Quan tenir feina no vol dir sortir de la pobresa

0
Pobresa
La pobresa es redueix tímidament a Espanya | Foto: Javier Tormo (EP)

29Un estudi de la London School of Economics revela com la crisi ha fet créixer les desigualtats malgrat s’estigui creant feina ara

Moltes autoritats coincideixen a dir que “el pitjor de la crisi ja ha passat”. Certament, a la major part dels països europeus la creació d’ocupació és un fet i, fins i tot als països que més afectats van quedar per la crisi econòmica iniciada el 2008, com Espanya, ja fa temps que presumeixen de dades positives en la creació de feina i el creixement del PIB. Però no tot són bones noticies. Malgrat la dada d’atur s’està reduint, la del percentatge d’espanyols en pobresa no baixa en la mateixa proporició. Segons el darrer informe de l’Institut Nacional d’Estadística, el 28,6% dels espanyols viuen en risc de pobresa, el que suposa només unes dècimes menys respecte 2015. Al temps, és una xifra més alta que la de persones a l’atur. Per què?

Chris Jones, professor de la prestigiosa London School of Economics, ha publicat recentment un article titulat No podem pretendre que la pobresa es solucioni creant feina en el que es mostra molt crític amb aquells governs –com el Partit Popular a Espanya– que confien en la simple creació d’ocupació com a reductor de la pobresa. El fet que a tota Europa el treball que s’està generant estigui pitjor remunerat que fa uns anys ajuda al fet que tenir una feina no garanteix sortir del llindar de la pobresa.

Si a Espanya sindicats i ONGs denuncien que, aproximadament, el 90% de l’ocupació que es crea al país és mitjançant contractes temporals i de sous precaris, Johnes argumenta que al Regne Unit el 60% de les llars que viuen sota el llindar de la pobresa -aquells que viuen per sota del 60% del salari mitjà- tenen, com a mínim, un membre treballant. Denuncia aquest article que cada cop són més les famílies europees que es troben en una situació que Johnes anomena el “dilema del calor o el menjar” (heat or eat dilemma en anglès): una despesa inesperada els faria haver de decidir entre pagar la calefacció o el menjar, una realitat que a Catalunya també existeix i que Clara Barbal va reflectir en un article en aquest diari.

 

Més desigualtat

Queda clar que el simple fet de tenir una feina no garanteix deixar el risc de pobresa. Tot depèn d’altres factors, com l’estabilitat laboral, el salari, etc. Aquests factors també influeixen en el fet que, tal com identifica Chris Johnes, Europa ha viscut en els darrers anys un important -i preocupant- creixement de la desigualtat entre els habitants d’un mateix país.

Per entendre perquè cada vegada els rics d’un país són molt més rics en comparació als pobres del mateix país i viceversa, Johnes recomana al seu article centrar-se en dos factors econòmics determinants: els salaris i les retallades.

Per un costat tenim el tema dels salaris, que ja hem esmentat amb anterioritat. Les estadístiques mostren com, més enllà de la precarietat que signifiquen els contractes parcials, de mitja jornada o fins i tot per hores, els salaris en sí mateixos estan baixant -en comptes de pujar, com fa el preu de la vida-. Entre el 2011 i el 2013 el salari mitjà d’una persona que es dedica a la neteja va reduir-se en 3,4%, segons dades de la London School of Economics. Els sous dels cambrers ho va fer en més d’un 11%. En canvi, el sou dels grans directius va incrementar-se, durant el mateix període, en un 37%. No és d’estranyar, doncs, que durant la crisi el 10% més pobre hagi perdut més d’un 20% del seu poder adquisitiu mentre el 10% més ric només ha perdut un 1,5%.

Però el problema de la greu desigualtat que es genera -Espanya és el segon país de la UE en desigualtat- no només s’explica amb aquestes dades al respecte del salari. La gestió política que s’ha fet de la crisi econòmica també hi té molt a veure. La crisi econòmica es tradueix per als Estats en un increment de dèficit -ingressen menys del que gasten-. Doncs bé, per sortir d’aquest dèficit hi ha dos tipus de mecanismes: o retalles despesa o incrementes ingressos per mitjà dels impostos.

En aquest punt és on l’economista denuncia que molts països van decidir que reduirien el dèficit a base de retallades, que solen afectar més a les classes mitjanes i baixes -que són les que utilitzen més els serveis socials-. Si ja no tenen coberts alguns serveis, els han de pagar, el que els hi deixa encara menys poder adquisitiu. A més, Johnes critica que si bé molts Estats no van voler incrementar impostos, quan ho han fet ha estat amb alguns tan regressius com l’IVA -que afecta per igual a rics i pobres perquè tots comprem productes i serveis-.

En aquest sentit, Chris Johnes considera que “necessitem posar en qüestió el sistema impositiu” i reclama una “manera més equitativa d’acabar amb el dèficit”, el que passa, segons aquest economista, per “atacar amb major determinació el problema de l’evasió fiscal”, que creu posa contra les cordes els comptes públics i genera encara més desigualtat en una societat europeu que encara no s’ha recuperat del tot de la crisi.

 

Compartir
Article anterior20 anys de la Fundació catalana Vicente Ferrer
Article següentShakespeare es recita a l’Institut del Teatre
Adrián Caballero
Redactor en cap. Periodista especialitzat en política amb experiència a mitjans com El Temps, Tribuna Interpretativa i Report.cat, entre d'altres. [email protected]