Albert Rivera ha estat el tercer en demanar el vot i ho ha fet baix la premissa de “estem malament però podríem estar pitjor”. Ha començat dient que tenim molta sort d’estar en una democràcia, tot i que no sigui del tot funcional i on s’hi hagin de millorar coses. S’ha presentat, d’alguna manera, com el partit reformista que és, al que el sistema que hi ha ja li va bé però al qual se li han de pulir alguns detalls.

Com els altres dos candidats, ha acabat amb un concepte que apel·la a l’emoció de l’audiència i que remarca el caràcter positiu de la seva política. Els de Rivera han escollit “il·lusió”: la d’anar a votar el pròxim 20 de desembre, però també la il·lusió del jovent que exercirà el seu dret per primer cop. Vist en conjunt, igual que la seva campanya, el discurs semblava un refregit d’antigues campanyes de Convergència amb tocs de Podem.

Sembla difícil creure que hagin deixat el discurs sentimental de Pablo Iglesias per al final i no per tancar el debat d’una manera rodona. Com sempre, el líder de la formació Podem, ha jugat amb les dicotomies, que avui han estat oblit i somriure. Demanava als votants que no oblidessin ni la corrupció ni les retallades ni totes aquelles persones que havien hagut d’emigrar des que va començar la crisi.

Amb les raons per somriure, recordava al 15M, a Ada Colau i a aquelles persones que han de treballar molt per aconseguir un sou mínim i que tot i així ho fan somriguent i amb esperança. Aquelles persones amb què apel·lava a l’optimisme eren quasi totes dones. El somriure d’Iglesias recordava, de fet, a una de les cançons del grup de rap valencià Los Chikos del Maíz. En defensa de l’alegria.