La tensió és palpable a ‘La invitación’

0

El filme de Karyn Kusama pot arribar a aterrar e incomodar a l’espectador

La guanyadora a Sitges de l’any 2015 ‘La invitación‘, (2015) ve signada per un equip d’allò més interessant: Karyn Kusama, directora de Jennifer’s Body, (2009); i Phil Hay i Matt Manfredi, guionistes de ‘Fúria de titanes, (2010).

I és potser l’experiència adquirida en aquest tipus de treballs és el que dota a aquesta pel·lícula de la seva major fortalesa: la tensió. La fórmula, no sé si senzilla, es resumeixen a aplicar les lleis de la tensió dramàtica del cinema comercial a un cinema una miqueta més independent.

La pel·lícula, de 90 minuts de rodatge, triga a arrencar la fraulera de 60 minuts, la qual cosa no implica que aquest metratge sigui avorrit, ni de bon tros, però per a cert tipus de públic (el del gènere fantàstic), 60 minuts sense sang són 60 minuts perduts. Durant tot aquest temps, la tensió no només es manté sinó que no para de créixer, i això, és summament difícil.

Per a això, usen un recurs fonamental: la impossibilitat de no sentir aberració moral per part de l’espectador durant aquests primers 60 minuts (l’angoixa constant). Intentar per tots els mitjans situar-se moralment al costat d’un personatge i aconseguir frustrar la situació al protagonista i fent que l’espectador se senti incòmode.

I aquest és el segon gran encert de la pel·lícula: fer sentir a l’espectador la mateixa incomoditat amb la pel·lícula que la que el protagonista sent amb la seva pròpia experiència dins d’ella. Els silencis incòmodes i les mirades sentencioses en les que vols mirar per a un altre costat i escapar d’allí. Però no pots. I ell tampoc.

Quan la pel·lícula per fi esclata, ho fa de la millor manera que podia fer-ho, de manera tallant i violenta, la qual cosa aconsegueix no esplaiar a l’espectador, sinó introduir-ho en una espiral d’incomoditat cada vegada major, que no cessa fins que apareixen els crèdits finals.

És, en definitiva, un exercici de menjar crispetes en una tensió magistral, en el sentit més literal de la paraula.