Què va succeir veritablement en Sodoma i Gomorra?

Troben troballes similars a uns efectes atòmics

La completa destrucció per Yahvé de les ciutats de Sodoma i Gomorra i els seus voltants, on van morir tots els seus habitants, en càstig per la seva vida depravada, demostra que Yahvé era un “déu” que no es caminava amb chiquitas a l’hora de castigar exemplarment a els qui se li oposaven. Un “déu” gens misericordiós, sinó venjatiu i cruel. Un “déu” que, segons tot assenyala, usava per escarmentar als pobles l’expeditiu mètode de llançar-los “càstigs divins” d’efectes molt similars al de les actuals bombes atòmiques.

El sol sortia sobre la terra, quan Lot va arribar a Zoar. Llavors Yavhé va fer ploure sobre Sodoma i sobre Gomorra sofre i foc de part de Yavhé des dels cels; i va destruir les ciutats, i tota aquella plana, amb tots els habitants d’aquelles ciutats, i el fruit de la terra“. (Gènesi 19, 23-25).

Realment no se sap amb certesa què va ser el que va induir a Yahvé a arrasar no només Sodoma i Gomorra, sinó també les ciutats de Admá i Seboyim, així com tot rastre de vida en un radi de diversos quilòmetres a la rodona. Perquè la raó esgrimida pels “àngels” sobre la depravació que feien gala els seus habitants no sembla de suficient pes per a justificar que anessin eliminats sense més de la faç de la Terra, tret que amb la seva destrucció es volgués donar “exemple” als altres pobles de la regió, la idolatria de la qual sí que podria ser un perill potencial per als plans de Yahvé, tal com podem extreure dels següents versicles:

La generació futura, els vostres fills que vindran després de vosaltres, així com l’estranger arribat d’un país llunyà, veuran les plagues d’aquesta terra i les malalties amb què Yahvé la castigarà, i exclamaran: sofre, sal, calcinació a la seva terra sencera; no se sembrarà ni germinarà, ni cap herba creixerà sobre ella, com en la catàstrofe de Sodoma i Gomorra, Admá i Seboyim, que Yahvé va assolar en la seva ira i el seu furor. I totes les nacions preguntaran: Per què ha tractat Yahvé així a aquesta terra?, per què la cremor de tan gran ira?; i es dirà: Perquè han abandonat l’aliança que Yahvé, Déu dels seus pares, havia conclòs amb ells en treure’ls del país d’Egipte; perquè s’han anat a servir a altres déus i s’han prostrat davant ells, déus que no coneixien i que ell no els havia donat en sort. Per això s’ha encès la ira de Yahvé contra aquest país i tota la maledicció escrita en aquest llibre. (Deuteronomio 29, 21-26).

No sembla, doncs, que es puguin tindre molts dubtes sobre el “sistema” emprat per realitzar aquesta “gesta”, semblant tot indicar que es va tractar d’un bombardeigpossiblement nuclear— realitzat sobre Sodoma i Gomorra, el que va fer desaparèixer en un instant tot rastre de vida de la zona. Recordem que l’advertiment que van rebre Lot i la seva família que s’allunyessin ràpidament del lloc no va ser tinguda en compte per la seva esposa, que molt probablement es va quedar ressagada per contemplar què és el que anava a ocórrer. Curiositat que li va costar la vida, ja que va haver de ser l’ona de calor que presumiblement va produir la deflagració el que la va convertir en “estàtua de sal”, quedant el seu cos calcinat i dessecat de forma instantània, tal com ocorre en aquest tipus de fenòmens. I encara que la hipòtesi del bombardeig nuclear repugni a els qui segueixen pensant que els relats de la Bíblia són producte de la inspiració divina i que, per tant, la qual cosa va fer Yahvé responia al just càstig de “Déu” per la depravació d’uns homes, hem de dir que la destrucció de Sodoma i Gomorra no va ser l’única d’aquestes característiques que es va produir en l’antiguitat, com demostren moltes de les troballes arqueològiques que s’han anat produint des del segle passat. Perquè tals troballes ens diuen bastant clarament que la nostra humanitat ha hagut de suportar, en moltes ocasions, la “justícia divina” d’uns “déus” no tan bondadosos com en principi caldria suposar.

Què va succeir veritablement en Sodoma i Gomorra?

Llavors la dona de Lot va mirar enrere, a esquena d’ell, i es va tornar estàtua de sal. I va pujar Abraham al matí al lloc on havia estat davant de Yavhé. I va mirar cap a Sodoma i Gomorra, i cap a tota la terra d’aquella plana va mirar; i heus aquí que el fum pujava de la terra com el fum d’un forn“. (Gènesi 19, 26-28)

Així ho demostra, per exemple, la troballa de Albion W. Hart, un dels primers enginyers graduats en el Massachusetts Institute of Technology, quan va marxar a l’interior d’Àfrica per fer-se càrrec d’un projecte d’enginyeria. Mentre ell i els seus homes s’encaminaven a una regió gairebé inaccessible, van haver de creuar una gran extensió desèrtica. Doncs bé, en aquell moment es va sentir desconcertat i totalment incapaç d’explicar la gran massa de cristalls verdosos que cobria la sorra fins a on la vista aconseguia. No obstant això, anys més tard, quan va passar per la zona de White Sands després de la primera explosió atòmica en la mateixa, va reconèixer el mateix tipus de fusió silícea que havia vist cinquanta anys abans en el desert africà. Descobriment que li va deixar perplex.

Però no ha estat l’únic. Altres arqueòlegs han trobat troballes similars als de Hart, posant en relleu que no es van deure a catàstrofes causades per volcans, tempestes, conflagraciones entre els homes o caiguda de aerolitos, sinó que l’aspecte que presenten correspondria al que tindrien després d’una reacció atòmica.

Tal és el cas d’unes antigues ruïnes trobades a Aràbia que daten de l’època en la qual la parteix sud de la Península Aràbiga era fèrtil i comptava amb bastant aigua. A Aràbia occidental existeixen 28 camps de pedres abrasades i disperses, cadascun dels quals cobreix unes 7.000 milles quadrades d’extensió. Les pedres tenen les vores afilades, estan agrupades en densos blocs i posseeixen el color negre propi de la combustió. El seu origen no és volcànic i sembla remuntar-se a un període en el qual, abans de veure’s transformada de sobte en un sec desert, Aràbia era una terra exuberant i fructífera.

En molts llocs de la Terra s’han trobat inexplicables zones vitrificadas d’èpoques remotes, molt similars a com va quedar la zona de White Sands, a Estats Units, després de la primera explosió atòmica… de l’era moderna.

Molt més prop d’on se suposa van estar situades les ciutats de Sodoma i Gomorra, unes excavacions exploratòries realitzades en 1947 a la vall de l’Eufrates, al sud de l’Iraq, van deixar al descobert una capa de vidre fos de color verdós l’antiguitat del qual data d’un període anterior a la cultura sumèria. Bé, doncs una vegada més, a l’única cosa que s’assemblava aquest cristall fos de diversos milers d’anys d’antiguitat era… al sòl del desert de la zona de White Sands (Nou Mèxic) després que les explosions nuclears haguessin fos la sorra i les roques.

Els xinesos han realitzat prop del llac Lob Nor, en el desert de Gobi, proves nuclears que han deixat grans extensions de terreny cobertes de sorra cristal·litzada. Però el desert de Gobi compta amb altres zones d’aquest mateix tipus de sorra… conegudes des de fa milers d’anys.

I el mateix podríem dir dels forts construïts a la part alta dels pujols de tota la riba de l’Atlàntic oriental, des de les illes Lofoden, a la zona nord de Noruega, fins a les illes Canàries, que es van transformar en el que es diu “fortes fosos”, doncs les roques o pedres apilades de les seves muralles circulars s’han convertit en vidre en les seves cares internes. I també en el Pacífic occidental s’han trobat vitrificacions semblants. Fenomen que igualment s’ha observat en terraplens i muralles de les Illes Britàniques. És el cas, per exemple, de les pedres de la cara interna d’una llarga muralla propera a Maughold, a l’illa de Man, que estan foses, igual que les misterioses torres vitrificadas d’Escòcia i d’altres regions.

Què va succeir veritablement en Sodoma i Gomorra?

Tot sembla indicar que la destrucció de Sodoma i Gomorra es va deure a sengles bombes nuclears, que no solament van acabar amb les dues ciutats, sinó amb tot el que hi havia al voltant de les mateixes.
Un altre exemple ho representa el que es refereix a una de les ciutats més antigues de tot el món, Catal Hüyük, a la zona centro-sud de Turquia. Segons les primeres evidències oposades, la ciutat semblava trobar-se en ple apogeu quan, de sobte, es va extingir sense explicació aparent. Bé, doncs els arqueòlegs han descobert gruixudes capes de maó cremat en un dels seus diversos nivells, l’anomenat VIa, blocs que s’havien fos entre si a causa d’una calor tan intensa que els seus efectes es van fer sentir un metre per sota del nivell del sòl, on es carbonizó la terra, les restes òssies dels morts i els regals funeraris enterrats al costat d’ells. Paral·lelament, la descomposició o corrupció bacterial dels cadàvers s’havia vist interrompuda per tan tremendes temperatures.

Finalment, esmentarem les construccions reals trobades en les excavacions que es van realitzar en el nord de Síria, conegudes pel nom de Alalakh o Atchana. Doncs bé, aquestes construccions havien estat calcinades tan intensament que el mateix nucli de les gruixudes muralles estava format per maons vermells fosos entre si, el recobriment de fang i argila de les muralles estava vitrificado i les pedres de basalt d’algunes parts havien arribat a fondre’s.

Evidentment, l’Arqueologia no pot acceptar com a possible el fet que en l’antiguitat més remota existissin enginys capaços de produir reaccions termonuclears similars a les quals s’han produït per la mà de l’home al present segle. I, no obstant això, en els llibres sagrats i llegendes de nombrosos pobles antics trobem relats sobre guerres entre els “cels” i la Terra, on —com en Sodoma i Gomorra— el cataclisme fes —segons es diu textualment en la Bíblia— que “el fum s’elevés com el d’un gegantesc forn” (perfecta descripció del fong que produeix una bomba atòmica). I això tant en les escriptures dels hindús i dels jueus com en les dels mites de pobles tan diferents i allunyats entre si com els nadius americans i els habitants d’Àfrica.

Potser els relats de la Bíblia sobre Sodoma i Gomorra no siguin més que reflexos dels esdeveniments que van haver de produir-se en aquest temps en el qual els “déus” pululaban per la Terra, fent-se presents en molts llocs del planeta i eliminant expeditivament a tots aquells pobles que no seguissin els seus mandats. En els seus llibres, el conegut historiador Zecharia Sitchin exposa sense embuts com els déus manejaven armes molt més potents que les que actualment disposa la nostra humanitat amb l’objectiu si es fes respectar pels habitants dels pobles que controlaven.

Encara que la veritat de tot l’esdevingut en temps remots és, probablement, alguna cosa que tal vegada mai arribem a saber. No obstant això, els descobriments arqueològics trobats fins al moment són muts testimonis d’un passat on la ira dels déus va deixar la seva marca en les pedres. Potser quan la ciència obri els calaixos on s’amaguen aquestes proves «que mai van haver d’haver aparegut on ho van fer» i es qüestioni seriosament que la cronologia acceptada oficialment per posar un ordre en la nostra història ha de ser revisada en profunditat, sigui el moment de posar a l’ésser humà en el veritable lloc que li correspon i aconsegueixi així deixar-se anar de la mà d’uns «déus» que, lluny de cuidar-li i alimentar-li com a pares, li han manipulat en tots els sentits.