Canadà, Bèlgica i Suïssa són alguns dels exemples de països multi lingüistes. Analitzem aquests casos per comparar-los amb el català i el castellà  

El multilingüisme és un tema sobre la taula a causa del “manifest Koiné” sobre el català que ha portat a terme la plataforma Llengua i República. Encara que asseguren que el text no defensa el monolingüisme a Catalunya, lamenten la subordinació actual del català respecte al castellà i denuncien la ideologia política del bilingüisme. A més, han matisat que defensen que el català i l’occità – en referència a Aran – es converteixi, en la futura República, en “l’eix integrador en un marc d’assumpció pública del multilingüisme”. Un manifest que posa en evidència els problemes de llengües que hi ha, no només a Catalunya, si no també a l’Estat espanyol.

En 2010 es va aprovar al Parlament que l’aranès fos la tercera llengua oficial de Catalunya, conjuntament amb el català i el castellà. Aquesta mesura volia dir que la Generalitat assumia la feina de vetllar per la difusió d’aquestes tres llengües. Cal esmentar que l’aranès només el parlen 5.000 persones, és a dir, ni la meitat dels 11.000 habitants de la Val d’Aran. Pel que fa a Espanya, la Constitució decreta que el castellà és la llengua oficial de l’Estat i que “tot espanyol té obligació de saber-ho i dret d’usar-ho”. A més, senyala a l’article 4 que “a ningú se li podrà exigir el coneixement ni l’ús de cap llengua regional”.

L’article 4 de la Constitució mostra una tendència de marginació de les llengües cooficials de l’Estat Espanyol com són el català, l’eusquera, el gallec i el valencià. Aquestes llengües estan reconegudes solament en els Estatuts d’Autonomia en els seus respectius territoris, però en cap cas s’imposa el dret de conèixer-ho; tot el contrari que amb el castellà.

Països europeus multi lingüistes

Catalunya i Espanya no són els únics territoris europeus multilingües. No obstant això, sí que hi ha diferències en les lleis. Bèlgica, per exemple, va establir en l’article 4 de la seva Constitució quatre regions lingüístiques: la francesa, la neerlandesa, la bilingüe de Brussel·les (francès i neerlandès) i l’alemanya. Per tant, el francès, el neerlandès i l’alemany són les llengües oficials de Bèlgica. Els habitants de cada regió parlen, en la seva majoria, la llengua oficial del territori, que també és la que s’utilitza a les escoles públiques, els serveis de l’Estat i les senyalitzacions de trànsit. Segons la Constitució del país: “Serà facultatiu l’ús de les llengües usades a Bèlgica, que no podrà ser regulat si no per la llei, i solament per actes de l’autoritat i pels assumptes judicials”.

A més, en altres països hi ha clàusules de protecció de les minories lingüístiques com ara Àustria, Itàlia i Suècia. D’altra banda, cal esmentar el cas particular de Suïssa: un país multilingüe per llei. A Suïssa es parlen quatre idiomes nacionals: l’alemany, el francès, l’italià i el romanx. L’alemany és el més parlat del país – amb un 70% de la població- i el més pressent en els mitjans de comunicació. Després, anirien el francès – amb un 20% de la població-, l’italià i el romanx -reconeguda com a llengua nacional suïssa-. Segons les lleis del país, “qui es dirigeixi a les autoritats pot fer-ho en la llengua oficial de la seva elecció, i les autoritats li contestaran en la llengua oficial usada per l’interlocutor”; una situació d’igualtat, malgrat les diferències de suïssos que parlen cada llengua.

Canadà com a exemple

D’altra banda, hem d’anar fins al continent americà per conèixer un altre cas de multilingüisme. A Canadà hi ha dues llengües oficials: l’anglès i el francès. Segons les dades oficials, el 98,5% dels canadencs parlen anglès o francès -el 67% només parla anglès, el 13,3% només parla francès, i el 17,7% parla les dues-. El bilingüisme oficial del país és una llei que està definida per la Carta Canadenca de Drets i Llibertats, l’Acta de les Llengües Oficials i les Regulacions de les Llengües Oficials i es posa en efecte per mitjà del Comissionat de les Llengües Oficials. Les dues llengües tenen el mateix estatus a les corts federals, al Parlament i a les institucions federals i, la població té dret de rebre els serveis del govern federal en anglès o en francès. A més, l’educació es garanteix en les dues llengües en totes les províncies i territoris.

Situacions de multilingüisme diferents a les que es viu a Catalunya i a Espanya. Canadà, Bèlgica o Suïssa són alguns dels exemples de com viure i organitzar un país amb més d’una llengua. L’objectiu és no discriminar cap habitant per la llengua que parli, encara que sigui en minoria.