Texans i armes com a símptoma

0
Explotacio laboral bangladesh
Foto: Europa Press

“How can Lidl sell jeans for £5.99? Easy … pay people 23p an hour to make them”

Així comença un reportatge de The Guardian, signat pel fotoperiodista Gethin Chamberlain, on es pregunta com és possible que Lidl vengui texans a 6 lliures? Art de màgia? Harry Potter hi té alguna cosa a veure?. No, és tan simple com que allò que venen a 5,99 lliures, o sigui 7,588 € els costa molt poc de producció. Una treballadora del tèxtil a Bangla Desh, que és on es fan aquests texans per a Lidl, pot cobrar perfectament entre 2 i 9 penics per peça, o sigui entre 2,5 i 12 cèntims d’€. El sou d’aquestes treballadores, vaja el mínim salari legal és de 23 penics a l’hora, o sigui 0,29€. Es tracta d’una cinquena part de les 230 lliures al mes estimat per Asia Floor Wage Alliance com el mínim salari digne el 2013.

Més enllà del que això representa des del punt de vista econòmic, d’explotació laboral i d’injustícia flagrant en ple segle XXI, és del tot evident que és un símptoma del que està passant avui al món. Un primer món desenvolupat, amb una crisi de valors molt gran i un estat del benestar que ja no respon a les expectatives d’una part important dels seus ciutadans. I dins d’aquest primer món, Europa ha tingut un paper rellevant en tot aquest procés. A part d’una important crisi d’identitat Europa arrossega molts mals al llarg dels anys.

Només a tall d’exemple, permeteu-me que us pregunti sobre el paper d’Europa en els darrers temps en el conflicte sirià, però també a la guerra d’Irak (recordeu la famosa foto de les Açores?),la persecució i aniquilació del poble kurd, l’etern conflicte israeliano-palesti, el paper absolutament subsidiari dels Estats Units a  l’Agfanistan, per citar només alguns dels molts exemples que podríem posar.  Europa no ha sabut fer d’Europa i ara en paga les conseqüències. I el més trist és que les paguen ciutadans anònims i llurs famílies. Algú s’ha preguntat, per exemple, pel paper de la indústria armamentista europea? Als conflictes armats Europa hi ha respost sovint amb visió comercial i amb més armes.

Ja sé que la indústria armamentista no té res a veure amb els texans d’oferta ni amb la noia que els fa a Bangla Desh. Però el comú denominador de tot plegat, allò que ha alimentat aquesta situació de barbàrie és la nul·la consideració que des d’Europa hem tingut cap a ciutadans d’altres països, i la nul·la capacitat que hem tingut per a fer polítiques comunes nosaltres mateixos. Els estats a Europa vetllen per llurs interessos, bàsicament. Deu ser legítim però fa perdre tot el sentit al que hauria de ser un projecte comú i un projecte de benestar per a tothom. Europa podria liderar el món, però ha renunciat a fer-ho. En qualsevol cas no deixa de ser un líder molt qüestionat.

Per sort una altra Europa és possible. I aquesta Europa passa per trencar amb uns quants dels paràmetres que ara mateix regeixen els nostres destins. Unió econòmica i monetària? És clar que sí. Però també Unió solidària i social. I sobre tot Unió referent de la democràcia al món.

Avui l’enemic de la democràcia, l’enemic dels drets humans és l’Estat Islàmic, una organització terrorista que ha plantejat la guerra global. Potser és hora que algú comenci a buscar respostes i solucions a un problema enquistat des de fa molt de temps, i que requereix solucions a curt, mig i llarg termini. Solucions immediates, però també polítiques de prevenció. Les moltes víctimes que hi ha hagut fins ara ho mereixen. I sobre tot és indispensable evitar noves víctimes innocents.