De què parlem quan parlem de la crisi de la socialdemocràcia? (I)

0
Socialdemocràcia europea
La socialdemocràcia europea s'ha anat acostant a les polítiques conservadores en els darrers anys.

La crisi de la socialdemocràcia fa dies que està sobre la taula, però mai s’acaba de concretar ben bé en què consisteix i si se’n pot sortir

Les forces d’extrema dreta creixen arreu dels països europeus. Al sud del continent, nous projectes des de l’esquerra es van consolidant. Tots dos estan traien espai al mateix: la socialdemocràcia. Aquell concepte moltes vegades utilitzat i poques vegades analitzat, que fa temps que està en crisi però que és ara quan se’n parla.

El primer Ministre francès, Manuel Valls, del Partit Socialista, va dir que s‘havien de deixar de denominar socialdemòcrates i passar a ser pragmàtics. L’italià Matteo Renzi va dir que el concepte estava esgotat i que no s’havien d’identificar amb l’esquerra. A països de la resta d’Europa, com Espanya, Bèlgica, Grècia o Gran Bretanya, els partits socialdemòcrates fa temps que han perdut el poder.

Al Parlament Europeu porten quatre legislatures sense tenir la majoria. Des de 1999, el grup dels populars és el guanyador de les eleccions. Això, juntament amb la crisi econòmica de 2007 i l’esclat social sobretot al sud d’Europa han portat a parlar d’una crisi de la socialdemocràcia generalitzada arreu del continent.

De la crisi de la socialdemocràcia, però, ja en parlava la filòsofa i teòrica marxista Rosa Luxemburg l’any 1916. Després de la II Guerra Mundial se’n va tornar a parlar i amb la fi dels governs de Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher al Regne Unit es replanteja. Amb la crisi econòmica d’ara surt un altre cop el problema de la socialdemocràcia. Però en què consisteix realment i quines són les causes?

 

Baixa conflictivitat social com a símptoma

Deia Margaret Thatcher que el seu major assoliment havia estat el Partit Laborista. Després de les seves polítiques de privatització massiva i sota la premissa del TINA – There’s No Alternative, no hi ha alternativa – va aconseguir que un dels partits amb més base social obrera i més suport sindical d’Europa, acabés adoptant gran part dels seus postulats polítics.

La socialdemocràcia europea va preferir deixar de lidiar amb sindicats i va contrarrestar-ho amb la idea d'”estabilitat”

El que va fer el govern de Thatcher va ser posar en marxa totes les polítiques amb un procés d’individualització. És a dir, va enfocar els seus discursos en la necessitat de tenir persones individuals “emprenedores”, que han de competir entre sí per aconseguir uns objectius al mercat laboral i que trenca així amb la força política i mobilitzadora del sentiment de classe social, que s’escenficava amb els sindicats.

El TINA es va anar estenent per Europa, igual que l’empreneduria. Així s’aconseguia anar frenant la conflictivitat social perquè es desmobilitzaven les bases. La socialdemocràcia europea va preferir deixar de lidiar amb sindicats i va contrarrestar-ho amb la idea d'”estabilitat”: si hi ha massa mobilitzacions i el govern ha de negociar i cedir, l’Estat perd l’equilibri.

 

La UE com a causa i conseqüència

Els partits socialdemòcrates s’han anat adaptant a les circumstàncies i han anat refedinint el concepte a mesura que canviaven ells, però sembla ser que ara ja no és suficient perquè hi ha altres forces que s’estan intentant reapropiar del terme. Així, els partits socialistes europeus s’han emmotllat segons els dictats d’una Unió Europea cada cop més intervencionista en aspectes econòmics.

Tot i que han seguit mantenint els seus programes en matèria de drets civils – matrimoni homosexual, avortament, per exemple -, han canviat totalment el seu programa en matèria econòmica. Ja no es basen en la idea d’intentar frenar els efectes del capitalisme des de l’Estat i amb unes estructures sòlides de serveis bàsics, sinó que ara adapten els seus programes al que dicten els mandats econòmics.

Cal tenir en compte que des de l‘inici de la crisi econòmica i financera del 2007, la Unió Europea i la Troika han estat especialment durs amb els estats. S’han marcat uns límits de deute, s’exigeixen memoràndums econòmics als països i si no es compleixen són primer sancionats i després intervinguts. En definitiva, el poder dels estats ha esetat subeditat al poder econòmic.

Concretament, amb una unió econòmica i monetària com la que s’ha portat a terme a la UE és més complicat establir unes polítiques econòmiques més socials, alhora que els estats perden capacitat sobirana sobre alguns punts clau de la gestió d’un país.

estudis apunten que els programes dels partits socialistes  s’han desplaçat fins a 12 punts cap al centre

Així, les polítiques d’austeritat impulsades des d’una Unió Europea cada cop més intervencionista alhora que “liberalitzadora” en termes econòmics se sumen a la progressiva reforma cap al centre dels partits socialdemòcrates. Alguns estudis apunten que els programes dels partits socialistes europeus s’han desplaçat fins a 12 punts cap al centre.

El clar exemple està a l’Estat espanyol, quan durant el govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero es va fer una reforma exprés de la Constitució per incloure un article sobre el sostre del deute.

 

La “tercera via” és insostenible

El terme “tercera via” va ser popularitzar per l’exprimer Ministre laborista britànic Tony Blair. Bàsicament, el que resumeix aquest terme és l’acceptació per part dels partits socialdemòcrates europeus d’una desregularització dels mercats i la subordinació de la redistribució a la situació macroeconòmica.

L’expresident socialista espanyol, Felipe González, va ser un dels caps de govern socialistes que van protagonitzar la liberalització – o privatització – a Europa dels sectors clau de l’economia, com són l’energia i les telecomunicacions, fins al moment en propietat de l’Estat.

El viratge cap a postures conservadores per part de la socialdemocràcia europea ha posat en perill els models d’Estat del Benestar sorgit a partir dels 60 i dels 70 i les polítiques socials que semblaven consolidades dins les societats. A això se li sumen els canvis que ha patit l’estructura social dels països i els canvis culturals.

Cal tenir en compte que, fins fa poc, la socialdemocràcia ha estat entesa com quelcom que havia de mobilitzar a la classe obrera, constituïda per treballadors de fàbriques i altres indústries. Ara bé, amb els anys 70 les restes que quedaven d’aquell capitalisme basat en la producció industrial – els miners – van desaparèixer.

amb el viratge a la dreta Es deixa a gran part de la població votant tradicional de l’esquerra sense representació

Aquest capitalisme es transforma en un sistema neoliberal en què el capital financer és invisible. A més, la classe treballadora es diversifica i surten les feines al sector serveis, treballadors als quals els socialdemòcrates no van saber mobilitzar mai, en part perquè no tenien interès en fomentar el conflicte.

Amb aquest viratge es deixa a una gran part de la població votant tradicional de l’esquerra sense representació i que al final i de vegades acaben apostant per opcions que sí que fan per representar-los: és el cas del Front Nacional a França.

La crisi de la socialdemocràcia no s’entendria com a crisi si no se seguís creient amb el “mite del progrés”: una societat sempre anirà endavant i les generacions posteriors viuran millor que les seves predecessores. La crisi del 2007 ens ha demostrat que no és així, però la idea de que s’anirà a millor persisteix.

És aquí i a partir de la construcció d’aquest mite que ens hauríem de preguntar si realment la socialdemocràcia dels 70 no va ser l’excepció d’un model político-econòmic que va saber funcionar combinant elements del capitalisme amb els socialistes i no un model en crisi.